Els orígens de Barcelona, capital de Catalunya, es remunten molts segles enrere, a una època en què era impossible intuir que aquell petit assentament es convertiria en una ciutat cabdal en tants sentits. En efecte, ja hi ha evidències d’uns primitius poblaments humans, corresponents a civilitzacions neolítiques, a les faldes de Montjuïc, i també són relativament nombroses les restes conservades d’assentaments laietans, una societat ibèrica caracteritzada, entre altres coses, per l’estreta relació que va mantenir amb la colònia grega d’Empòrion i, conseqüentment, pel seu alt nivell d’hel·lenització. A més, sembla que, durant la conquesta inicial d’Hispània, en època republicana, els romans van arribar a ocupar el turó de Montjuïc, indret estratègic que els hauria permès de controlar amb eficàcia les desembocadures dels rius Llobregat i Besòs.
Tanmateix, aquestes primeres ocupacions no ens permeten parlar, encara, d’una ciutat romana pròpiament dita: Barcelona, les primeres passes de la qual es remunten a l’època de l’emperador August, quan s’aixecà un temple al Mons Taber, a la zona que avui dia correspon al centre de la ciutat, al voltant de la Plaça Sant Jaume. Aquesta primera Barcelona, la romana Bàrcino –nom possiblement derivat de la llatinització del nom iber Barkeno– fou poblada principalment per colons itàlics, veterans de les guerres càntabres, i lliberts de la Narbonense, i comptava amb el traçat clàssic hipodàmic, rectangular, que caracteritzava les fundacions de l’època. Per bé que la Barcelona romana podria no haver comptat amb alguna de les construccions pròpies de la cultura que l’havia erigit (no és del tot clara, tot i que sí discutida, l’existència d’un teatre, d’un amfiteatre o d’un circ), sí n’aplegava d’altres tan importants com un fòrum –localitzat a l’actual plaça de Sant Jaume–, una basílica, un temple dedicat a August, un aqüeducte o una necròpolis.
Malgrat que mai no va ser una ciutat de gran importància militar, les reformes imperials de Dioclecià concediren a Bàrcino una robusta muralla de pedra que protegí el recinte inicial, molt indefens fins aleshores. Aquesta protecció es demostrà efectiva: en general, la població va gaudir d’una història pacífica i, més enllà d’algunes incursions bàrbares de francs i alamans, que sí van arribar a penetrar-hi, no va patir gaires grans atacs. Aquesta estabilitat i el seu emplaçament, situat en la Via Augusta que partia cap a la capital de la Tarraconense, Tàrraco, propiciaren, d’altra banda, que la Bàrcino romana excel·lís en l’àmbit del comerç: assentada vora el mar i entre dos rius de certa importància, va servir com a lloc de pas i confluència de rutes comercials molt importants. Així mateix, l’exemple de Tàrraco degué influir en la incipient producció de vi i de tints que s’hi va dur a terme, així com en el naixement d’una primerenca indústria vinculada al salat de peix. Totes aquestes activitats serviren per abastir de manera exclusiva, amb poques excepcions, la pròpia ciutat.
Entre els segles I i IV, Bàrcino va anar igualant en importància la capital provincial, Tàrraco, fundada durant la Segona Guerra Púnica, que havia estat un dels punts neuràlgics dels moviments socials, comercials i militars esdevinguts a la Península des de la seva fundació. Tanmateix, aquest procés de traspàs de rellevància d’una ciutat a l’altra es consolidà definitivament després de les invasions bàrbares que començaren al segle V, en un context de decaiguda urbana en el qual s’incrementà el paper social de les zones rurals. Com és sabut, la nostra península patí, en primer lloc, nombrosos saquejos i incursions de vàndals, sueus i alans; en segon lloc, fou conquerida i ocupada pels visigots.
