Susanna, o la dolentia

És cosa prou sabuda en el món de la psicologia que les situacions extremes poden produir el desencadenament de les gestes més sublims o de les baixeses més rastreres. I això és veritat avui en dia i ho era també a l’Edat Mitjana. En els nostres documents apareix una veïna nostra, pot ser eren dues i no una, que demostra una notable manca de sensibilitat envers de les desgràcies alienes. Es deia Susanna, i com molta més gent es va veure afectada per la ensulsiada que va suposar la presa de Barcelona per Almansor l’any 985. La primera Susanna apareix en dos documents en dos anys consecutius 988 i 989 i a través d’ells podem dibuixar la peripècia vital d’aquest personatge. Amb motiu de la ràtzia d’Almansor va esdevenir presonera dels ismaelites i va ser traslladada a Còrdova amb molts altres compatriotes. Entre aquests, hi havia un conciutadà  de nom Gomarellus, que anteriorment havia atorgat a favor de la nostra Susanna  una carta d’empenyorament sobre un casal i una cort que tenia dins les muralles de la ciutat de Barcelona com a garantia d’un préstec que ella li havia fet per import de dotze exarachellos d’argent. Coses dels destí o de la casualitat, ambdós varen aconseguir fugir de Còrdova i tornar a Barcelona, i una vegada arribats a destí Susanna li reclama el deute a Gomarellus, i, com que aquest no hi pot fer front, es queda amb la penyora i tot seguit la ven a un veí anomenat Eldefred per quinze sous.

En el segon document es posa de manifest que la nostra Susanna, una vegada tornada a Barcelona, també intentà la restitució del préstec que li havia fet a un altre compatriota, de nom Fruilà, consistent en un cafís d’ordi. S’havia establert com a penyora en el pacte un terreny amb arbres fruiters, un pou i unes vinyes, situat a Vilapicina. Però, ai las!, Fruilà no li havia pogut rescabalar el préstec perquè havia tingut la desgràcia de morir en la presa de Barcelona, i anys després, en retornar, Susanna no havia pogut trobar cap hereu de Fruilà a qui li pogués reclamar la restitució del deute. En conseqüència, es queda amb el terreny i també el ven; en aquest cas els compradors, Sunyer i Ermessenda, paguen cinquanta sous. Val a dir que en tots dos casos Susanna va deixar que un grup d’homes respectables establissin la valoració dels béns. Evidentment, des del punt de vista legal, no hi ha cap dubte que hi tenia dret, i potser la seva situació no era de fet massa folgada per permetre’s la liberalitat de renunciar a uns béns als quals tenia dret. Ara bé, això que és clar en el cas del pobre Fruilà, ens deixa un pou de mala consciència en el cas del seu company de captiveri, Gomarellus.

La diferència de data i la impossibilitat d’establir unes filiacions comparables ens fa dubtar que l’anterior Susanna sigui la mateixa que apareix, això sí, com a col·laboradora amb el seu difunt marit Gondemar, en un document de l’any 1014. En aquest cas, Gondemar i Susanna havien empenyorat tres mujades de vinya situada a Sarrià com a garantia d’un préstec de sis mancusos d’or que els havia fet Ansemon. Passat el termini fixat, Gondemar i Susanna, no només no havien tornat el préstec, que amb els interessos ja s’havia convertit en una unça d’or (= 7 mancusos), sinó que, a més a més, varen simular haver-lo retornat. Ansemon, com es pot suposar, no es queda de braços plegats sinó que reclama la penyora, però no aconsegueix res de Susanna, com tampoc dels marmessors que s’encarregaren de distribuir l’herència de Gondemar. Per això, Ansemon ha de recórrer a la justícia per obtenir les vinyes empenyorades i tot seguit les ven. I aquí trobem un episodi que ens reconforta sobre les virtuts de l’ésser humà. Ansemon ven la vinya per dues unces d’or, i atès que el deute només era d’una unça, distribueix l’altra unça entre els hereus o parents dels difunts.

Evidentment no podem pressuposar que totes les dones que s’anomenen Susanna hagin de ser dolentes, però és curiós que totes les Susannes d’aquesta època tinguin, directament o indirecta, un punt de maldat.