Gradació

Del llatí gradatio. Denominada també concatenació o clímax. En la preceptiva retòrica, aquest terme presenta dues accepcions diferents:

(1) La retòrica clàssica defineix la gradació com una figura de dicció consistent en la successió d’anadiplosis -la repetició de l’última part d’un enunciat al començament de l’enunciat següent- al llarg de dos o més segments textuals consecutius. Aquesta gradació es caracteritza, doncs, per un encadenament formal i estructurat de les paraules.

(2) En la retòrica actual, el terme gradació s’aplica a la figura de dicció consistent en la mera successió de paraules o expressions els elements de les quals impliquen una ampliació o una precisió semàntica respecte de l’element immediatament anterior.

Continguts

Explicació
Conceptes relacionats
Bibliografia bàsica

Explicació

(1) La gradació concebuda com una anadiplosi continuada es pot representar gràficament amb l’esquema [...x][x...y][y ..z][z....]

Noi siamo usciti fore
del maggior corpo al ciel ch’è pura luce:
luce intellettual, piena d’amore
amor di vero ben, pien di letizia;
letizia che trascende ogni dolzore.
(Dant, Paradís XXX, 38-42)

Aquest tipus de gradació presenta tot sovint una relaxació en la igualtat dels elements repetits, que pot afectar tant a la immediatesa del contacte com a les formes flexives. En altres paraules, no cal sempre que l’adjacència de les paraules repetides sigui immediata ni que la seva identitat formal sigui total.

In urbe luxuries creatur, ex luxuria exsistat avaritia necesse est, ex avaritia erumpat audacia, inde omnia scelera ac maleficia gignuntur.
‘El luxe s’origina a la ciutat, del luxe sorgeix necessàriament l’avarícia, de l’avarícia brota l’audàcia i d’aquí neixen tots els crims i mals.’
(Ciceró, En defensa de Rosci d’Amèria, 27, 75)

(2) La gradació, entesa com una enumeració d’elements, se sol subdividir en dos tipus segons que augmenti o minvi progressivament la intensitat o l’abast semàntics dels seus elements. Així, la gradació que es presenta com una ascensió es denomina clímax [xxx] i la que es presenta com un descens, anticlímax [xxx].

Clímax o gradació ascendent:

Veni, vidi, vici
‘Vaig arribar, vaig veure, vaig vèncer'
(Suetoni, Juli Cèsar 37, 2)

Anticlímax o gradació descendent:

(…)
se vuelva, mas tú y ello juntamente
en tierra, en humo, en polvo, en sombra, en nada
(Góngora, Mientras por competir con tu cabello, vv. 13-14)

Atès que, en aquest tipus de gradació, la successió d’elements es dóna en virtut del seu significat, és possible trobar aquesta figura combinada amb d’altres que impliquen certes manipulacions semàntiques, com a l’exemple següent, en el qual una gradació descendent passa a ser ascendent per l’efecte de la ironia:

If once a man indulges himself in murder, very soon he comes to think little of robbing; and from robbing he comes next to drinking and Sabbath-breaking, and from that to incivility and procrastination.
(Thomas de Quincey, On Murder considered as One of the Fine Arts)

De vegades és possible trobar els dos tipus de gradació, (1) i (2), combinats entre si en un mateix text. Al següent exemple es pot observar com a la gradació concatenada d’elements al llarg del poema se li suma la gradació en anticlímax del darrer vers.

Entre el trino del pájaro
y el son grave del agua.
El trino se tenía
en la frágil garganta;
la garganta en un bulto
de plumas, en la rama;
y la rama en el aire,
y el aire, en cielo, en nada
(P. Salinas, Razón de amor)

Fins i tot es dóna el cas que ambdós tipus de gradació, (1) i (2), es corresponguin estrictament, de tal manera que, com al següent exemple, apareguin fusionats:

Mal te perdonarán a ti las horas,
las horas que limando están los días,
los días que royendo están los años. 
(Luis de Góngora, La brevedad engañosa de la vida, vv. 12-14)

Conceptes relacionats

Figura de dicció
Concatenació
Anadiplosi
Clímax
Anticlímax
Ironia

Bibliografia bàsica

Azauste, A. - Casas, J. (1997),  Manual de retórica española, Barcelona, Ariel.

Lausberg, H. (1968), Manual de retórica literaria, 3 vols., Madrid, Gredos (trad. de J. Pérez Riesco de l’original alemany Handbuch der literarischen Rhetorik, München, Max Hueber, 1960).

Lázaro Carreter, F. (3ªed) (1971), Diccionario de términos filológicos, Madrid, Gredos.

Marchese, A. - Forradellas, J. (1986), Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria, Barcelona, Ariel (trad de J. Forradellas de l’original italià Dizionario di retorica e di stilistica, Milano, Mondadori,1978).

Mayoral, J. A. (1994), Figuras Retóricas, Madrid, Síntesis.

Mortara Garavelli, B. (1991), Manual de retórica, Madrid, Cátedra (trad. de M. J. Vega de l’original italià Manuale di retorica, Milano, Bompiani, 1989).

Oriol Dauder, J. A. -  Oriol i Giralt, J. (1995), Diccionari de figures retòriques i altres recursos expressius, Barcelona, Llibres de l'Índex.

Spang, K. (2005), Persuasión. Fundamentos de Retórica, Pamplona, Ediciones de la Universidad de Navarra.