La relació de Barcelona amb els visigots està marcada per la figura central de Gal·la Placídia, filla de Teodosi I i casada amb el rei visigot Ataülf, que arribà a la ciutat l’any 414 en qualitat de foederatus, és a dir, com a aliat amb dret a viure al territori romà. L’estada del rei i de la seva cort, però, va durar amb prou feines uns mesos, ja que tant Ataülf com el seu successor, Sigeric, van ser assassinats. Malgrat aquest episodi, la ciutat va quedar sota domini visigòtic (un de tutelat, això sí, per Roma) i les successives victòries dels visigots sobre els altres pobles bàrbars que ocupaven la Península van propiciar que Roma els atorgués el dret d’establir-s’hi definitivament; fou així com es creà el conegut com a Regne Visigòtic de Tolosa i, després, com a Regne Visigòtic de Toledo. Durant aquest període, a Barcelona, a més d’altres intrigues de caire polític, es va produir una revolta liderada pel duc Paulus contra el rei Wamba. Malgrat que aquesta rebel·lió, que afectà a finals del segle VII la totalitat del territori català, va ser reprimida per Wamba, es va generar una situació d’inestabilitat que els musulmans saberen aprofitar: l’any 711, van arribar a la península Ibèrica i van acabar definitivament amb el domini visigòtic.
No es conserven a Barcelona gaires restes arqueològiques del període visigòtic, tot i que sota el poder visigot Barcelona va convertir-se també en un nucli religiós important en què convisqueren dos bisbes, un arrià i un catòlic, cada un amb una seu pròpia: l’arriana, ubicada en l’emplaçament de la catedral actual, i la catòlica, al lloc que ocupa avui la basílica dels sants Just i Pastor.
Després que els musulmans la prenguessin entre el 717 i el 718, Barcelona –que va caure sense oposar gaire resistència– passà al domini d’al-Àndalus. No obstant això, en els més de vuitanta anys d’ocupació no es feren gaires canvis en l’estructura de la ciutat i es respectaren la forma de govern i la llibertat de culte, acompanyades això sí, d’una forta pressió impositiva als no musulmans, cosa que, sens dubte, provocà la conversió de molts d’ells a l’Islam. La dominació musulmana de Barcelona, tanmateix, va acabar l’any 801 amb la conquesta carolíngia, que va inaugurar el període dels comtats i que suposà un nou impuls per a l’statu quo de la ciutat. Com que els comtes catalans nomenats per governar la Marca van establir allà la seva capital, el comtat de Barcelona va convertir-se ràpidament en el més important de tota Catalunya.
La nova entitat política que es va formar sota els auspicis de l’imperi carolingi, la Marca Hispànica, tingué una estructura similar a la de la resta de les entitats regides pels monarques francs i es va dividir, així, en comtats administrats per comtes de designació reial. La divisió distingí els comtats de Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Barcelona i, finalment, Besalú, de creació posterior al procés de conquesta franca. Però aquests comtats, que inicialment eren governats per comtes enviats des de França, van començar a guanyar autonomia i independència, fruit de la pèrdua d’autoritat reial que es donà durant aquest període, i passaren a ser hereditaris. A més, aquests títols van tendir a acumular-se en una sola persona: és el cas del comte de Barcelona, que, amb el temps, es va convertir en sobirà de la majoria dels comtats catalans.
Amb aquest panorama, la configuració social de la Catalunya de l’Alta Edat Mitjana fou objecte de grans canvis. Pel que fa al camp, els pagesos de Catalunya es van organitzar d’una manera diferent de la típica dels antics latifundis romans. Va ser comuna l’aparició dels alous, petites propietats de terra en què els camperols produïen el seu propi menjar, i les aldees i el camp mateix van esdevenir el centre d’un dinamisme que encara no practicava el comerç. D’altra banda, aquest fou el període, en tot el territori català, de la revolució feudal, consistent en l’acumulació de poder per part de nobles (entre els quals, els comtes catalans mateixos) delegats pel rei. Començà, amb això, la pràctica del feu, un tracte entre el senyor propietari d’una terra i un serf que tenia dret a treballar-la a canvi de donar al senyor part dels beneficis que aquesta generava.
Quant al conjunt de la Península, aquesta època és la de l’anomenat procés de conquesta o reconquesta per part dels regnes cristians de nova formació –sense relació amb el regne visigòtic– dels territoris ocupats pels musulmans des del segle VIII.
