“Plant blindness” o ceguera a les plantes

Foto: @AlbertFerré

Com seria el nostre planeta sense les plantes i la vegetació?

Les plantes són els organismes que han anat modificant les condicions del planeta; sense plantes no hi hauria fotosíntesi i, per tant, no hi hauria oxigen per respirar ni la capacitat de transformar l’energia solar en matèria viva. La fotosíntesi ha provocat grans canvis a l’atmosfera terrestre al llarg del temps geològic, cosa que ha provocat la formació i el canvi de la superfície física del planeta (Beerling, 2017). A més, la vegetació, constituïda per plantes, és en bona part el suport, i amb qui interactuen, la majoria de la resta dels éssers vius (Ozenda, 1986, etc...)

La conservació de les plantes, essencial per a la salut ambiental i per a la salut humana

La flora i la vegetació són essencials per a l’existència humana, però sembla que aquest fet primordial ha quedat relegat perquè no ens n’adonem, no el veiem. Potser de tan obvi ha esdevingut invisible. L’any 1999, dos professors de biologia, J.H. Wandersee i E.E. Schussler, van descriure el terme “plant blindness”, per a definir la disminució del protagonisme de les plantes en diferents estaments, des de l’educació fins al nivell administratiu. Aquests professors argumenten que la gran majoria de la població és capaç d’identificar diferents animals (bàsicament vertebrats), però les coses es compliquen a l’hora de diferenciar els arbres del bosc del costat de casa.

Les plantes juguen un paper essencial en els ecosistemes donant sosteniment a la resta d’éssers vius, oferint-los refugi, oxigen i aliment. D’altra banda, només cal que  ens fixem en el nostre entorn, a casa, i veurem la gran quantitat de recursos que tenim gràcies a les plantes: aliments, medicaments, mobles, roba, cosmètics, etc.

La recerca botànica tradicional és fonamental per a molts avenços científics i contribueix a la seguretat alimentària a molts nivells, així com al descobriment de nous fàrmacs. Aquesta recerca, que comença amb estudis etnobotànics per a detectar el saber tradicionals sobre les plantes, pot ser un motor de desenvolupament a diferents sectors econòmics com el sector agrícola o productes empresarials (farmàcia, cosmètica, tèxtil..) i biotecnologia (biogàs, biocombustible...).

D’altra banda, la recerca botànica moderna (ecologia d’espècies i comunitats, filogenètica, agroecologia, biologia de la conservació, etc.), dona resposta als reptes esdevinguts a causa del canvi global, i del canvi climàtic en particular (pèrdua de biodiversitat, degradació dels hàbitats, desequilibri dels ecosistemes, invasions d’espècies exòtiques, etc.).

La tradició naturalista a Catalunya

A Catalunya tenim una gran tradició naturalista, i un gran recorregut en estudis de botànica des de fa segles “La tradició naturalista als Països Catalans té les arrels en els estudis botànics que es van desenvolupar a. Catalunya i a València a partir del segle XVI, i en la creació dels primers museus i societats d'història.”( J.I. Català i J.M. Camarasa, 2007-2008).

Històricament, hem tingut grans il·lustrats reconeguts internacionalment relacionats amb la botànica. Podríem fer un llistat innumerable, entre homes i dones, que es remunta  al segle XVI amb Pere Jaume Esteve (~1500-56), valencià i primer investigador del gènere Stevia (en el seu honor es va posar el nom al gènere); Francesc Micó (1528-92), català del mateix segle i famós per les recol·leccions de plantes, essent un dels capdavanters de la botànica catalana; i Joan Plaça (~1525-1603), també valencià i fundador d´un dels primers jardins botànics. A partir del s. XVII, de la mà de Jaume Salvador i Pedrol (1649-1740) i els seus deixebles, es comença a desenvolupar la geografia botànica (o fitogeografia). La botànica moderna a Catalunya l’encapçala Antoni Cebrià Costa (1817-86), valencià i professor a la Universitat de Barcelona, autor d’una de les primeres flores de Catalunya, juntament amb els seus deixebles Estanislau Vayreda i Vila, Joan Texidor i Cos i Frederic Trèmols i Borrell, tots estudiosos de la flora. El s. XX, Pius Font i Quer (1888-1964) va ser el primer director de l'Institut Botànic de Barcelona i fundà, a la muntanya de Montjuïc, el Jardí Botànic. Creu Casas i Sicart (1913-2007) deixeble de Font i Quer va arribar a ser la primera dona catedràtica en aquesta matèria, excel·lint i creant escola en l’àmbit de la briologia. Dins la història de la botànica a Catalunya també tenim la família de Bolòs, que es remunta del s. XVIII, fins el s.XX: Antoni de Bolòs i Ferrussola (s. XVIII), Francesc de Bolòs i Germà (s. XVIII-XIX), Ramon de Bolòs i Saderra (s. XIX-XX), Antoni de Bolòs i Vayreda (s. XIX-XX) i Oriol de Bolòs i Capdevila (s. XX), impulsor de l’escola catalana de geobotànica moderna.

Aquests últims anys, per raons molt diverses, ha anat disminuint l’interès per la botànica en la nostra societat. A la universitat, ha quedat reduïda als estudis de biologia, ciències ambientals, agronomia, ciències forestals, farmàcia i ciències del mar (en alguns casos, de manera molt reduïda), on es percep un escàs –fins i tot decreixent- interès per part dels estudiants. D’altra banda, els mecanismes d’avaluació i promoció professional en l’àmbit de la recerca i de la docència universitària no afavoreixen els estudis botànics, la qual cosa fa difícil que les noves generacions hi apostin per fer carrera.

Recuperem la vista

Per tal de poder retornar a les plantes la importància que els correspon, és clau que hi hagi més sensibilització cap al món vegetal, recordar la importància que tenen per a la nostra subsistència com a humans i per la resta de éssers vius.

Actualment estem patint una enorme pèrdua de biodiversitat, difícil de recuperar si no s’actua a temps. Aquesta pèrdua ve acompanyada per la destrucció dels hàbitats per l’activitat humana. Recuperar els hàbitats degradats és recuperar la flora, la vegetació i, en definitiva, la vida que en depèn. En definitiva, la conservació de les plantes és bàsica per a la salut humana i la salut ambiental.

Per aquest motiu, s’ha de treballar per a donar importància al valor de les plantes des de l’educació infantil fins a la universitària., En això,  entre altres autors, hi tenen un paper important les administracions, pera establir incentius per  atraure nous investigadors al camp de la botànica, assegurant finançament a la recerca, creant estructures que donin resposta a les necessitats actuals de coneixement, seguiment i conservació de la flora, la vegetació i els hàbitats, i amb una estratègia de comunicació que doni rellevància al món vegetal i al seu estudi.