25-04-2012
Un estudi científic destaca el paper de les aus marines en la dispersió de paràsits
Per la seva capacitat de desplaçar-se a grans distàncies, les aus marines tenen un paper important en la dispersió i biodiversitat dels seus paràsits i també dels agents infecciosos que aquests puguin transmetre, segons remarca un treball científic publicat a la revista Biology Letters en què ha participat el professor Jacob González-Solís, del Departament de Biologia Animal i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio).
La recerca, que ha liderat Elena Gómez-Díaz, investigadora de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), analitza la diversitat genètica de les espècies de paparres del complex Ornithodoros capensis en diverses espècies d’aus marines, entre les quals hi ha el mascarell bru i la baldriga de Cap Verd, en diverses illes de l’arxipèlag de Cap Verd. En el treball també hi han participat investigadors de la Universitat de Queen’s, al Canadà, i del Centre Nacional de la Recerca Científica (CNRS), de França.
Coexisteixen llinatges genètics molt distants
L’estudi revela que a l’arxipèlag de Cap Verd coexisteixen múltiples espècies d’aquest complex de paparres, que, a més, pertanyen a llinatges genèticament molt diferents entre si. Alguns d’aquests llinatges estan fortament emparentats amb paparres d’illes molt distants, de l’Índic, el Pacífic i l’Atlàntic.
Tal com assenyala el professor Jacob González-Solís, «el resultat més sorprenent és la gran diversitat d’espècies de paparres que s’han trobat en un únic arxipèlag com és Cap Verd. És inesperadament alta i mostra que poden coexistir diverses espècies críptiques de paparres en un sol lloc, que han estat transportades per moviments a gran escala d’ocells que crien en llocs tan distants com ara les Galápagos (Pacífic) o l’illa de la Reunió (Índic). En un sentit més ampli, aquest resultat posa de manifest la importància de la mobilitat dels hostes sobre la capacitat de dispersió dels paràsits, així com la capacitat d’alguns ocells de disseminar paràsits i malalties arreu del món».
La hipòtesi dels investigadors és que aquesta diversitat genètica no es pot haver generat per evolució a les mateixes illes a partir d’un únic llinatge de paparra original, sinó que ha de ser el resultat de diversos processos de colonització independents mitjançant els seus hostes, les aus marines.
Les aus joves transporten paràsits d’origen més distant
Un altre resultat sorprenent de l’article té a veure amb els grans desplaçaments migratoris d’aquestes aus i la seva fidelitat als llocs de cria. Segons han mostrat estudis recents, tant la baldriga de Cap Verd com el mascarell bru són capaços de desplaçar-se a grans distàncies. Per exemple, en el cas de la baldriga de Cap Verd, durant la migració es desplaça entre l’arxipèlag de Cap Verd, davant de les costes del Senegal, i la costa del Brasil, de manera que creua tot l’Atlàntic en els dos sentits.
Tanmateix, en l’època de cria aquestes aus tornen a les mateixes illes per establir-hi els nius. El resultat d’aquesta fidelitat és que hi ha una certa estructuració genètica en les poblacions d’aus, de manera que les poblacions de l’Atlàntic són genèticament molt diferents de les del Pacífic i l’Índic. Això contradiu que hi hagi intercanvi d’ocells reproductors entre illes tan distants, per la qual cosa, segons afirma la investigadora Elena Gómez, «es creu que són les aus immadures, d’un comportament més erràtic en els seus moviments i que no es reprodueixen, les responsables del transport d’aquests llinatges de paparra d’orígens molt distants a l’arxipèlag».
Aquest treball, pioner en l’estudi de la dispersió d’ectoparàsits d’ocells marins entre arxipèlags de diferents oceans, demostra que les aus marines dispersen paràsits a grans distàncies d’una manera regular. En paraules del professor González-Solís, «la capacitat de dispersió dels ocells marins és pràcticament imbatible en el món animal». Encara que les espècies del complex de paparres Ornithodoros capensis no són, que se sàpiga, portadores de cap malaltia, l’estudi posa de manifest la influència de les aus migratòries per dispersar patògens i determinar l’ecologia evolutiva i epidemiologia d’aquests organismes.