En aquest període, la situació de Barcelona, la influència de la qual havia seguit en augment, es revela complexa. Com s’ha dit, tota la Península es trobava en un context bèl·lic derivat del procés de reconquesta, les conseqüències del qual també foren patides, certament, per la ciutat, que l’any 985 va ser presa i saquejada per Almansor, el cabdill més destacat de la dinastia del califat de Còrdova que va servir sota les ordres del califa Hisham II. Per fer front a aquest atac, la població barcelonina demanà auxili als reis francs, que tenien l’obligació d’auxiliar-la, però aquesta ajuda no va arribar mai. Per aquesta raó, el comte Borrell II va prendre una decisió cabdal i determinant que, en realitat, va confirmar quelcom que ja succeïa de facto des dels temps del comte Guifré el Pilós (878-897): trencar la relació de vassallatge amb el rei franc.
Borrell II (947-992) fou succeït per Ramon Borrell (992-1017), el primer dels comtes que governà, ja, amb totes les atribucions pròpies d’un governant sobirà. Ramon Borrell, a més, va contraure matrimoni amb Ermessenda de Carcassona, que seria regent del seu marit, de Berenguer Ramon I (1017-1035), fill seu, i del seu net, Ramon Berenguer I (1035-1076). Les regències d’Ermessenda es desenvoluparen enmig del ja citat procés de feudalització de la Marca Hispànica, el qual, com s’ha dit també, anà lligat a la delegació del poder reial en mans dels senyors. Aquest procés fou una font notable de conflictes entre els senyors feudals, els comtes i l’Església. Com a regent, Ermessenda féu costat a l’Església amb l’objectiu de reforçar el poder religiós i, a la vegada, d’aturar les intencions dels senyors feudals de seguir privatitzant, en el seu propi benefici, el poder feudal. Trobà, però, la forta oposició del seu fill, Berenguer Ramon I, que prengué partit pels senyors. Finalment, al 1056, en època de Ramon Berenguer I, Ermessenda, renuncià, a canvi d’una suma de 1000 unces d’or, als seus poders i als seus drets sobre el Comtat de Barcelona.
Des del punt de vista de la ciutat, cal recordar que, pels volts del l’any 1000, el govern de Barcelona estava directament regit pel comte, el qual comptava amb el recolzament directe del veguer, que no només l’assistia en els assumptes de la ciutat, sinó que també en els militars. Durant aquest període, la manera de viure cristiana va adquirir un pes encara major i, per això, es van construir i ampliar nombrosos espais religiosos, entre els quals es compten la Catedral (l’edifici romànic de la qual, segons sembla, hagué de ser reformat després dels desperfectes causats per l’atac d’Almansor) o les esglésies de Sant Just, Sant Miquel, Sant Jaume, Santa Maria del Mar, Sant Pau del Camp i Sant Pere. També destaca, d’altra banda, la situació del call jueu. Aquest barri, que sempre es va trobar en una situació de segregació, visqué anys de prosperitat en aquestes dates, i la minoria hebrea que l’havia ocupat augmentà notablement la seva població, dedicada, sobretot, a l’artesania, al comerç (amb bones relacions comercials amb al-Àndalus) i al préstec monetari. El call, que estava envoltat per una muralla i que disposava de diverses sinagogues, prosperà fins al segle XIV, quan va ser destruït en una revolta antisemita.
La Barcelona dels voltants de l’any 1000 estigué marcada, en resum, pels conflictes amb els musulmans des del punt de vista de la política exterior i per la consolidació del poder comtal i la nova independència des de la perspectiva de la política interna, que es va veure igualment sacsejada per la revolució feudal, motiu de grans conflictes, com acabem de veure, entre els senyors feudals i els comtes.
La configuració espacial de la Barcelona de l’any 1000 no era tan diferent de la que tenia en època romana: efectivament, el recinte emmurallat continuava essent el mateix que havien encerclat els murs de Dioclecià i la trama urbana no havia patit canvis radicals. No obstant això, arran d’un creixement molt notori de la població, l’activitat duta a terme extramurs es va incrementar. Fou aleshores que es van crear les anomenades “parròquies” entorn a nuclis de població (en molts casos coincideixen amb els districtes actuals): Santa Maria dels Sants, Sant Julià de Montjuïc, Santa Eulàlia de Provençana, Sant Vicenç de Sarrià, Sant Genís dels Agudells, Sant Andreu de Palomar o Santa Maria de la Mar. En aquestes “parròquies” es duien a terme, principalment, activitats agrícoles i ramaderes, raó per la qual van tenir un paper molt decisiu en l’abastiment de Barcelona, que es nodria en bona part gràcies als recursos alimentaris obtinguts en aquesta zona, coneguda com l’Hort i Vinyet de Barcelona.
