Diccionari de riscos naturals

Diccionari de riscos naturals

© Autoria: María del Carmen Llasat Botija; Montserrat Llasat Botija.
© Edició: Serveis Lingüístics. Universitat de Barcelona, 2020 (primera edició, 2009)

Primera edició (en línia): 2009
Segona edició (en línia): 2020

Han intervingut en la redacció d’aquest diccionari:

María del Carmen Llasat Botija

Doctora en Físiques per la Universitat de Barcelona i professora titular del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona des de 1987. Directora del Grup d’Anàlisi de Situacions Meteorològiques Adverses (GAMA), pertanyent al Departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona. La seva investigació, iniciada el 1981, se centra principalment en l’estudi de les pluges, les inundacions, l’agrometeorologia, els riscos meteorològics i el canvi climàtic, des d’una perspectiva interdisciplinària. Ha col·laborat amb nombroses universitats i administracions, com la Universitat de Grenoble, la Universitat de Gènova i la Universitat de Davis, la Generalitat de Catalunya, el Ministeri de Foment, Éléctricité de France i l’Agència Espacial Europea. És membre de diferents societats, xarxes temàtiques i del Comitè Hidrològic Espanyol de la UNESCO. És editora de la revista Natural Hazards and Earth System Sciences, i membre de la European Geosciences Union, societat en la qual va ser presidenta de la Secció de Riscos Naturals. Ha contribuït en més d’un centenar de congressos nacionals i internacionals relacionats amb les seves investigacions, i ha publicat més d’un centenar d’articles i capítols de llibre tant nacionals com internacionals, i diversos llibres.

Montserrat Llasat Botija

Llicenciada en Biologia per la Universitat de Barcelona. Especialitzada en comunicació (sensibilització i educació) i anàlisi de l’impacte social en l’àmbit dels riscos naturals, camp en el qual ha publicat diversos articles. És membre de l’equip d’investigadors del Grup d’Anàlisi de Situacions Meteorològiques Adverses (GAMA) del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona. Ha participat en projectes europeus com RINAMED o FLASH. Recentment ha intervingut en el llibre Percepció pública i política del canvi climàtic a Catalunya. Algunes recerques i perspectives recents , coordinat per J. David Tàbara.

Han participat en la revisió de termes específics:

Francesc Xavier Castro (Servei de Prevenció d’Incendis, Dept. de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya)

Jordi Corominas (Universitat Politècnica de Catalunya)

Luis Garrote (Universidad Politécnica de Madrid)

Javier Álvarez (CEDEX, Ministerio de Fomento)

Nicolau Pineda (Servei Meteorològic de Catalunya)

Els Serveis Lingüístics de la UB han fet l’assessorament en la metodologia del treball terminològic, han dut a terme la revisió lingüística i n’han preparat l’edició electrònica.

Agraïments:

Germán Bermell

Aquest diccionari conté termes relacionats amb els riscos naturals i les ciències que els estudien. Com que es tracta d’un camp d’estudi molt interdisciplinari, recull termes de diverses disciplines: meteorologia, geologia, ecologia, física, gestió de riscos, etc. El nombre de termes s’ampliarà ben aviat, ja que aquesta no és una obra tancada.

S’han seleccionat els termes més directament relacionats amb els riscos naturals pel que fa al seu estudi (mesura, observació), la seva anàlisi i caracterització (índexs, models, magnituds) i la seva gestió (plans de prevenció), a més dels termes relacionats amb el fenomen que n’és la causa (meteors).

Aquesta obra està especialment adreçada a la comunitat universitària (estudiants i investigadors), però també està pensada per poder ser útil a un públic més ampli.

Les definicions són originals, si bé estan basades en informacions extretes de fonts oficials convenientment revisades i actualitzades gràcies a l’assessorament d’experts en les diverses matèries. Pel que fa a la redacció de les definicions s’ha procurat que siguin comprensibles per a tots els públics i que tinguin un estil uniforme.

Error: No s'ha trobat el formulari de contacte.

Resultats trobats per a obra Riscos naturals (319)

balanç hídric Riscos naturals

balanç hídric

Riscos naturals
  • ca
    balanç hídric m
  • es
    balance hídrico m
  • en
    water balance n
  • Diferència entre les aportacions i les sortides d’aigua en una conca determinada. Aquesta diferència és igual a la variació (augment o disminució, segons dominin les aportacions o les sortides) de l’aigua emmagatzemada en la conca. També es pot referir a un sector de terreny determinat o a un embassament d’aigua natural o artificial.

BEHAVE Riscos naturals

BEHAVE

Riscos naturals
  • ca
    BEHAVE m
  • es
    BEHAVE m
  • en
    BEHAVE n
  • Model semiempíric que s’utilitza per preveure el comportament del foc un cop iniciat l’incendi i també per determinar el risc d’ignició.
  • nota:
    Aquest model es fonamenta en els treballs de Rothermel (1972), i les seves hipòtesis de partida, limitacions i aplicacions es poden trobar a Burgan i Rothermel (1984) i a Andrews i Chase (1989). Tenint en compte la diversitat d'escenaris, s'han fet diverses modelitzacions. A Catalunya es fa servir el model desenvolupat a Califòrnia i adaptat pel Centre d'Investigacions Forestals de Lourizan, en què es parteix de la temperatura i la humitat relativa de cada hora per fer una estimació del contingut d'humitat del combustible fi mort, al qual s'aplica una correcció basada en l'exposició i el pendent. A partir d'aquests valors s'obté la probabilitat d'ignició i, tenint en compte la velocitat del vent, s'estableixen les possibles situacions de prealerta, alerta i emergència, que impliquen diferents nivells de mobilització dels serveis d'extinció.

brisa Riscos naturals

brisa

Riscos naturals
  • ca
    brisa f
  • es
    brisa f
  • en
    breeze n
  • Vent local de cicle diürn que es produeix per la diferència de temperatures entre el mar i la terra o entre la vall i la muntanya. El fenomen consisteix en l’ascens de l’aire escalfat en la zona més calenta cap a la zona més freda, i en el descens de l’aire més fred, situat a una alçada inferior, cap a la zona més calenta, on s’escalfa i puja. L’aire calent, un cop arriba a la zona més freda, es refreda i torna a descendir i així es tanca el cicle.
  • nota:
    És el cas de la brisa marina: al matí el Sol escalfa l'aire i, com que la terra s'escalfa abans que l'aigua, la massa d'aire situada sobre la terra ascendeix i va cap al mar, mentre que la massa d'aire que hi ha sobre el mar, més freda, es desplaça cap a la terra a prop de la superfície. A la tarda, quan el Sol es pon, el cicle s'inverteix, ja que la superfície de la terra es refreda abans que l'aigua del mar.