Ermessenda, una terratinent a Sant Andreu de Palomar

L’elevada presència de dones en la documentació notarial de la Catalunya de les darreries del primer mil·lenni i començaments del segon es deu, en bona mesura, a la vigència des de l’any 634 del dret visigòtic romanitzat, compilat en llatí al Liber iudicum o Llibre dels jutges. En aquest dret la dona tenia un estatus gairebé equiparat al de l’home –llevat del fet que no podia ser procuradora d’altri sinó únicament d’ella mateixa– i, de fet, la nostra protagonista, Ermessenda, i les altres dones que apareixen en els documents relacionats amb ella ens serviran per il·lustrar-ho ja que dels disset documents que ens donen notícia d’Ermessenda, en tretze d’ells altres dones tenen també un paper destacat.

La primera referència que trobem d’Ermessenda data del 6 d’octubre del 989. És un acte de compravenda pel qual Ermessenda i el seu marit Sunyer compren a Susanna, Bellús i Ansilda una terra amb arbres, un pou i unes vinyes per cinquanta sous a Campo Malo, en la zona nord de Vilapicina. A partir d’aquí, el matrimoni adquirí cases, corts, vinyes i terres, amb petites edificacions o sense, a Vilapicina, Campo Amaro, Campo Malo, Silvià i Horta. Els venedors foren els matrimonis Sàbat i la seva dona Eldregoda, Bonhom i Imuló, Odesind i Fruiló, Ermegil i Quíxol, els germans Otger i Longobard, Martí, i dues dones que venien soles les respectives finques, Egà i Levegoda. La parella també feu transaccions amb institucions eclesiàstiques com l’abadia de Sant Cugat, en comprar a l’abat Odó i els seus monjos terres i vinyes al costat de l’església de Sant Andreu juntament amb altres possessions a Horta, o com l’església de Sant Miquel en permutar dues mujades de vinya que els esposos tenien a Horta per un petit terreny de l’església situat prop de Vilapicina. 

Com demostren dues compravendes dels anys 1000 i 1012, en què van adquirir les terres d’Ermemir i la seva esposa Dodada, i la de Bonuç i la seva dona Filmera, Ermessenda i Sunyer seguiren augmentant el seu patrimoni en la parròquia de Sant Andreu de Palomar, fins que el mes d’abril de 1017, Sunyer, malalt però amb plenes facultats de parla i sense haver perdut la memòria, va morir. Ho sabem gràcies a la seva adveració sacramental, una altra pràctica de la llei visigòtica, la qual fixava que, per tal que un testament tingués validesa, durant els sis mesos següents a la mort d’una persona, s’havia de presentar davant d’un jutge que, amb la declaració de testimonis, n’havia de verificar l’autenticitat i assegurar-ne la publicació sota la forma de document escrit, que anomenem publicació o adveració sacramental. Així es va fer amb el de Sunyer. El 21 de maig de 1017, a l’altar de l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina i en presència del sacerdot Ermemir, del jutge Bonsom i d’altres homes, juraren el testament els tres testimonis, Guisand, Gonter i el levita Guillem, i els quatre marmessors, el prevere Bonuç, Sendevad, Bernat i, entre tots ells, Ermessenda. Segons consta en el text, Sunyer havia ordenat que una tercera part del seu pa, vi, animals, eines i estris de ferro, i recipients i estris domèstics es donés en benefici de la seva ànima a qui decidissin els marmessors. En segon lloc, concedia totes les seves propietats a la seva esposa per tal que les tingués i en disposés durant tota la seva vida sense autorització dels seus fills i filles, i afegia que, en morir Ermessenda, les propietats fossin íntegrament de tots ells. És el que es coneix amb el nom d’hereu fiduciari, aquell que té l’ús i gaudi dels béns amb l’encàrrec, però, de transmetre’ls a un altre; en el cas d’Ermessenda, als seus fills i filles. Després de la mort de Sunyer, el 1022, Ermessenda i els seus fills compraren encara dues peces de terra a Horta a Fruila i la seva dona Biada, i dues més, a Vilapicina, a Adanàsia i la seva germana Biada.

De la documentació sabem que el matrimoni va tenir dues filles, Blanca i Riquilda, i sis fills, Esteve, Ervigi, Bernat, Bonuç, Geribert i Jofre, els tres últims, preveres.

En el testament d’Ermessenda, datat el 19 de desembre de l’any 1026, s’ordena que sigui repartida entre esglésies, sacerdots i pobres una part dels seus béns mobles, això és, sis ovelles, quatre cabres, una truja, una vaca i una vedella, a més de diverses quantitats de cereals i de vi. Per a la seva ànima Ermessenda llega una quarta part de pa i del vi de la propera collita. Finalment, deixa als seus fills Bernat, Esteve i Ervigi un mancús a cadascun, una moneda d’or de considerable valor en l’època.

