paper

Es necesario realizar todo el procedimiento de manera impecable para obtener un resultado óptimo. Se tiene que verificar que esté bien apretado y que las hojas estén al ras. Se coloca el libro en el borde de la mesa. Se immoviliza el libro con un peso de 2 kg y se presiona con la mano. Se procede entonces a encolar la parte posterior (con pegamento plástico) desde el medio hasta los extremos. Se deja de presionar y se alisa el pegamento.

En la encuadernación encolada (muchas veces denominada "a la americana") las hojas del libro van cortadas y encoladas directamente a la tapa o a una tela en la que van enganchados los cartones que hacen de tapa. Se usaa habitualmente para las versiones económicas de ciertas publicaciones o ediciones de bolsillo.

Dentro de la encuadernación encolada existen diferentes tipos según el uso que se le vaya a dar a la revista o libro. Siguen el mismo procedimiento pero existen diferentes colas. Las colas que más baratas suelen perder flexibilidad con el paso de los años y las hojas pueden llegar a soltarse.

Els formats de paper DIN van ser definits en l'any 1922 en la norma 476 de l'DIN -Deutsches Institut für Normung (Institut Alemany de Normalització) i desenvolupats per l'enginyer berlinès Dr. Walter Porstmann; ha estat la base del seu equivalent internacional 216 de la ISO (Organització Internacional per a l'Estandardització).

Durant la història, hi ha hagut molts patrons de mida de paper en diferents llocs i moments. Segons Wander (2012), les sèries de paper A, B i C van ser completament reinventades independentment pel Dr. Walter Porstmann a Alemanya.

Walter Porstmann (1886-1959), enginyer, matemàtic i teòric d'estandardització, va treballar com a assistent ocasional per a Wilhelm Ostwald. Es va comprometre a un sistema que no estava connectat al sistema mètric a través de la longitud, sinó superfície (àrea), és a dir, A0 = 1m².

Màquina amb la comesa principal de plegar el paper i agilitzar-ne el procés.

Màquina encarregada de l'operació del plegat que és el procés pel qual es plega seqüencialment un plec utilitzant medis mecànics fins a l'obtenció del format adequat per l'acabat sol·licitat. Abans d’escollir un sistema de plegat, s’ha de seleccionar correctament el paper i conèixer les característiques tècniques, ja que en alguns casos com en els papers d’alt gramatge es realitza una fenedura abans del plegat per tal d’evitar irregularitats. També s’ha de tenir en compte la quantitat de plecs -plegat simple o múltiple- i la seva forma seqüencial -en paral·lel, en creu o combinat-.

Màquina que s'encarrega del plegat, és a dir, del procés d'acabat en el qual es pleguen els fulls d'un imprès de manera seqüencial. Se'n diferencien dues màquines segons el seu sistema de plegat: plegat de bossa i plegat de fulles. El primer sistema el formen tres corrons anomenats plegadors que arrosseguen el plec fins a introduir-lo a la bossa plegadora. És el sistema més recomanat per la rapidesa i varietat de plegats que ofereix. El segon sistema el conforma una fulla que pressiona el plec de manera perpendicular al pla del paper contra els dos corrons plegadors en rotació.

Els gravats en baixrelleu  (intaglio) són un seguit de processos de gravat que comsisteixen en fer buits en una planxa amb qualsevol eina tallant (engraving) o àcid (etching). Tot seguit, s’ha d’omplir aquests buits amb tinta i sobreposar la planxa a un paper. La tinta dels buits passa al paper i així es reprodueix la imatge en el paper.