Diccionari de palinologia

© Autoria: Joan Martín, Maria Antònia Julià i Carles Riera
© Edició: Serveis Lingüístics. Universitat de Barcelona, 2020 (Primera edició, 2003)

Primera edició (en paper) 2003
Segona edició (en línia) 2020

Han participat en l’elaboració d’aquesta obra:

Com a especialistes, responsables de la selecció terminològica i les definicions:

Joan Martín (doctor en farmàcia i mestre)
Maria Antònia Julià (doctora en biologia i terminòloga)
Carles Riera (doctor en filologia i llicenciat en farmàcia)

Com a lingüistes, responsables de l’aplicació de la metodologia terminològica:

Àngels Egea (tècnica responsable de terminologia dels SL)
Lluís López i Àngels Orduña (col·laboradors dels SL)

En tasques diverses de suport:

Lidia Arroyo Purroy (estudiant en pràctiques del grau de Traducció i Interpretació de la UPF)

Avís legal

Tots els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a la llicència Reconeixement 3.0 (CC BY 3.0) de Creative Commons si no s’indica el contrari. Se’n permet la reproducció, la distribució, la comunicació pública i la transformació per generar una obra derivada, sense cap restricció, sempre que se’n citi el titular dels drets. La llicència completa es pot consultar a creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca.

Aquest és un diccionari de terminologia palinològica en llengua catalana. Un cop assenyalada tal evidència, permeteu-nos d’expressar-ne una altra: no hi ha dues obres iguals; no hi ha dues obres que, tot i coincidir en la temàtica, hagin estat escrites exactament amb la mateixa finalitat (Pauli diria: «No hi ha dos electrons iguals»). Aquest diccionari en català, doncs, és aquí per omplir un buit en el lloc en què justament fa falta: en l’àmbit de la palinologia en llengua catalana.

L’estudi del pol·len és un camp de la ciència que es presta a crear idioma fent combinacions, component i derivant termes. Així, si partim d’un pol·len amb tres colps (tricolpat), podem construir els termes dicolpat, tetracolpat i pentacolpat, encara que en el món real no hi hagi pòl·lens que compleixin aquestes característiques. Si n’existeix algun d’encara no conegut, pol·len i nom acabaran trobant-se, de la mateixa manera que els nous elements químics es col·locaven a la casella buida que els corresponia des que Mendeleiev va crear el sistema periòdic. Però, fins i tot si no existís cap pol·len així, el nom podria esperar, perquè en qualsevol cas la idea d’un pol·len tal hi és.

Aquesta potencial infinitud podia haver estat una temptació per a nosaltres, i haver-nos dut a proposar tots els termes possibles, derivats o compostos; però ens determina, com a científics, la realitat actual. Encara que deixem un marge a la imaginació, hem cregut més operatiu limitar a un nombre raonable la quantitat de termes inclosos en aquesta obra. Tenint en compte el públic a qui s’adreça, l’obra s’ha desenvolupat partint de termes comuns, relatius a especialitats actuals i amb tradició en l’àmbit de la palinologia, si bé s’hi ha inclòs algun terme amb un valor o un interès estrictament històrics.

En el diccionari donem els equivalents castellà i anglès de cada terme. En alguns casos, la paraula catalana ha estat formada a partir d’un d’aquests termes, i en d’altres és la paraula castellana o anglesa la que s’ha deduït, més que traduït. Per tant, continuem creant idioma. També ho hem aprofitat, ja que érem en aquest punt, per posar una mica d’ordre en el corpus terminològic que usem: molts termes, especialment en anglès, són incorrectes, fruit de la creació d’una paraula neollatina o d’un neohel·lenisme per part de científics anglosaxons sense vocació de lingüistes. En la mesura que hem pogut, hem corregit aquests termes i n’hem proposat la forma adequada, en tots tres idiomes.