Els documents en què apareix Ermessenda demostren que la dona no sols era testadora, hereva i marmessora dels testaments, sinó que també podia disposar de la seva herència lliurement. En el cas d’Ermessenda recordem que no necessitava el permís dels seus fills per a gestionar-la, i, d’altra banda, també les dones la venien sense l’autorització de cap home. Així ho feren Ansilda, en vendre les terres que havia rebut de l’herència dels seus pares; les germanes Adanàsia i Biada, de la seva mare; Egà, del seu marit; o Levegoda, del seu germà Recesind, mort, juntament amb la seva muller i llurs fills, en la presa de Barcelona del 6 de juliol del 985. La dona, a banda de ser propietària de les terres que comprava, sola o amb el seu espòs, com Eldregoda, de les que rebia en herència, o de les que aportava a la família a través de l’aixovar en casar-se, ho era també de les propietats del marit gràcies a la institució del decimum, o delme conjugal, que suposava que la dona posseïa en propietat la desena part tant dels béns que el marit tenia en el moment de contreure matrimoni com dels adquirits posteriorment. Així ho manifesten Quíxol, Filmera o Dodada en els respectius actes de compravenda, en els quals, forçosament, havien d’aparèixer atès que eren copropietàries dels béns venuts. La dona, finalment, també actuava de creditora pignorativa, això és, podia rebre empenyoraments de terres que, si el deutor no satisfeia el deute en el termini establert, podien ser venudes, tal i com succeeix amb la primera terra que van comprar Sunyer i Ermessenda, i que pertanyia en part a Susanna perquè un home, Fruila, la hi va empenyorar i no l’havia pogut recuperar.

En definitiva, la història d’Ermessenda ens permet constatar, a nivell particular, que devia ser una dona important a Sant Andreu de Palomar atesa la quantitat de propietats que va anar adquirint tot al llarg de la seva vida i, a nivell general, ens permet veure el paper que en la societat d’aquell moment la dona tenia en l’àmbit relacionat amb el patrimoni.

Documentació

LA II n. 305, f. 100c-d (6 octubre 989) / DCBarcelona 194

Perg. 1-1-2432 i LA II, n. 286, f. 94b (13 juny 991) / DCBarcelona 212 (drets reservats © Catedral de Barcelona)

LA II, n. 282, f. 93b-c (20 juny 991) / DCBarcelona 213

Perg. 1-2-1220 i LA II, n. 285, f. 94a-b (10 gener 993) / DCBarcelona 235

Perg. 1-3-66 i LA II, n. 292, ff. 95d-96a (17 juliol 994) / DCBarcelona 255 (drets reservats © Catedral de Barcelona)

Perg. 1-3-46 (4 setembre 994) / DCBarcelona 256

Perg. 1-2-1125 i LA II, n. 266, f. 89b-c(17 novembre 994) / DCBarcelona 260 (drets reservats © Catedral de Barcelona)

Perg. 1-3-68 i LA II, n. 308, f. 101c-d (9 febrer 997) / DCBarcelona 299

Perg. 1-3-70 i LA II, n. 314, f. 103b-c (21 desembre 997) / DCBarcelona 320

Perg. 1-3-72 i LA II, n. 191, f. 67c-d (28 març 999) / DCBarcelona 331 (drets reservats © Catedral de Barcelona)

Perg. 1-3-73 i LA II, n. 315, f. 103c-d (29 juliol 999) / DCBarcelona 335

LA II, n. 287, f. 94b-c (5 abril 1000) / DCBarcelona 343

Perg. 1-4-47 (1 març 1012) / DACCBarcelona I 178 (drets reservats © Catedral de Barcelona)

Perg. 1-1-2440 i LA II, n. 251, f. 85a-c (21 maig 1017) / DACCBarcelona II 274 (drets reservats © Catedral de Barcelona)

LA II, n. 284, ff. 93d-94a (15 gener 1022) / DACCBarcelona II 341

Perg. 1-1-1193 i LA II, n. 291, f. 95c-d ([10 març] 1022) / DACCBarcelona II 349 (drets reservats © Catedral de Barcelona)

Perg. 1-1-2299 i LA II, n. 281, f. 93a-b (19 desembre 1026) / DACCBarcelona II 399


Bibliografia

Campmany Guillot, J. (2014), «Dones a Eramprunyà al segle x», VI Trobada d’estudiosos i centres d’estudis d’Eramprunyà. Territori de frontera a l’Alta Edat Mitjana, Centre d’Estudis de Gavà, p. 39-47.

Cuadrada, C. (2017), «Dones i terres catalanes medievals (segles x-xiii)», Estudis d’Història Agrària, 29, p. 35-63.

Riu, M. (1996), «La família a l’àmbit pirinenc als segles ix i x», Revista d’etnologia de Catalunya, 8, p. 14-19.

Rovira i Solà, M. (1980), «Notes documentals sobre alguns efectes de la presa de Barcelona per al-Mansur (985)», Acta historica et archaeologica mediaevalia, 1, p. 31-53.