La regulació del cicle vital d’una ameba podria ser la clau de l’origen de la multicel·lularitat del
El treball científic descriu com l’ameba C. owczarzaki adopta morfologies diferents al llarg del seu cicle vital, entre les quals s’inclou la formació d’una estructura multicel·lular per agregació. Aquest tipus de multicel·lularitat agregativa s’ha caracteritzat en altres organismes eucariotes —com ara l’ameba social Dictyostelium— més allunyats filogenèticament dels animals. En concret, l’ameba Dictyostelium forma agregats com a resposta a determinats factors com ara l’escassetat d’aliments.
Els investigadors també han estudiat l’expressió dels gens de C. owczarzaki en les diferents conformacions del seu cicle vital. Els resultats apunten a una altra primícia científica: els gens expressats en l’estadi d’agregació són d’un tipus que també es troba en els animals i són rellevants per formar estructures compostes per múltiples cèl·lules (teixits, etc). Segons explica Iñaki Ruiz Trillo, «la hipòtesi del treball és que aquests gens que tenen un paper clau en la formació d’agregats en les amebes són els mateixos que van fer possible la diferenciació cap a organismes amb diferents tipus de teixits en l’organització morfològica dels animals».
La recerca també aporta coneixements nous sobre el mecanisme que permet a un gen codificar diferents proteïnes segons les necessitats de la cèl·lula (tall i empalmament o splicing alternatiu). Tot apunta, segons els autors, que la Capsaspora està a mig camí entre els eucariotes com ara plantes i fongs —on aquest procés genera majoritàriament proteïnes no funcionals— i els animals, que produeixen un ventall de proteïnes funcionals mitjançant aquest mecanisme. «Això ens suggereix que, al llarg de l’evolució, el procés d’splicing alternatiu va ser un factor cabdal en l’origen dels animals, atès que es van poder crear moltes proteïnes noves a partir d’una única seqüència gènica», apunta Ruiz Trillo, que també és investigador ICREA de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF). En l’estudi també hi han col·laborat investigadors de la Universitat de Toronto (Canadà), la Universitat de Harvard (Estats Units) i l’Institut Tecnològic de Massachusetts (Estats Units).
Foto: Arnau Sebé-Pedrós