Biodiversitat, l’última frontera

Jordi Serra-Cobo, professor de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la UB, és expert en estudis ecoepidemiològics. Destaca pels seus estudis amb ratpenats com a reservoris naturals d’agents infecciosos com els coronavirus. Amb motiu del Dia Internacional de la Biodiversitat Biològica el 22 de maig, amb el lema «Som part de la solució», Serra-Cobo ens recorda que trencar les fronteres de la biodiversitat comporta un risc incalculable per a la humanitat.

Una complexa conjunció de factors biològics, epidemiològics i socials han facilitat l’expansió global del SARS-CoV-2 en països d’arreu del món. Però aquesta no ha estat l’única crisi epidemiològica causada per coronavirus aquest segle XXI. El 2003 i el 2012 van irrompre la SARS i la MERS, i les crisis sanitàries que van ocasionar ja ens avisaven del que podia passar. En un article publicat a la revista Frontiers in Microbiology, Jordi Serra-Cobo ens alerta dels punts del planeta on la destrucció de la biodiversitat podria originar futures pandèmies. Els canvis ràpids i forçats en el món natural posen en perill la salut global, i cal una reflexió general per posar límits a les activitats d’explotació humanes en un món ecològicament hiperconnectat i finit.

L’aparició d’una epidèmia o pandèmia per coronavirus, és un fenomen extraordinari o és més probable del que pensem?

Els coronavirus estan presents en espècies animals d’arreu del món. Per tant, en teoria les epidèmies podrien sorgir a qualsevol lloc del planeta. No obstant això, la història epidemiològica de la SARS, la COVID-19 i la MERS ens indica que no és així: els brots epidèmics se solen produir en regions amb elevada biodiversitat i alteracions ambientals profundes, el que anomenem punts calents.

Perquè es desencadeni una epidèmia han de confluir diversos factors essencials: la circulació del virus a la natura, la capacitat del virus per reconèixer els receptors de les cèl·lules humanes i ser compatible amb ells, els contactes entre virus i humans, l’amplificació dels contagis per la transmissió entre les persones i la dispersió del virus. Els coronavirus estan presents en ratpenats de tot el món. Tot i això, la presència de coronavirus en els ratpenats no sembla que hagi de ser suficient per desencadenar una epidèmia en la població humana. Això ens porta al concepte que són necessaris hostes intermediaris perquè es produeixi la transferència de coronavirus dels ratpenats a les persones.

Parlem d’una emergència zoonòtica, i això implica no només els ratpenats, la vida silvestre i els sistemes naturals, sinó també diversos aspectes antropogènics i socials. Les emergències zoonòtiques són fenòmens molt rars, causen poques infeccions en humans i solen desaparèixer sense originar epidèmies o pandèmies. L’entorn social humà és determinant en l’aparició de les malalties transmissibles. La compatibilitat biològica no és suficient per provocar una epidèmia.

Coronavirus i altres virus s’organitzen en metapoblacions i parasiten altres organismes vius també distribuïts en metapoblacions. Són característiques poblacionals que expliquen la gran diversitat de poblacions virals —i de genotips— a la fauna salvatge. Una epidèmia és només una possibilitat entre moltes: una determinada població de virus —entre una multitud de poblacions relacionades genèticament— que s’exposa casualment a una conjunció única d’esdeveniments biològics i socials.

Protegir la biodiversitat és la millor vacuna contra futures epidèmies?

La desforestació de les zones tropicals ha contribuït a l’exposició dels humans a nous virus i a la propagació de virus ja coneguts. Quan es destrueixen els boscos tropicals, molts animals abandonen la zona desforestada i busquen noves àrees, i d’altres romanen al seu hàbitat original. Les espècies que habiten ara a la zona desforestada buscaran aliment i refugi en granges, cases, etc. El contacte deixarà de ser anecdòtic si alguna de les espècies animals és reservori de virus zoonòtics i acaba infectant els habitants de la zona, el bestiar o els animals domèstics. Conservar la biodiversitat és una eina per protegir-nos de l’emergència de malalties.

A part del sud-est asiàtic, el centre i sud del continent americà és una regió favorable a l’aparició de malalties infeccioses emergents, especialment la selva amazònica. La desforestació massiva, la conversió de terres per a l’agricultura i la mineria i la creació de carreteres incrementen el risc d’aparició de noves malalties en aquesta regió americana. L’Àfrica central, amb una gran biodiversitat i importants canvis ambientals, és una altra regió planetària en risc de veure sorgir noves epidèmies. L’antropització del medi natural causa canvis que poden transformar regions —inicialment lliures dels coronavirus— en nous punts calents. Els sarbecovirus —un subgènere dels coronavirus—poden esdevenir una futura amenaça en un món extremadament connectat.

En un full de ruta per al futur, què caldria apuntar?

Hem de ser conscients que els canvis ràpids i massius que estem produint en els sistemes naturals poden tenir conseqüències en termes de salut humana. Hem d’aprendre que hi ha límits a les nostres activitats en un món ecològicament molt connectat i finit. És important canviar d’estratègia, dedicar més esforços a la prevenció i no esperar a reaccionar quan ja tenim el problema. El canvi climàtic facilitarà encara més la dispersió de les malalties infeccioses i la circulació de nous patògens confinats actualment al permafrost.

Cal prendre més precaucions en l’intercanvi de mercaderies que poden transportar vectors de malalties (mosquits, paparres) o espècies plaga (vespa asiàtica, eruga del boix, etc.). El sector turístic també hauria d’aprendre la lliçó de la pandèmia de COVID-19 i incorporar mesures preventives. I sobretot, cal preparar les ciutats per fer front a les futures epidèmies amb protocols de prevenció, detecció i actuació ràpides.