Del grec προσῳδία: πρός (‘a prop’, ‘al costat’) i ᾠδή (‘cant’). El terme llatí accentus (ad - cantus), ‘accent’,constitueix un calc exacte del grec. La prosòdia és el conjunt de fenòmens fònics suprasegmentals d’una llengua. Aquests elements tenen un paper fonamental en l’organització i la interpretació de la cadena fònica i aporten, a més d’informació referencial, informació dialectal, sociolingüística i, també, emotiva.
Continguts
Explicació
Conceptes relacionats
Enllaços d’interès
Bibliografia bàsica
Bibliografia complementària
Explicació
La paraula prové del grec clàssic i, al principi, designava un cant amb acompanyament d’instruments. Més tard es va especialitzar com a terme gramatical per referir-se al conjunt de regles relatives a l’accentuació i a la quantitat de les vocals i de les síl·labes, tot imposant-se a altres termes com ara tenor, nota uocis, moderamentum, accentiunculum o uoculatio, que no van reeixir. Després, disciplines com la fonètica i la fonologia modernes han adoptat el terme per denominar una branca d’estudi dedicada als fenòmens fònics que abasten més d’un fonema o segment, és a dir, als fenòmens suprasegmentals. La prosòdia, doncs, estudia l’entonació, l’accent i el ritme, que inclou timbre, pauses i velocitat d’elocució.
L’anàlisi dels trets prosòdics dels sons d’una llengua permet caracteritzar-ne els fenòmens suprasegmentals. Els trets prosòdics que s’estudien son el to, la intensitat i la quantitat. La unitat significativa mínima determinada per un tret prosòdic s’anomena prosodema. Els prosodemes són unitats abstractes que es realitzen de manera diversa en cada llengua. També s’estableixen patrons accentuals, patrons d’entonació i patrons rítmics, que constitueixen els esquemes prosòdics generals de la llengua.
Oscil·logrames i contorns melòdics dels enunciats No. Dogs are here i No dogs are here (extret de Yang, L. - Shriberg, E. “More Than Words Can Say: Using prosody to find sentence boundaries in speech”, 4th ASA/ASJ Joint Meeting Lay Language Papers, 2006).
Oscil·logrames i contorns melòdics de l’enunciat ¡Digue-m’ho! (extret de Prieto, P. – Vanrell, M. 2006: 44):
Entonació imperativa Entonació exhortativa
Digue-m’ho imperatiu.wav Digue-m'ho exhortatiu.wav
Conceptes relacionats
Entonació
Accent
Melodia
Ritme
Enllaços d’interès
Laboratorio de fonética
CVC. Diccionario de términos clave de ELE
Grup d'estudis de Prosòdia
http://prosodia.upf.edu/home/ca/
Grup de Fonètica
Guia multimèdia de la prosòdia del català
LFA. Laboratori de fonètica aplicada
Bibliografia bàsica
Ceccarelli, L. (1999), Prosodia y métrica del latín clásico. Con una introducción a la métrica griega, Sevilla, Plublicaciones de la Universidad de Sevilla (trad. de R. Carande del original italiano Prosodia e metrica latina classica con cenni di metrica greca, 1998).
Cortés Moreno, M. (2002), Didáctica de la prosodia del español: la acentuación y la entonación, Madrid, Edinumen.
Martínez Celdrán, E. (1996), El sonido en la comunicación humana, Barcelona, Octaedro.
Quilis, A. (1993), Tratado de fonología y fonética españolas, Madrid, Gredos.
Bibliografia complementària
Badia i Margarit, A. M. (1972), Els prosodemes en català, RSEL II, 17-34.
Cantero, F. J. (2002), Teoría y análisis de la entonación, Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona.
Martínez Celdrán, E. (1984), Fonética, Barcelona, Teide.
Navarro Tomás, T. (1944), Manual de entonación española, New York, Hispanic Institute; (ed. 1974), Madrid, Guadarrama.
Prieto, P. - Vanrell, M. (2006), “Sobre alguns contrastos fonològics en l’entonació del català”, en Caplletra 41, 43-70.