Dos esdeveniments relacionats amb la producció agrícola i l’ús de l’aigua van marcar la geografia i la història de la Barcelona d’aquells anys. En primer lloc, la zona de prats situada a la desembocadura del Llobregat va ser dessecada i adaptada a la producció agrícola, quelcom que possibilità d’incrementar la capacitat productora d’una ciutat que no deixava de guanyar rellevància mercès a un creixement sostingut. És així, en efecte, com nasqué l’actual nucli del Prat del Llobregat, de Sant Boi i d’altres indrets de la conca del Llobregat, zones molt apropiades per a la producció de regadius.
En segon lloc, per a la prosperitat de la ciutat va ser molt decisiu el començament de la construcció del Rec Comtal, l’obra hidràulica més ambiciosa duta a terme durant l’Edat Mitjana a Barcelona i les seves rodalies. Ideat per convertir-se en la principal font proveïdora d’aigua per al rec i el consum humà i animal durant tot el període medieval i encara més enllà, el Rec Comtal portava l’aigua des del Riu Besòs fins a la ciutat tot passant a través dels pobles de Sant Andreu i Sant Martí.
D’altra banda, el port de Barcelona –un espai, val a dir, força precari durant l’Alta Edat Mitjana– va començar a preparar-se per esdevenir una base cabdal per al comerç exterior de productes com ara el vi i la mel. Per bé que no va ser fins a les acaballes del segle XII quan Barcelona va convertir-se en una autèntica capital comercial, la ciutat començà en aquest període a tenir un trànsit comercial més vívid, que derivava, sobretot, dels contactes amb al-Àndalus dels jueus del call i, també, de les relacions de la regió amb Itàlia.
Al llarg d’uns deu segles de vida, la ciutat de Barcelona patí, en definitiva, tota una sèrie de transformacions. Des de la seva fundació en època d’August, simbolitzada amb la construcció del temple del Mons Taber, fins a l’arribada dels carolingis, autèntics valedors de la ciutat medieval que encara avui dia és parcialment visible, Barcelona es consolidà pels volts de l’any 1000, sobretot, en dues vessants: com a centre d’un poder polític que no parà de créixer fins a la unió dinàstica del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, i Peronella, reina d’Aragó, d’una banda, i com a nucli comercial, urbà i agrícola de referència, de l’altra. Aquests factors també repercutiren de manera positiva en les contrades situades fora del perímetre de les muralles, les activitats agricultores i ramaderes de les quals van suposar, en aquella època, un fortíssim impuls per al panorama econòmic del principat, empenta que acabà de consolidar-se gràcies al seu port, que només una mica després començà a dirigir les seves mires, amb la intenció de traspassar fronteres, al comerç exterior mediterrani.
Bibliografia
Agustí, D. (2008), Historia breve de Barcelona. Madrid, Sílex.
Aventín, M.; Salrach, J. M. (1998), Història medieval de Catalunya. Barcelona, UOC.
Barral i Altet, X.; Gumí, J. (1981), L’art pre-romànic a Catalunya: Segles IX-X. Barcelona, Edicions 62.
Hernàndez i Cardona, F. J. (1993), Barcelona. Història d’una ciutat. Barcelona, Llibres de l’Índex.
Rubio, A. (2009), Barcelona. Arquitectura antigua (siglos I-XIX). Barcelona, Polígrafa.
Sales Carbonell, J. (2011), «Santa María de las Arenas, Santa María del Mar y el anfiteatro romano de Barcelona», Revista d’Arqueologia de Ponent, 21, p. 61-74.
Sobrequés, J. (ed.) (1991), Història de Barcelona, vol. 1: La ciutat antiga. Barcelona, Enciclopèdia Catalana.