Per David Graeber, antropòleg i professor nord-americà el nom de treballs de merda defineix les feines que, tot i estar regulades per la normativa laboral (amb contractes, sous i drets), no aporten res ni per el medi ambient, ni per el be públic ni per les persones. Segons aquest autor, aquest tipus de treballs va començar a créixer en la dècada dels noranta al segle passat, a cavall de la crisi financera que precisava de noves eines per a poder mantenir-se malgrat la ensulsiada econòmica de moltes empreses relacionades amb la banca i els serveis borsaris i especulatius. Al mateix temps que creixia la utilització de tecnologies manipulades per trobar mitjans per a treballar més, com les de determinades TIC que es fan servir per intensificar el control laboral, encara que sovint sigui innecessari.
Aquest tipus de treballs es troba majoritàriament, però no només, en empreses dels terciaris i, per descomptat, entre les financeres i l’economia empresarial. En conjunt, es calcula que suposen entre el 38 i el 40 % de la població activa en els països occidentals. Per bé que també va associada a països d’economia planificada. Com ja havia passat a la República Soviètica i als països de la Europa del Est. Per tant es podria dir que darrera d’aquest tipus de treballs existeix la finalitat de demostrar que és possible una política de plena ocupació així com mantenir alts nivells de creixement i expectatives de futur. Com passa a moltes empreses vinculades al sistema bancari i del monopoli tecnològic-financer.
Segons Graeber aquests treballs generen una gran frustració a molts dels seus treballadors, que estan obligats a representar ritmes molt intensius de feina malgrat saber que el seu treball no repercuteix en productes reals o útils. Tot i que, moltes vegades, estigui molt ben pagat.
Per dissonància, o paradoxa amb les seves condicions laborals resulta que aquesta mena de treballs generen una nova modalitat d’alineació del treball tot i els seus entorns que a vegades semblen molt sofisticats i avançats tecnològica i econòmicament. I que són molt diferents a les formes tradicionals de l’alienació de la revolució industrial que havia denunciat Marx quan escrivia sobre la explotació dels treballadors en feines que requerien molt esforç físics durant llargues jornades durant les quals el treballador no tenia cap possibilitat de control o responsabilitat.
David Graeber parla de diferents tipus de treball de merda, entre els quals distingeix fins a quatre categories. Una d’elles és el vassallatge, que aglutina un conjunt de tasques perfectament assimilable al manteniment del prestigi dels que manen i que es podrien assimilar a les de l’època feudal. Però tot ells molt semblants pel que fa a la seva inutilitat social i que no s’ha de confondre amb els treballs actuals a canvi de salaris de merda que, amb retribucions molt escasses, quan no clarament paupèrrimes. Encara que, en canvi, comportin feines imprescindibles, de utilitat inqüestionable, com per exemple són les de la neteja i l’auxili o el suport a malalts i persones desvalgudes.
Bàsicament per aquestes raons aquest autor arriba a la conclusió que els treballadors que es dediquen a feines útils i concretes, des dels escriptors de novel·les als professors i metges, passant pels paletes, pagesos i conductors de trens i autobusos entre molts d’altres, haurien de treballar moltes menys hores perquè de fet hi ha moltes persones capacitades que podrien fer part de la seva feina. Però que, en canvi, estan empleades en treballs sense utilitat real ni per a la societat ni per a individus concrets.
El plantejament d’aquest llibre porta a un dels grans temes de la ecologia social que és el del treball, la seva utilitat i vinculació a la dignitat dels mateixos treballadors. Així com també el drets de tothom a la satisfacció de la seva vida personal durant les hores de gaudi o que no estan sotmeses a la regulació laboral, i que haurien de ser molt més nombroses. Una utopia que no fa tant de temps es creia possible assolir amb el desenvolupament tecnològic.
En aquest llibre, Graeber va un pas enllà del que només podria semblar un esglaó més de les filosofies sobre l’alliberament del treball quan aplica el mateix argument sobre els treballs de merda a les avantatges que podria comportar la seva eliminació obligatòria en la disminució del escalfament global. La quaI vindria donada senzillament per la redució de les emissions i del consum energètic associat als desplaçaments dels mateixos empleats i les seves oficines i instal·lacions. Una proposta que al cap i a la fi es podria incorporar en els acords de les famoses cimeres internacionals sobre el canvi climàtic. I que tant pocs resultats estan aconseguint des de ja fa quasi una vintena d’anys.
Ja veiem doncs que, tant des del punt de vista de la satisfacció dels treballadors amb la qualitat i/o la utilitat de la seva feina, com des del punt de vista dels impactes ambientals aquesta obra permet avançar de manera molt creativa i interessant en les relacions entre ecologia i el mon del mon del treball. Una activitat a la qual la major part de la població adulta dedica gran part de la seva vida durant molts dies a l’any.
El llibre està publicat el 2018 a Barcelona per Editorial Ariel i també està disponible en pdf a internet. Veure:
https://www.rentabasicauniversal.es/wp-content/uploads/2018/10/Trabajos-...
Hi ha un article del mateix autor a:
David Graeber. Auge y fin del capitalismo. Los trabajos basura. (2013). Tierra y libertad (diciembre de 2013), Acracia.org, nº 305. https://ellokal.org/los-trabajos-basura-david-graeber/
M.Àngels Alió
12/12/2019
