Presentació de la col·lecció Diccionaris d’Especialitat
per M. Teresa Cabré Castellví
Les necessitats de comunicació del món actual, marcades pel plurilingüisme i per la importància de l’especialització, exigeixen que les llengües que vulguin sobreviure en condicions de plenitud disposin de registres propis dels usos específics i d’una terminologia moderna, contínuament actualitzada.
La comunicació especialitzada posseeix una singularitat que la fa diferent de la comunicació general, singularitat que rau tant en els factors que intervenen en el procés d’interacció comunicativa com en les característiques intrínseques dels missatges que genera.
Els tres elements destacats del procés de comunicació especialitzada són la temàtica que vehicula, els interlocutors que hi intervenen i les situacions en què es produeix.
Els temes especialitzats, a diferència dels coneixement generals que s’adquireixen de manera inconscient per experiència directa, no formen part del coneixement general dels parlants d’una llengua, sinó que han hagut de ser objecte d’un aprenentatge explícit, ja sigui a través de la transmissió verbals dels coneixements per part dels especialistes o de la transmissió de l’experiència per contacte amb el medi professional. En aquesta transmissió no solament s’aprèn el contingut d’una especialitat, sinó també la perspectiva des de la qual aquesta matèria és conceptualitzada pel grup o per l’escola científica que la imparteix. Adquirir, doncs, una formació especialitzada implica interioritzar-ne els continguts i l’òptica de la seva significació.
Els productors de discurs especialitzat són els que tenen els coneixement sobre la matèria. Només poden ser emissors de comunicacions tecnicocientífiques o professionals els qui tenen un coneixement específic de la temàtica. En canvi, poden ser-ne receptors els especialistes del tema, que alhora poden actual interactivament com a emissors en qualsevol acte comunicatiu, els aprenents d’especialista i el públic en general, que rep passivament en qualitat d’aprenent molt genèric les comunicacions especialitzades. En cada una de les tres situacions, però, es produeix un tipus de discurs diferent: en la primera, el discurs pròpiament especialitzat; en la segona, el discurs didàctic, i en la tercera, el discurs divulgatiu.
La comunicació especialitzada es caracteritza també per la restrictivitat de les situacions en què es dona. Els continguts especialitzats no se solen transmetre al marge de situacions referencials i informatives, i sempre dins d’un marc de formalitat.
Al costat d’aquests tres factors de tipus pragmàtic, l’especificitat de la comunicació especialitzada es manifesta també en les característiques lingüístiques dels textos que genera, centrades sobretot en dos plans: el pla textual i el pla lèxic.
Textualment, els textos especialitzats es caracteritzen per una configuració global específica, diferent de la que presenten altres tipus de textos, com els periodístics, els religiosos, els literaris, els jurídics, els publicitaris, etc., per l’absència de recursos freqüents en altres situacions de comunicació o per la presència de recursos infreqüentment usats en textos no especialitzats. Es tracta de textos organitzats internament, i habitualment sistemàtics.
L’especificitat, però, més rellevant dels textos especialitzats rau sens dubte en l’ùs de la terminologia i en la fraseologia pròpies de cada matèria. La terminologia té un paper crucial no solament per caracteritzar el llenguatge especialitzat, sinó també per establir i classificar els diversos llenguatges d’especialitat i per diferenciar-los entre si. I això almenys per tres raons:
- perquè el vocabulari és el punt clau de la comunicació especialitzada, ja que els termes són les unitats discursives que concentren una major densitat de coneixement especialitzat;
- perquè el coneixement especialitzat no coincideix totalment amb el general, i, en conseqüència, el significat dels termes pot no coincidir amb el significat de les paraules del lèxic general, tot i que puguin coincidir en la forma;
- perquè la precisió d’un text especialitzat i, per tant, un dels punts de mesura de la seva qualitat, només s’aconsegueix fent ús de la terminologia que usen els especialistes quan es comuniquen entre si.
La terminologia és una peça imprescindible de la representació de coneixement especialitzat i de la seva transferència, molt més important com més especialitzat és un text. No hi ha dubte que, com més alt és el nivell de consolidació i estructuració d’una matèria, més alt és el grau d’estandardització, univocitat i sistematicitat de la seva terminologia.
Amb aquesta col·lecció, els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona entra en uns àmbits terminogràficament innovadors en català. La terminologia que conté cada vocabulari és el resultat d’una recerca molt qualificada, a partir del buidatge d’obres originalment redactades en altres llengües i en els usos reals dels especialistes.
El procés de treball en què recolza la qualitat de les obres d’aquesta col·lecció és proporcional i adequat, tècnicament sistemàtic i cognitivament segur; i això perquè l’equip de treball que s’ha organitzat en cada cas mostra un equilibri entre les tres competències requerides pel treball terminològic: una competència en la matèria centrada en l’especialista, que ha estat l’autor de l’obra; una competència lingüística, que han aportat els filòlegs i les filòlogues que han assistit els especialistes, i una competència social d’adequació a la situació, per la qual han vetllat els Serveis Lingüístics, coneixedors de les necessitats terminològiques que requereix la normalització lingüística.
