Diccionari de tècniques instrumentals

© Autoria: Joan Estelrich i Latràs
© Edició: Serveis Lingüístics. Universitat de Barcelona, 2020 (Primera edició, 2003)

Les informacions d’aquest diccionari es van publicar per primer cop l’any 2003 en l’obra titulada Tècniques instrumentals, dins la col·lecció Diccionaris d’Especialitat. Aquesta obra en paper, actualment exhaurida, va ser publicada conjuntament pel Servei de Llengua Catalana de la UB, Edicions Universitat de Barcelona i Eumo Editorial. ISBN: 84-9766-031-5 (Eumo Editorial), ISBN: 84-8338-404-3 (Edicions de la Universitat de Barcelona), ISBN: 84-95817-03-9 (Servei de Llengua Catalana).

Aquest diccionari forma part d’una col·lecció d’obres terminològiques que els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona (aleshores Servei de Llengua Catalana) van impulsar sota la direcció de Teresa Cabré Castellví i la coordinació de Mercè Lorente gràcies al suport econòmic del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya.

Han participat en l’elaboració d’aquesta obra:

Com a especialista

Joan Estelrich Latràs (professor titular del Departament de Fisicoquímica de la Universitat de Barcelona, responsable conceptual d’aquesta obra)

Com a lingüistes (Serveis Lingüístics)

Mercè Lorente (coordinadora del projecte)
Carles Tebé, Àngels Egea (tècnics responsables de terminologia)
Víctor Pàmies, Lluís López (col·laboradors dels Serveis Lingüístics)

L’especialista és el responsable de la selecció terminològica i de la redacció de les definicions. Els lingüistes són responsables de l’assessorament metodològic, de la revisió lingüística i de l’edició de l’obra.

Avís legal

Tots els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a la llicència Reconeixement 3.0 (CC BY 3.0) de Creative Commons si no s’indica el contrari. Se’n permet la reproducció, la distribució, la comunicació pública i la transformació per generar una obra derivada, sense cap restricció, sempre que se’n citi el titular dels drets. La llicència completa es pot consultar a creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca.

Presentació de l’obra i arbre de camp
per Joan Estelrich Latràs

«Le poème n’est point fait
de ces lettres que je plante
comme des clous, mais du blanc,
qui reste sur le papier.»

Paul Claudel

Les tècniques instrumentals constitueixen el conjunt de mètodes que, utilitzant instruments dissenyats a tal efecte, proporcionen informació quantitativa i qualitativa sobre la composició i l’estructura de la matèria. Les tècniques instrumentals inclouen els mètodes amb finalitats exclusivament analítiques —el conjunt dels quals rep sovint el nom d’anàlisi instrumental— i també aquells mètodes que serveixen per mesurar els paràmetres fisicoquímics o els canvis de les propietats d’un sistema.

Les tècniques instrumentals es consideren una branca de la ciència relativament moderna i dinamitzada per un desenvolupament imparable. Cal matisar, però, aquesta modernitat. Els orígens de les tècniques instrumentals es poden situar en el desenvolupament de l’òptica instrumental amb la conseqüent obtenció de nous instruments que constituïen unes eines valuoses en l’experimentació científica. Ningú no dubta que l’any 1859 Bunsen i Kirchoff, servint-se de l’espectroscopi, estaven ja utilitzant una tècnica instrumental. I ningú no nega la categoria de tècnica instrumental a la determinació de sucres mitjançant l’ús dels polarímetres o a l’anàlisi de greixos i essències per refractometria, ambdues amb més de cent anys. El que és indubtable és que en les darreres dècades del segle XX, l’abast i les prestacions de les tècniques instrumentals s’ha estès per tots els camps de la ciència com a conseqüència, en part, de la desaparició de les fronteres artificials entre química, física, biologia, etc., i també com a conseqüència dels avenços tècnics proporcionats pel desenvolupament de l’electrònica, la informàtica i l’automatització. Actual-ment, les tècniques instrumentals constitueixen un conjunt d’eines elegants i poderoses que permeten fer front a qualsevol problema de quantificació i identificació.

Qualsevol branca de la ciència experimenta un procés molt accentuat d’especialització i, a mesura que s’hi aprofundeix, es produeixen certes alteracions en el seu contingut cognitiu: es creen noves idees, noves tecnologies i noves aplicacions. Els canvis en el contingut cognitiu van acompanyats de la creació de nous termes o de noves interpretacions dels termes ja existents. Aquests nous termes no solen incloure’s en un diccionari general i d’aquí sorgeix la necessitat d’un diccionari específic. Però hi ha encara altres raons per disposar d’un diccionari específic de tècniques instrumentals en català. El desenvolupament tecnològic i científic en aquest camp es produeix quasi exclusivament fora del nostre àmbit lingüístic, i la informació usual sobre aquests desenvolupaments arriba a través de l’anglès. En aquesta llengua i en castellà —algunes obres originals i moltes traduccions de l’anglès— es troben els textos de què disposa l’estudiant, el professor i l’investigador. Per tant, és freqüent que es tingui el concepte, però que manqui el mot que l’expressi en català. Com diu Borges, «…los idiomas corresponden a las necesidades de quienes los hablan, y si a un idioma le faltan unas palabras es porque le falta un concepto o, mejor dicho, un sentimiento». Cal, per tant, cercar, traduir o manllevar els mots que han de servir per expressar en català els conceptes usuals de les tècniques instrumentals.

Presentació de la col·lecció Diccionaris d’Especialitat
per M. Teresa Cabré Castellví

Les necessitats de comunicació del món actual, marcades pel plurilingüisme i per la importància de l’especialització, exigeixen que les llengües que vulguin sobreviure en condicions de plenitud disposin de registres propis dels usos específics i d’una terminologia moderna, contínuament actualitzada.

