Paronomàsia

El terme paronomàsia procedeix del grec παρονομασία: παρά (‘al costat’, ‘en comparació’) i ὄνομα (‘nom); el mot llatí que el tradueix és adnominatio. La paronomàsia es una figura de dicció consistent en l’ús, en posicions properes del discurs, de paraules fònicament semblants però de significat diferent (vid. parònim).

Continguts

Explicació
Conceptes relacionats
Bibliografia bàsica
Bibliografia complementària

Explicació

La paronomàsia s’obté com a resultat de la repetició de paraules de significat diferent però formalment i fònicament semblants, com per exemple: traduttore traditore. Aquesta semblança no implica necessàriament que les paraules tinguin entre si una relació etimològica (vid. per a aquest cas figura etimològica, políptoton).

L’ús de parònims és un recurs profusament emprat als textos de caràcter literari:

nam inceptiost amentium, haud amantium
‘car és una empresa pròpia de dements, no pas d’amants’
(Terenci, Àndria 218)

Ciego que apuntas y atinas,
caduco dios y rapaz,
vendado que me has vendido
y niño mayor de edad,
(Góngora, Romance 38 vv. 1-4, referint-se a Cupido)

Luego entre glorias tantas
descansaron las velas
y con ellas después suplen el viento
y se calzan de espumas por espuelas
(Quevedo, Esclarecidas señas da Fortuna, vv. 63-66)

Le puso el piso en que posa
y ya sin coser se pasa
hondo hastío; no es la casa
lo que quiso ... es otra cosa.
Le puso el piso en que pasa
hondo hastío; donde posa
sin coser; es otra cosa;
no lo que quiso; no casa.
Presa del piso sin prisa,
pasa una vida de prosa.
(Unamuno, Cancionero nº 1645)

O que el sastre ens espera a mitja costa,
diu que és ciclista i vol anar a la URSS,
Amb els pneumàtics prenys de texts obscurs
Del segle IV, i als daus als déus aposta.
(J.V. Foix , Au, Filomena, que la mar s'acosta!, vv. 4-7 al poemari Sol i de dol)

A més del seu conreu en la literatura, la paronomàsia també és la font per excel·lència de molts jocs de paraules (vid. també traductio), tenint en compte la tensió significativa originada per la variació fònica. Així es pot comprovar a la dita Donde dije digo, digo Diego, o a la següent endevinalla, el referent de la qual és el raïm:

Si la dejamos se pasa,
si la vendemos se pesa,
si se hace vino se pisa,
si la dejamos se posa.

La concepció de la paronomàsia com un joc fònic fa que aquesta figura sigui un dels recursos expressius més emprats també als eslògans publicitaris:

I like Ike (eslògan de campanya de Dwight Eisenhower, 1952)
El que sabe, SABA (televisors Saba)
El que Peter Repeter (cigarretes Peter Stuywesant)
Nuevo TENN aloe vera. Ten más fuerza; ten más brillo (desengreixant)
Flan Dhul Dhulicioso
Qué menos que Monix (bateries de cuina)
Un poco de pasta, basta (Gior)
Bombones Trapa. ¡Caiga en la Trampa!
Veni, vidi, Vinçon

Cal assenyalar que la paronomàsia també es pot donar sense que hi siguin expressos ambdós parònims. Aleshores el recurs simplement consisteix a evocar una de les paraules a través de l’altra, la qual cosa es denomina paronomàsia per reenviament implícit. És el cas d’exemples com doctor horroris causa on només apareix un dels parònims, per bé que l’altre es dedueix fàcilment.

Tot sovint la paronomàsia denota la impropietat en l’ús del llenguatge. Això s’esdevé quan el parlant, que no recorda, no coneix bé un terme o comet un lapsus, empra de manera impròpia un altre de semblant fònicament: nadar en la ambulancia, estar en el candelabro, ponerse hecho un obelisco.

Conceptes relacionats

Adnominatio
Parònim
Figura de dicció
Figura etimològica
Políptoton
Traductio

Bibliografia bàsica

Azauste, A. - Casas, J. (1997), Manual de retórica española, Barcelona, Ariel.

Lausberg, H. (1968), Manual de retórica literaria, 3 vols., Madrid, Gredos (trad. de J. Pérez Riesco de l’original alemany Handbuch der literarischen Rhetorik, München, Max Hueber, 1960).

Lázaro Carreter, F. (3a ed) (1971), Diccionario de términos filológicos, Madrid, Gredos.

Marchese, A. - Forradellas, J. (1986), Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria, Barcelona, Ariel (trad de J. Forradellas de l’original italià Dizionario di retorica e di stilistica, Milano, Mondadori, 1978).

Mayoral, J. A. (1994), Figuras Retóricas, Madrid, Síntesis.

Mortara Garavelli, B. (1991), Manual de retórica, Madrid, Cátedra (trad. de M. J. Vega de l’original italià Manuale di retorica, Milano, Bompiani, 1989).

Oriol Dauder, J. A. - Oriol i Giralt, J. (1995), Diccionari de figures retòriques i altres recursos expressius, Barcelona, Llibres de l'Índex.

Spang, K. (2005), Persuasión. Fundamentos de Retórica, Pamplona, Ediciones de la Universidad de Navarra.

Bibliografia complementària

Carrera de la Red, M.F. (2009), “Aspectos de fonética y ortografía en anuncios publicitarios”, EFE 18, 33-44.