Rere les petjades fòssils dels elefants extingits al sud de la península Ibèrica

Barcelona, 17 de setembre de 2021.  Un estudi publicat a la revista Science Reports descriu un conjunt de petjades d’una espècie fòssil d’elefant -Palaeoloxodon antiquus- descobertes a la localitat de Matalascañas, a prop del Parc Nacional de Doñana (Huelva). En el treball participa el professor Zain Belaústegui, membre del Departament de Dinàmica de la Terra i de l'Oceà de la Facultat de Ciències de la Terra i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona.  

 

L’estudi analitza les característiques de les petjades fòssils trobades a Matalascañas per reconstruir les característiques del paleoambient de la zona, i està liderat per Carlos Neto de Carvalho, geòleg, paleontòleg i investigador de l'Institut Dom Luiz (Universitat de Lisboa) i del Naturtejo UNESCO Global Geopark (Portugal), i per l’icnòleg Fernando Muñiz, professor de la Universitat de Sevilla.  

 

L’equip ha analitzat i mesurat un total de 34 petjades i rastres -amb una cronologia d'aproximadament 106.000 anys- que s’associen a l’elefant Palaeoloxodon antiquus, una espècie ja extingida del Pleistocè mitjà europeu que va assolir unes grans dimensions físiques. Caracteritzada per uns grans ullals rectes i una musculatura robusta, aquesta espècie fòssil està relacionat filogenèticament amb els elefants africans de bosc (Loxodonta cyclotis). 

 

Les anàlisis de les petjades van revelar que correspondrien a individus adults, juvenils i també cries. Per determinar l'edat de cada espècimen, els autors van calcular l'alçada de les espatlles i la massa corporal en funció de la longitud de la petjada. 

 

En concret, es van identificar les petjades de 14 cries, que probablement serien nounats o menors de dos anys, amb una massa corporal que oscil·laria entre els 70 i els 200 kg. També es van descobrir les pistes de vuit juvenils (de dos a set anys) i sis adolescents (de vuit a 15 anys). També es van analitzar les petjades d’individus adults -probablement femelles majors de 15 anys- que estaven pròximes a les deixades per les cries. Només es va poder identificar que dues pistes es correspondrien amb els mascles, amb petjades molt més grans -més de 50 cm de longitud- i una massa corporal superior a les set tones. 

 

La reconstrucció del paleoambient indica que al final del Pleistocè aquesta regió era un hàbitat ecològic de reproducció, cria i alimentació dels individus més joves que probablement no tenien capacitat per desplaçar-se a àrees més llunyanes. Totes les evidències apunten a la hipòtesi que aquests proboscidis extingits van tenir un rol ecològic destacat en la dieta dels neandertals (Homo neanderthalensis), independentment del volum i la força d’aquests grans mamífers dotats d’uns ullals tan amenaçadors.