Les escriptures perdudes de Dulcídia

A finals del segle X, els musulmans van dur a terme, a Catalunya i a tota la Península Ibèrica, diverses campanyes militars contra els territoris cristians. D’entrada, el Califat omeia, temorós de la resposta que podrien donar els reis francs, no gosà atacar la zona del Comtat de Barcelona, però la situació canvià quan es tingué la seguretat que el rei Lotari (954-986) no auxiliaria la contrada. Així doncs, sota les ordres de Hisham II, el cabdill Almansor envaí i saquejà violentament la ciutat de Barcelona al juliol de l’any 985. 

Les conseqüències d’aquest saqueig foren notables i Barcelona hagué de lamentar nombroses pèrdues personals i materials: d’una banda, molts dels seus habitants van resultar morts o capturats mentre lluitaven per defensar-la; de l’altra, bona part de les defenses de la ciutat van quedar destruïdes i molts edificis, com els monestirs de Sant Pau del Camp o el de Sant Pere de les Puel·les, van ser pastura de les flames. Entre les construccions que van resultar víctimes del foc hi hagué, també, les llars de molts particulars, així com els objectes personals que s’hi trobaven a dins. No és estrany, per aquest motiu, que els diplomes que es van redactar durant els anys posteriors al saqueig donin notícia de la pèrdua de llibres, privilegis reials o escriptures, documents amb fortes implicacions legals la desaparició dels quals ocasionà més d’un conflicte a les víctimes. Com s’explica en una acta judicial redactada el 17 d’octubre de l’any 987, una de les persones damnificades en aquest sentit fou una dona anomenada Dulcídia. 

En efecte, Dulcídia va perdre en l’atac dels sarraïns unes escriptures de compravenda que certificaven que tant ella com el seu marit –Adam, segurament ja difunt, atès que no participa de l’acte judicial que reflecteix el text– eren propietaris de diversos béns situats al territori de Barcelona. Amb la intenció que li fossin reparades aquestes escriptures, Dulcídia va comparèixer davant el jutge Oruç, que li preguntà si hi havia algú que pogués confirmar l’existència i el contingut d’aquells documents. Ella cità com a testimonis, aleshores, Daniel, Bellit i Pasqual, els quals van declarar que, efectivament, havien sentit llegir en veu alta i havien vist escriure bona part d’aquelles escriptures, en les quals, segons van referir, es deia que Dulcídia i el seu espòs havien adquirit diverses peces de terra, vinyes i cases als termes de Monterols, Trullols i Cassoles i al suburbi barceloní dels Arcs. Un cop feta la declaració, tots tres juraren que tot el que havien declarat corresponia a la realitat i Dulcídia, regida pel mateix jurament, confirmà que tots havien dit la veritat i que no hi havia hagut cap engany en la seva declaració. 

Revisat l’assumpte i escoltades totes les parts, el jutge Oruç sentencià que, efectivament, a Dulcídia li havien de ser retornades totes aquelles possessions. Així doncs, des d’aquell moment, el document (paginola) resultant d’aquell acte judicial actuà amb la mateixa validesa que havien tingut aquelles escriptures perdudes en el saqueig de Barcelona.