Ermengarda, prestadora de jueus

Ermengarda, una dona que visqué a començaments del segle xi a Barcelona, tingué segurament un patrimoni important, como es pot deduir dels documents en què apareix, ella sola, com a prestadora, venedora i compradora. No sabem si era casada, soltera o viuda, però, sigui com sigui, és una mostra de com les dones tenien gairebé els mateixos drets que els homes i, el que és més important, els exercien. 

El primer document en què trobem Ermengarda és també el més sorprenent: ella actua com a prestadora, i el que és més curiós, com a prestadora d’un jueu. Així, el gener de l’any 1021 el jueu Benvenist empenyora a Ermengarda dues parellades de terra a canvi d’un préstec de trenta-vuit cafissos d’ordi porgat i net. Les terres estaven situades a dos llocs: una era a prop de l’església de Santa Maria del Pi i afrontava al sud amb un estany que probablement era l’estany del Cagalell, que ocupava una bona part del Raval actual; l’altra peça de terra estava a l’altre costat de l’estany, als peus de la muntanya de Montjuïc i tenia el mar al sud. Com era habitual, el termini per retornar el préstec es fixa amb la menció d’una festivitat del santoral, en aquest cas, s’ha de tornar el dia de Sant Fèlix de Girona, que se celebra dia 1 d’agost, de l’any següent. Respecte a això, és interessant destacar que les festivitats eren els referents temporals més utilitzats, molt més que el sistema romà (basat en les calendes, les nones i les idus) i que el que fem servir nosaltres de dies i mesos. A més, precisament la festivitat de Sant Fèlix era la segona més emprada, després de la de Sant Miquel. Això no és d’estranyar: les festivitats que amb més freqüència trobem com a referents temporals en la fixació de terminis en els contractes d’empenyorament són les que tenen lloc a l’època de la collita atès que, com és natural en una economia bàsicament agrícola, calia fer la collita per poder pagar els deutes.

Un any i mig més tard, tornem a tenir notícies d’Ermengarda i Benvenist: som gairebé a mitjans d’agost de l’any 1022 i Benvenist no ha tornat el deute. Al diploma, Ermengarda ens informa que, un cop passat el termini que havien establert, ella ha esperat els deu dies que marca la llei i, fins i tot, una mica més. En efecte, la llei establia que, una vegada complert el termini, si el préstec no s’havia tornat, la penyora s’havia de conservar durant deu dies; però, si en aquests deu dies no es pagava el deute, aleshores el creditor, després de mostrar la penyora al jutge, ja podia vendre-la al preu que estimés aquest i tres homes honestos; dels diners obtinguts, el creditor havia d’agafar el que se li devia i la resta la rebia el deutor. I això és el que fa Ermengarda: ven la terra per a recuperar els seus diners. Ara bé, tot i que ella tenia dret a vendre les dues peces de terra que Benvenist li havia empenyorat, com que veu que amb una de les dues ja pot recobrar el deute, decideix vendre només la terra de Santa Maria del Pi. Aquí ja podem començar a veure que Ermengarda era una negociant perspicaç: si hagués venut les dues peces de terra, el que li hauria sobrat ho hauria hagut de tornar a Benvenist. Ven, per tant, una parellada de terra a un home anomenat Geribert per divuit unces d’or. Tot i així, li basten quinze unces per a recuperar el cost de l’ordi que havia deixat a Benvenist i, per tant, li havia de donar les tres unces restants. Però ella encara torna a recórrer a la llei, que, per a limitar el guany que els jutges podien treure dels plets, establia un guany màxim tant per als jutges com per als saigs i s’afegia que, si es presentava una causa per la qual no es podia pagar indemnització, aleshores el pagament dels jutges i els saigs s’havien d’exigir a aquell que no retornà el préstec en la data establerta o a aquell que devia o posseïa injustament béns d’altri. Amb aquesta maniobra, Ermengarda aconsegueix que la retribució dels jutges es pagui de les tres unces que havia de retornar a Benvenist.

El gener de 1023, Ermengarda fa una transacció de la qual no sabem els motius: compra la terra situada a prop de Santa Maria del Pi que havia venut uns mesos abans, i la compra pel mateix preu que li havien pagat a ella, divuit unces d’or. Potser hi havia algun lligam familiar entre Ermengarda i Geribert? Potser la venda de la terra a Geribert havia presentat algun problema jurídic? No ho sabem. És evident que Ermengarda devia tenir alguna raó per a fer aquesta operació, però no la podem inferir de la documentació conservada. 

Com hem vist, Ermengarda degué ser una dona llesta i hàbil amb els negocis i segurament foren aquestes les qualitats que la portaren a no desaprofitar cap ocasió per a incrementar el seu patrimoni.

Documentació

Perg. 1-1-2431 (21 gener 1021) / DACCBarcelona II 334 (drets reservats © Catedral de Barcelona)

Perg. 1-2-122 (12 agost 1022) / DACCBarcelona II 353 (drets reservats © Catedral de Barcelona)

Perg. 1-4-64 (18 gener 1023) / DACCBarcelona II 359


Bibliografia

Alturo, J.; Bellès, J.; Font i Rius, J. M.; García, Y.; Mundó, A. M. (2003), Liber iudicum popularis ordenat pel jutge Bonsom de Barcelona, Barcelona, Generalitat de Catalunya (Textos Jurídics Catalans, 23; Lleis i costums, I/1).

Puig Rodríguez-Escalona, M., «Las festividades como referente temporal en los documentos de empeño de la Cataluña altomedieval», Archivum Latinitatis Medii Aevi (en premsa).

To Figueres, L. (2001), «Las mujeres en la sociedad catalana de los siglos ix al xi», Arenal, 8/2, p. 349-363.