El diccionari que presentem vol contribuir a la difusió dels termes d’una ciència que, en un primer esguard, pot semblar d’abast molt restringit, però que, mirada amb més detall, s’estén per un camp molt ampli, pel qual transiten persones —professors, investigadors, estudiants o altres— de formacions molt variades i amb objectius també molt diversos. En efecte, la palinologia —la part de la botànica que estudia el pol·len i les espores— té relació amb àmbits tan diferents com la sistemàtica i la filogènia botàniques, la citologia vegetal (fonamentalment en aspectes ultraestructurals), la geologia (amb aspectes aplicats, com les prospeccions petrolíferes), la paleontologia, l’arqueologia, la geografia, les ciències dels aliments (bàsicament per la mel) i les ciències de la salut (al·lergologia); fins i tot en dominis difícilment imaginables, com la criminologia, ha trobat a vegades aplicacions l’estudi dels grans de pol·len. Per alguna d’aquestes qüestions (sobretot l’alimentació i la salut), alguns termes palinològics s’han difós sense grans problemes a la societat. Per tot això, ben segur que un diccionari de palinologia ha d’ésser benvingut per part d’un ampli ventall de científics i tècnics (professionals o en formació), així com per una part de la població no dedicada a la ciència, però interessada en —o concernida per— alguns dels aspectes del pol·len.
Aquest diccionari té una característica que en condicions normals podríem considerar banal, però que, com que la nostra situació no ho és, de normal, hem d’esmentar: és en català. Insistim-hi: si la nostra llengua fos una més en un país qualsevol, això no seria objecte de comentari, però en el nostre cas hem de dir que publicar un diccionari d’especialitat en català el fa, alhora, més i menys útil. Més, perquè en l’àrea geogràfica de la llengua catalana (hi rebi el nom que hi rebi: poden canviar els noms, però no la realitat) hi ha força treballadors de la ciència de les plantes que usen —amb intensitat diversa— aquesta llengua. Per a ells, aquest diccionari serà una eina de gran utilitat, i probablement facilitarà l’ús del català en l’àmbit acadèmic, car un dels motius per no fer-lo servir en situacions no casolanes és sovint la desconeixença del llenguatge científic. Menys, perquè pot semblar complicat de difondre un diccionari d’un àmbit molt concret de la ciència en una llengua minoritària com la nostra. Això, però, és un xic discutible. Primer, perquè les llengües romàniques s’assemblen —lògicament— força i, doncs, per a parlants de llengües grans i veïnes de la nostra, com l’espanyol i el francès, no ha de ser difícil de llegir el català. I segon, perquè molts dels termes tècnics són molt similars en gairebé totes les llengües, de tal manera que un diccionari de palinologia en català pot fer molt de servei a un bon nombre de científics independentment del seu idioma. Qui signa aquestes ratlles ha vist com en un centre de recerca botànica de Rússia s’usava amb profusió el Diccionario de botánica de Pius Font i Quer, escrit en espanyol, una llengua molt gran, però no pas la preponderant en la ciència, ni gens propera del rus dels usuaris. Hi podrà haver més o menys dificultats, però molt sovint —en el camp científic— un text interessant s’acaba llegint i usant per damunt de les barreres lingüístiques.
L’obra que presentem és producte de la col·laboració de tres autors —amics del prologuista, que fa aquesta funció, amb molt de gust, justament per aquest motiu— i, de manera més general, de l’existència a casa nostra d’unes sòlides escoles lingüisticobotànica i palinològica. La que uneix botànica i llengua té actualment com a figura cabdal Oriol de Bolòs, que ha recollit la tradició antiga, així com la més recent de Pius Font i Quer i Miquel de Garganta. Dels autors d’aquest diccionari, Carles Riera, doctor en filologia i llicenciat en farmàcia, és un dels valors importants de la recerca en aquest camp (el nostre gran lingüista Joan Veny l’ha anomenat centaure —els del camp de les ciències de la vida en diríem híbrid— de la lingüística i la botànica) i Maria Antònia Julià, doctora en biologia i terminòloga, es dedica ara a l’ensenyament de llenguatges d’especialitat. Pel que fa a la investigació sobre pol·len i espores, hem de dir que, també continuant treballs antics i més recents —entre els quals podem esmentar els de Pere Montserrat—, la palinologia actual a casa nostra va ser iniciada fa més o menys un quart de segle per Juan Antonio Seoane, i ell mateix i María Suárez han format un grup de recerca sòlid en aquest camp a la Universitat de Barcelona, alhora que Joan Roure n’ha organitzat un a la Universitat Autònoma de Barcelona i Isabel Mateu un a la de València. L’altre autor del diccionari —que n’ha estat el primer i principal impulsor—, Joan Martín, doctor en farmàcia i mestre, també és, a la Universitat de Barcelona, un membre destacat de la comunitat palinològica catalana. Els tres autors del treball que comentem —amb les seves formacions diverses, en part coincidents i en part complementàries— han pogut aprofitar el fet que la recerca en palinologia és una realitat quotidiana entre nosaltres, a més de la gran experiència ja existent en l’estudi del llenguatge d’especialitat de la botànica.
Aquest diccionari conté prop de 500 termes i inclou tots els que són més comuns en els laboratoris on es treballa amb pol·len i espores i en les publicacions i les classes sobre aquests temes. Algunes il·lustracions complementen bé el text. Tots els termes hi són definits i de tots es dona l’etimologia, fet poc comú en diccionaris d’aquesta mena, i sens dubte un valor afegit en el que ara comentem. Les equivalències en altres llengües (castellà i anglès) també enriqueixen l’obra i la fan encara més útil. A més, en molts casos hi ha comentaris que complementen la definició o que ofereixen dades addicionals sobre el terme en qüestió. Tot plegat dona a l’obra un punt d’erudició que la fa ser una mica més que un diccionari usual. Sens dubte, aquesta obra representa una contribució remarcable en els dos camps que abans hem esmentat: la botànica —en concret la palinologia— i la terminologia científica —especialment la de la ciència de les plantes. No dubtem que resultarà interessant i útil per a força gent, i ens congratulem que la Universitat de Barcelona, a través dels Serveis Lingüístics, l’hagi acollit en una de les seves col·leccions d’obres terminològiques.
Joan Vallès Xirau
Professor de Botànica de la Universitat de Barcelona
Barcelona, novembre de 2000