La recerca, que ha liderat Elena Gómez-Díaz, investigadora de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), analitza la diversitat genètica de les espècies de paparres del complex Ornithodoros capensis en diverses espècies d’aus marines, entre les quals hi ha el mascarell bru i la baldriga de Cap Verd, en diverses illes de l’arxipèlag de Cap Verd. En el treball també hi han participat investigadors de la Universitat de Queen’s, al Canadà, i del Centre Nacional de la Recerca Científica (CNRS), de França.
Coexisteixen llinatges genètics molt distants
L’estudi revela que a l’arxipèlag de Cap Verd coexisteixen múltiples espècies d’aquest complex de paparres, que, a més, pertanyen a llinatges genèticament molt diferents entre si. Alguns d’aquests llinatges estan fortament emparentats amb paparres d’illes molt distants, de l’Índic, el Pacífic i l’Atlàntic.
Tal com assenyala el professor Jacob González-Solís, «el resultat més sorprenent és la gran diversitat d’espècies de paparres que s’han trobat en un únic arxipèlag com és Cap Verd. És inesperadament alta i mostra que poden coexistir diverses espècies críptiques de paparres en un sol lloc, que han estat transportades per moviments a gran escala d’ocells que crien en llocs tan distants com ara les Galápagos (Pacífic) o l’illa de la Reunió (Índic). En un sentit més ampli, aquest resultat posa de manifest la importància de la mobilitat dels hostes sobre la capacitat de dispersió dels paràsits, així com la capacitat d’alguns ocells de disseminar paràsits i malalties arreu del món».
La hipòtesi dels investigadors és que aquesta diversitat genètica no es pot haver generat per evolució a les mateixes illes a partir d’un únic llinatge de paparra original, sinó que ha de ser el resultat de diversos processos de colonització independents mitjançant els seus hostes, les aus marines.
Les aus joves transporten paràsits d’origen més distant
Un altre resultat sorprenent de l’article té a veure amb els grans desplaçaments migratoris d’aquestes aus i la seva fidelitat als llocs de cria. Segons han mostrat estudis recents, tant la baldriga de Cap Verd com el mascarell bru són capaços de desplaçar-se a grans distàncies. Per exemple, en el cas de la baldriga de Cap Verd, durant la migració es desplaça entre l’arxipèlag de Cap Verd, davant de les costes del Senegal, i la costa del Brasil, de manera que creua tot l’Atlàntic en els dos sentits.
Tanmateix, en l’època de cria aquestes aus tornen a les mateixes illes per establir-hi els nius. El resultat d’aquesta fidelitat és que hi ha una certa estructuració genètica en les poblacions d’aus, de manera que les poblacions de l’Atlàntic són genèticament molt diferents de les del Pacífic i l’Índic. Això contradiu que hi hagi intercanvi d’ocells reproductors entre illes tan distants, per la qual cosa, segons afirma la investigadora Elena Gómez, «es creu que són les aus immadures, d’un comportament més erràtic en els seus moviments i que no es reprodueixen, les responsables del transport d’aquests llinatges de paparra d’orígens molt distants a l’arxipèlag».
Aquest treball, pioner en l’estudi de la dispersió d’ectoparàsits d’ocells marins entre arxipèlags de diferents oceans, demostra que les aus marines dispersen paràsits a grans distàncies d’una manera regular. En paraules del professor González-Solís, «la capacitat de dispersió dels ocells marins és pràcticament imbatible en el món animal». Encara que les espècies del complex de paparres Ornithodoros capensis no són, que se sàpiga, portadores de cap malaltia, l’estudi posa de manifest la influència de les aus migratòries per dispersar patògens i determinar l’ecologia evolutiva i epidemiologia d’aquests organismes.