Madrona, la crueltat fraternal

Una sentència judicial datada el 8 de maig de l’any 1000  permet conèixer la història de Madrona (Matrona), que havia denunciat el seu germà per haver usurpat les seves propietats. Tot i que podria semblar una de tantes històries de desavinences familiars per temes d’herència, aquest cas s’emmarca en un importantíssim esdeveniment històric que colpí Barcelona: la presa i destrucció de la ciutat per part de les tropes musulmanes d’Almansor el 6 de juliol del 985. 

En efecte, arran de la presa de Barcelona, la ciutat va ser saquejada i destruïda, un gran nombre d’habitants van morir assassinats i molts dels supervivents van ser fets presoners i portats a Còrdova com a captius. Aquest fou el cas de Madrona. A més, el seu marit Ennegó va morir (el document no especifica ni les circumstàncies ni el lloc) i ella va sobreviure en captivitat amb la filla de tots dos. 

Així doncs, aprofitant que Madrona era captiva a Còrdova, el seu germà Bonhom s’havia apropiat fraudulentament de tots els seus béns per mitjà de vendes, de permutes i del que avui dia diríem “enginyeria financera”. De ben segur Bonhom no esperava la tornada a Barcelona de la seva germana. Malgrat tot, Madrona va regressar de Còrdova i va descobrir que el seu germà s’havia ensenyorit del seu patrimoni. 

Sens dubte, Madrona va interposar la denúncia corresponent poc després de retornar a casa, tan bon punt va veure que ja no posseïa cap propietat. En aquest sentit, com que el judici es va celebrar al maig de l’any 1000, se’n dedueix que aquesta dona barcelonina va passar gairebé quinze anys com a esclava a Còrdova. Per aquest llarg període d’esclavitud i, sobretot, pels abusos que hagué de sofrir, el levita Bonsom, que va redactar el document de la sentència, no es dirigí a ella com a mulier o femina, els mots habituals, sinó com a muliercula, diminutiu de mulier. Aquesta paraula, tot i que a priori hom la podria interpretar en sentit afectiu, equivalent a “pobre dona” o “dissortada dona”, tanmateix posseeix una forta connotació pejorativa. Podem estar segurs que amb aquest valor negatiu la va utilitzar el levita Bonsom. En una còpia manuscrita del Liber Iudicum, el codi legal d’origen visigot, feta pel propi Bonsom, trobem tota una sèrie de glosses marginals i interlineals obra d’ell o d’un coetani. Entre aquestes glosses n’hi ha una per al mot muliercula, que és interpretat com a “menyspreable per la seva vilesa”. Aquesta paraula, que hom pot traduir per “donota” o “prostituta”, mostra el patiment que Madrona hauria sofert com a esclava a Còrdova, on hauria estat prostituïda. 

El judici que havia de dirimir la causa es va celebrar al palau comtal sota la presidència de la pròpia comtessa Ermessenda de Carcassona, esposa del comte Ramon Borrel I. Hi participaren tres jutges, Guifré, Oruç i Bonsom i foren presents el vescomte Udalard i tota la cort. Finalment, van arribar a la conclusió que Bonhom, el germà de Madrona, era culpable. Ella va poder recuperar almenys cinc mujades de vinya i unes terres al terme de Magòria. A la sentència, però, no hi ha cap referència a la seva filla. Potser va morir a Còrdova, o no va ser alliberada, o simplement va quedar-se a viure en aquelles terres.  

Entre la gent de palau que va assistir al judici, s’ha esmentat el vescomte de Barcelona Udalard († ca. 1014), fill del vescomte Guitard i de Geriberga. Doncs bé, tant ell com Oruç, un dels tres jutges que hi van participar, havien estat fets presoners en l’atac de l’any 985 i conduïts en captivitat a Còrdova. Això no obstant, Oruç va ser alliberat un any després; Udalard trigà cinc anys en tornar a casa. En principi, regressaven els captius que tenien recursos econòmics o que comptaven amb l’ajut de familiars o amics per poder pagar el rescat. Molts, però, no tenien aquesta sort. D’alguns presoners, molts anys després els familiars no sabien ni tan sols si eren vius, però encara tenien l’esperança que poguessin tornar del captiveri. Desconeixem, però, com va aconseguir Madrona la seva llibertat. 

Per últim, en la resolució d’aquest afer cal destacar el paper actiu de la comtessa Ermessenda, que va presidir el tribunal, atès que, gairebé en una mostra de sororitat, va prendre les mesures necessàries per tal que Madrona recuperés una part del seu patrimoni. 

Aquesta història, però, no acaba aquí. Conservem dos documents d’una Madrona, “filla del difunt Guisand”, que havia donat les seves propietats a l’església de Sant Miquel Arcàngel, situada dins els murs de la ciutat. En un tercer document, el bisbe de Barcelona Aeci i els seus canonges concedeixen a aquesta Madrona l’usdefruit en vida de les terres donades a l’església. Precisament les propietats que s’esmenten en aquests tres documents ens permeten assegurar que es tracta de la mateixa Madrona que havia estat captiva a Còrdova. 

Així doncs, pel que sembla, poc després de recuperar judicialment les seves propietats, Madrona les va donar a l’església de Sant Miquel Arcàngel, que depenia de la catedral de Barcelona. El bisbe de Barcelona Aeci juntament amb els canonges expedeixen un document on atorguen a Madrona l’usdefruit de les seves possessions mentre visqui. Ella simplement haurà de pagar anualment el delme corresponent a l’església. No hi ha cap referència a la filla que la va acompanyar al seu captiveri a Còrdova. 

Crida l’atenció que al judici que la va enfrontar amb el seu germà no es va explicitar en cap moment la filiació de Madrona, és a dir, el fet de ser filla de Guisand, sinó que es fa referència a ella amb el terme despectiu muliercula. Per contra, una vegada ha recuperat part del seu patrimoni i ha decidit donar-lo a l’església de Sant Miquel Arcàngel, ja no hi ha cap rastre d’aquella etapa tan terrible de la seva vida; ja no és una muliercula, sinó la filla del difunt Guisand.