Anàfora

El terme anàfora procedeix del grec ἀναφορά ‘repetició’, ‘referència inicial’. L’anàfora és una figura de dicció consistent en la repetició d’una o més paraules al començament d’enunciats successius. A aquesta figura també se la denomina epanàfora.

Continguts

Explicació
Conceptes relacionats
Bibliografia bàsica

Explicació

La anàfora es pot representar gràficament amb l’esquema [x ...][x....].

Entre les figures de dicció per repetició, l’anàfora és una de les emprades amb més profusió, atès que la iteració al començament dels enunciats és un dels procediments més efectius per aconseguir el realçament o la insistència buscats.

Nihil ne te nocturnum praesidium Palati, nihil urbis vigiliae, nihil timor populi, nihil concursus bonorum omnium, nihil hic munitissimus habendi senatus locus, nihil horum ora voltusque moverunt?
(Ciceró, Catilinàries 1, 1)

¿No t’ha impressionat gens la guàrdia nocturna del Palatí? ¿No gens, la vigilància a la ciutat? ¿No gens, el temor del poble? ¿No gens, la concurrència de tots els homes de bé? ¿No gens, aquest lloc, tan protegit, on es reuneix el Senat? ¿No gens, les mirades y els rostres dels que són aquí?

Per me si va ne la città dolente,per me si va ne l’etterno dolore,
per me si va tra la perduta gente.
(Dant, Infern 3, 1-3)

Érase un hombre a una nariz pegado,
érase una nariz superlativa,
érase una nariz sayón y escriba,
érase un peje espada muy barbado.
Era un reloj de sol mal encarado, 5
érase una alquitara pensativa,
érase un elefante boca arriba,
era Ovidio Nasón más narizado.
Érase un espolón de una galera,
érase una pirámide de Egipto, 10
las doce Tribus de narices era.
Érase un naricísimo infinito,
muchísimo nariz, nariz tan fiera
que en la cara de Anás fuera delito.
(Quevedo, A una nariz)

Quan la repetició de paraules no és exacta, l’anàfora es combina amb un altre tipus de figures. Per exemple, si les paraules repetides presenten entre elles variació de forma o funció, es tracta d’una anàfora amb políptoton:

Magnus dicendi labor, magna res, magna dignitas, summa autem gratia.
‘És gran el treball de l’oratòria, grans els seus assumptes, gran la seva dignitat, però immensa la seva influència’
(Ciceró, En defensa de Luci Murena 13, 29)

errado lleva el camino
errada lleva la guía
(Romanç De Francia partió la niña, vv. 3-4)

De manera semblant, és possible trobar combinada l’anàfora amb la paronomàsia quan les paraules repetides, tot i no ser formalment idèntiques, presenten entre elles una gran semblança fònica:

Fuera menos penado si no fuera
nardo tu tez para mi vista, nardo,
cardo tu piel para mi tacto, cardo,
tuera tu voz para mi oído, tuera.
Tuera es tu voz para mi oído, tuera,
y ardo en tu voz y en tu alrededor ardo,
y tardo a arder lo que a ofrecerte tardo
miera, mi voz para la tuya miera.
Zarza es tu mano si la tiento, zarza,
ola tu cuerpo si la alcanzo, ola,
cerca una vez pero un millar no cerca.
Garza es mi pena, esbelta y triste garza,
sola como un suspiro y un ay, sola,
terca en su error y en su desgracia terca.
(Miguel Hernández, El rayo que no cesa)

Per a la combinació de l’anàfora amb l’epífora vid. complexio.

El llenguatge publicitari, un dels trets més inherents del qual és la insistència, se serveix tot sovint de l’anàfora:
Woll-Damm: Doble malta. Doble premio.
Más firmeza. Más luminosidad. Más hidratación. Ahora su piel puede tenerlo todo. (Estée Lauder)
Piel suave, piel sana (sabó Sanex)
Como una caricia. Como un masaje (Pantys Sauber)
Felices Fiestas. Felices Regalos (Grundig)
Elige tus palabras, elige tu momento, elige Motorola
Despierta a lo mejor. Despierta a la vida (Kellog's)
 

Conceptes relacionats

Epanàfora
Figura de dicció
Políptoton
Paronomàsia
Epífora
Complexio
Dixi

Bibliografia bàsica

Azauste, A. - Casas, J. (1997), Manual de retórica española, Barcelona, Ariel.

Lausberg, H. (1968), Manual de retórica literaria, 3 vols., Madrid, Gredos (trad. de J. Pérez Riesco de l’original alemany Handbuch der literarischen Rhetorik, München, Max Hueber, 1960).

Lázaro Carreter, F. (3a ed) (1971), Diccionario de términos filológicos, Madrid, Gredos.

Marchese, A. - Forradellas, J. (1986), Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria, Barcelona, Ariel (trad de J. Forradellas de l’original italià Dizionario di retorica e di stilistica, Milano, Mondadori, 1978).

Mayoral, J. A. (1994), Figuras Retóricas, Madrid, Síntesis.

Mortara Garavelli, B. (1991), Manual de retórica, Madrid, Cátedra (trad. de M. J. Vega de l’original italià Manuale di retorica, Milano, Bompiani, 1989).

Oriol Dauder, J. A. - Oriol i Giralt, J. (1995), Diccionari de figures retòriques i altres recursos expressius, Barcelona, Llibres de l'Índex.

Spang, K. (2005), Persuasión. Fundamentos de Retórica, Pamplona, Ediciones de la Universidad de Navarra.