Els conflictes armats al llarg de la història han deixat vestigis no només en el context bèl·lic, sinó que també en tots els aspectes que comporten. Per tant, el conflicte no és guerra, sinó un ventall de possibilitats que poden ser estudiades des d’una metodologia arqueològica i per tant, des de l’Arqueologia del Conflicte.

Al llarg de la seva història i des del seu naixement, l’Arqueologia del Conflicte ha rebut molt noms: Arqueologia de la guerra, Arqueologia del món bèl·lic, etc. Tot i així, s’ha consolidat el terme concordat més neutral que és “del Conflicte”, englobant de forma més àmplia qualsevol conflicte armat dut a terme al llarg de la història – i fins i tot la prehistòria! I és des d’aquí on surten moltes altres branques relacionades amb els conflictes: l’Arqueologia dels camps de batalla, l’Arqueologia de l’armament, l’Arqueologia de les Estratègies Militars, etc. No només això es pot estudiar, sinó que l’Arqueologia del Conflicte és una porta oberta a altres disciplines que la poden recolzar com poden ser l’Arqueologia del Paisatge (doncs, els conflictes canvien dràsticament el paisatge del camp de batalla -sigui una gran esplanada, o centenars quilòmetres com a la Batalla de l’Ebre) o l’Arqueologia funerària (el conflicte armat comporta, lògicament, pèrdues humanes i per tant, cementiris i fosses que són susceptibles de ser estudiades des d’una perspectiva arqueològica).

 

 

Des dels seus inicis, l’Arqueologia del Conflicte s’ha anat centrant en diferents aspectes i diferents vessants temàtiques i cronològiques. En són exemples les arqueologies que estudien els conflictes de la Primera i la Segona Guerra Mundial o la Guerra Civil Espanyola, que són les més estudiades actualment a nivell europeu i espanyol. D’aquesta manera, veiem com s’estudien més els conflictes duts a terme durant el segle XX, tot i que no s’han d’oblidar els conflictes d’Època Moderna, que com sabem, va ser la gran època dels conflictes armats amb la revolució armamentística i el descobriment de l’element que ho canviarà tot: la pólvora. Amb això es passà d’una guerra de proximitat amb les espases cap a una guerra de llunyania amb els arcabussos i els projectils de pólvora.

Com tot, l’Arqueologia del Conflicte cerca uns objectius i uns propòsits, dels quals ens sembla interessant destacar el tractament vers els camps de batalla que acaben museitzant-se i acostumen a ser un flux de turisme i ingressos – en aquesta mena de feedback que aporta l’arqueologia -, que al mateix temps es difonen els coneixements que pretén fer arribar el respectiu museu o centre d’interpretació. En podem esmentar diversos exemples com poden ser Verdum (França) o Litlle Big Horn (Estats Units).

L’exemple del tractament museístic dels camps bèl·lics de la batalla de Verdun (Mosa, França) el 1916, en el context de la Primera Guerra Mundial. En aquest cas, el tractament museístic que se n’ha fet ha estat molt precari, però hi ha hagut aquesta intenció de difusió del patrimoni històric que no ha estat del tot ben acabada de definir, doncs manquen tanques i panells informatius. De tota manera, Verdun ha estat molt rellançada patrimonialment, junt amb la Primera Guerra Mundial arran del seu Centenari el proper 2016, tot i que sempre ha quedat eclipsada per la importància que se li ha donat a la Segona Guerra Mundial i el que va suposar a la Història del món. Personalment, pensem que cal molt més treball i que es poden fer moltes més coses des del punt de vista de l’arqueologia del conflicte i de la gestió i difusió patrimonial, doncs els museus no arriben a una interpretació, sinó que es queden en un recull d’objectes i estructures.

 

 

El segon exemple que creiem necessari esmentar és una total oposició a l’anterior: el camp de batalla de Little Big Horn a l’estat de Montana, als Estats Units. Aquest país veí del nord d’Amèrica té un tractament completament diferent a molts altres llocs del món, respecte a la batalla i la guerra i n’és un exemple la batalla que hi hagué el 1876 entre la cavalleria estatunidenca i els nadius americans. El tractament del soldat en els Estats Units i sobretot en Little Big Horn és com a heroi i com a un servidor de la pàtria que ha estat honrós i li són reconeguts un mèrits al país, per tant hi ha aquesta necessitat de dignificació del camp de batalla i els seus conseqüents estudis arqueològics que han ajudat a comprendre millor el conflicte.

 

L’Arqueologia del conflicte en el cas d’època moderna i contemporània, que és el que ens interessa, necessita d’una documentació històrica i tot un corpus documental tant escrit com gràfic que requereix un coneixement previ i arxivístic que caldrà haver estudiat abans de realitzar qualsevol treball de camp.

Un cop en el camp, l’arqueologia del conflicte molts cops comporta una metodologia no tant destructiva com qualsevol altra disciplina arqueològica, sinó que és més una feina de prospecció superficial, és a dir una observació del territori i una recollida del material en superfície, més que no pas una excavació. En els casos dels camps de batalla, es realitzen cotes i en el cas d’haver excavació, és més una metodologia extensiva per a entendre millor tot el conjunt del camp de batalla.

L’últim aspecte a comentar i que cal ressaltar abans de tancar amb la present entrada és que a època contemporània i sobretot al segle XX, és quan la rereguarda, la població civil i les ciutats pateixen els efectes de la guerra mitjançant l’aviació i els bombardejos de civils. El primer exemple d’aquesta afectació de la rereguarda pels conflictes armats és, malauradament, la Guerra Civil Espanyola que deixa tot un seguit de vestigis susceptibles a ser analitzats amb l’arqueologia com poden ser els hospitals militars de campanya, els camps de presoners (durant i després del conflicte), els aeròdroms, els refugis antiaeris de poblacions civils i fosses comunes.

 

I aquesta idea és un dels aspectes que creiem important per a recordar i que quedi gravat en les vostres ments, doncs és que la guerra no és només conflicte bèl·lic i camp de batalla, sinó rereguarda i població civils. I que les pèrdues humanes no són només números en una gràfica o en una taula, sinó vides humanes, persones amb una història que mai es va escriure, una història que l’arqueologia s’encarrega de desenterrar.