La comunicació especialitzada posseeix una singularitat que la fa diferent de la comunicació general, singularitat que rau tant en els factors que intervenen en el procés d’interacció comunicativa com en les característiques intrínseques dels missatges que genera.

Els tres elements destacats del procés de comunicació especialitzada són la temàtica que vehicula, els interlocutors que hi intervenen i les situacions en què es produeix.

Els temes especialitzats, a diferència dels coneixement generals que s’adquireixen de manera inconscient per experiència directa, no formen part del coneixement general dels parlants d’una llengua, sinó que han hagut de ser objecte d’un aprenentatge explícit, ja sigui a través de la transmissió verbals dels coneixements per part dels especialistes o de la transmissió de l’experiència per contacte amb el medi professional. En aquesta transmissió no solament s’aprèn el contingut d’una especialitat, sinó també la perspectiva des de la qual aquesta matèria és conceptualitzada pel grup o per l’escola científica que la imparteix. Adquirir, doncs, una formació especialitzada implica interioritzar-ne els continguts i l’òptica de la seva significació.

Els productors de discurs especialitzat són els que tenen els coneixement sobre la matèria. Només poden ser emissors de comunicacions tecnicocientífiques o professionals els qui tenen un coneixement específic de la temàtica. En canvi, poden ser-ne receptors els especialistes del tema, que alhora poden actual interactivament com a emissors en qualsevol acte comunicatiu, els aprenents d’especialista i el públic en general, que rep passivament en qualitat d’aprenent molt genèric les comunicacions especialitzades. En cada una de les tres situacions, però, es produeix un tipus de discurs diferent: en la primera, el discurs pròpiament especialitzat; en la segona, el discurs didàctic, i en la tercera, el discurs divulgatiu.

La comunicació especialitzada es caracteritza també per la restrictivitat de les situacions en què es dona. Els continguts especialitzats no se solen transmetre al marge de situacions referencials i informatives, i sempre dins d’un marc de formalitat.

Al costat d’aquests tres factors de tipus pragmàtic, l’especificitat de la comunicació especialitzada es manifesta també en les característiques lingüístiques dels textos que genera, centrades sobretot en dos plans: el pla textual i el pla lèxic.

Textualment, els textos especialitzats es caracteritzen per una configuració global específica, diferent de la que presenten altres tipus de textos, com els periodístics, els religiosos, els literaris, els jurídics, els publicitaris, etc., per l’absència de recursos freqüents en altres situacions de comunicació o per la presència de recursos infreqüentment usats en textos no especialitzats. Es tracta de textos organitzats internament, i habitualment sistemàtics.

L’especificitat, però, més rellevant dels textos especialitzats rau sens dubte en l’ùs de la terminologia i en la fraseologia pròpies de cada matèria. La terminologia té un paper crucial no solament per caracteritzar el llenguatge especialitzat, sinó també per establir i classificar els diversos llenguatges d’especialitat i per diferenciar-los entre si. I això almenys per tres raons:

  • perquè el vocabulari és el punt clau de la comunicació especialitzada, ja que els termes són les unitats discursives que concentren una major densitat de coneixement especialitzat;
  • perquè el coneixement especialitzat no coincideix totalment amb el general, i, en conseqüència, el significat dels termes pot no coincidir amb el significat de les paraules del lèxic general, tot i que puguin coincidir en la forma;
  • perquè la precisió d’un text especialitzat i, per tant, un dels punts de mesura de la seva qualitat, només s’aconsegueix fent ús de la terminologia que usen els especialistes quan es comuniquen entre si.

La terminologia és una peça imprescindible de la representació de coneixement especialitzat i de la seva transferència, molt més important com més especialitzat és un text. No hi ha dubte que, com més alt és el nivell de consolidació i estructuració d’una matèria, més alt és el grau d’estandardització, univocitat i sistematicitat de la seva terminologia.

Amb aquesta col·lecció, els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona entra en uns àmbits terminogràficament innovadors en català. La terminologia que conté cada vocabulari és el resultat d’una recerca molt qualificada, a partir del buidatge d’obres originalment redactades en altres llengües i en els usos reals dels especialistes.

El procés de treball en què recolza la qualitat de les obres d’aquesta col·lecció és proporcional i adequat, tècnicament sistemàtic i cognitivament segur; i això perquè l’equip de treball que s’ha organitzat en cada cas mostra un equilibri entre les tres competències requerides pel treball terminològic: una competència en la matèria centrada en l’especialista, que ha estat l’autor de l’obra; una competència lingüística, que han aportat els filòlegs i les filòlogues que han assistit els especialistes, i una competència social d’adequació a la situació, per la qual han vetllat els Serveis Lingüístics, coneixedors de les necessitats terminològiques que requereix la normalització lingüística.

Error: No s'ha trobat el formulari de contacte.

Resultats trobats per a obra Tècniques instrumentals (1262)

termograma Tècniques instrumentals

termograma

Tècniques instrumentals
  • ca
    termograma m
  • ca
    corba termogravimètrica f
  • es
    termograma m
  • es
    curva termogravimétrica f
  • en
    thermogram n
  • en
    thermal curve n
  • en
    thermal decomposition curve n
  • Enregistrament gràfic obtingut en una termogravimetria que representa la massa o el percentatge de massa en funció de la temperatura de la mostra.

termograma diferencial Tècniques instrumentals

termograma diferencial

Tècniques instrumentals
  • ca
    termograma diferencial m
  • ca
    corba tèrmica diferencial f
  • es
    termograma diferencial m
  • es
    curva térmica diferencial f
  • en
    differential thermogram n
  • Enregistrament gràfic obtingut en una anàlisi tèrmica diferencial que representa la diferència de temperatures entre la mostra i la referència en funció de la temperatura de la mostra.