Els al·lòfons són les distintes variants combinatòries que pot presentar un fonema en funció del context fònic, sense que la producció d'una variant o una altra comporti diferències significatives. El terme procedeix del grec ἄλλος‘altre, distint’ i φωνή‘so, so articulat'.
Continguts
Explicació
Un mateix fonema, segons el context fònic en què estigui inserit, es pot realitzar a través de les distintes variants combinatòrias que coneixem com a al·lòfons. Per exemple, el fonema /d/, a la paraula ‘dada’, presenta dos al·lòfons: el primer [d] és oclusiu i en català es produeix després de pausa, rere nasal o rere l; el segon [δ] és fricatiu i es realitza en els contextos restants. En qualsevol cas, la realització del fonema /d/ mitjançant un al·lòfon o l'altre no implica una diferència de significat.
Els al·lòfons es denominen complementaris si es troben en distribució complementària, és a dir, si apareixen en contextos mútuament excloents i si, a més, els oposa un sol tret distintiu. Així, en el cas de ‘dada’ [d] i [δ] són al·lòfons complementaris. Per la seva banda, els anomenats al·lòfons lliures estan basats en hàbits o preferències personals, per la qual cosa són il·limitats i no se solen considerar amb finalitat descriptiva.
Conceptes relacionats
Bibliografia bàsica
Alarcos, E. (19654), Fonología española, Madrid, Gredos.
Badia i Margarit, A. M. (1994), Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana.
Castellanos, J. A. (1993), Manual de pronunciació, Vic, Eumo.
Hualde, J. I. (2005), The sounds of Spanish, Cambridge, Cambridge University Press.
Julià i Muné, J. (2002), "Els sons del català" a Gramàtica del català contemporani, vol. 1, Barcelona, Empúries, 37-87.
Navarro Tomás, T. (199125), Manual de pronunciación española, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Quilis, A. (19982), Principios de fonología y fonética españolas, Madrid, Arcolibros.