I això ens porta a l’origen últim d’aquests termes, al caràcter etimològic del diccionari. Ἔθιμoςλóγoς vol dir ‘la paraula habitual’, que es fa servir o que cal fer servir; no debades ἔθιμoς està relacionat amb ἐθικός, l’ús amb l’ètica; o, millor dit, l’ètica és o ha de ser l’ús. Isidor de Sevilla, en les Etimologies, anava a la recerca de la paraula última, amb la idea que darrere l’estructura de cada paraula hi ha d’haver el significat primer, i, per tant, que cada paraula s’autodefineix. És clar que Isidor buscava una «paraula edènica», un idioma insuflat per Déu a l’home al mateix temps que la vida, en el moment de la creació. I, a vegades, s’encerta en la recerca: al paradís, Dant fa dir a Adam que «El» era el nom primer de la divinitat. Almenys és el nom més antic de què tenim constància.

Les etimologies d’aquest diccionari segueixen una idea isidoriana: en un camp del saber com la palinologia, si el terme és adequat, ha de contenir la pròpia definició, ha de ser autodefinible. Així, l’etimologia compleix la doble funció de donar l’origen de la paraula i de guiar-nos en la forma correcta d’escriure-la. A més, d’aquesta manera cada terme s’ajusta i s’adequa perfectament a la noció que designa, principi bàsic que regeix avui dia la recerca terminològica en els llenguatges d’especialitat. Convindrem, doncs, que només podrem parlar seriosament d’un llenguatge científic, en català, castellà o anglès quan els termes compleixin aquest principi. I aquesta és la idea que els autors d’aquest diccionari hem intentat tenir present al llarg de tot el procés de treball que ens ha dut fins a la publicació de l’obra.

El diccionari que presentem vol contribuir a la difusió dels termes d’una ciència que, en un primer esguard, pot semblar d’abast molt restringit, però que, mirada amb més detall, s’estén per un camp molt ampli, pel qual transiten persones —professors, investigadors, estudiants o altres— de formacions molt variades i amb objectius també molt diversos. En efecte, la palinologia —la part de la botànica que estudia el pol·len i les espores— té relació amb àmbits tan diferents com la sistemàtica i la filogènia botàniques, la citologia vegetal (fonamentalment en aspectes ultraestructurals), la geologia (amb aspectes aplicats, com les prospeccions petrolíferes), la paleontologia, l’arqueologia, la geografia, les ciències dels aliments (bàsicament per la mel) i les ciències de la salut (al·lergologia); fins i tot en dominis difícilment imaginables, com la criminologia, ha trobat a vegades aplicacions l’estudi dels grans de pol·len. Per alguna d’aquestes qüestions (sobretot l’alimentació i la salut), alguns termes palinològics s’han difós sense grans problemes a la societat. Per tot això, ben segur que un diccionari de palinologia ha d’ésser benvingut per part d’un ampli ventall de científics i tècnics (professionals o en formació), així com per una part de la població no dedicada a la ciència, però interessada en —o concernida per— alguns dels aspectes del pol·len.

Aquest diccionari té una característica que en condicions normals podríem considerar banal, però que, com que la nostra situació no ho és, de normal, hem d’esmentar: és en català. Insistim-hi: si la nostra llengua fos una més en un país qualsevol, això no seria objecte de comentari, però en el nostre cas hem de dir que publicar un diccionari d’especialitat en català el fa, alhora, més i menys útil. Més, perquè en l’àrea geogràfica de la llengua catalana (hi rebi el nom que hi rebi: poden canviar els noms, però no la realitat) hi ha força treballadors de la ciència de les plantes que usen —amb intensitat diversa— aquesta llengua. Per a ells, aquest diccionari serà una eina de gran utilitat, i probablement facilitarà l’ús del català en l’àmbit acadèmic, car un dels motius per no fer-lo servir en situacions no casolanes és sovint la desconeixença del llenguatge científic. Menys, perquè pot semblar complicat de difondre un diccionari d’un àmbit molt concret de la ciència en una llengua minoritària com la nostra. Això, però, és un xic discutible. Primer, perquè les llengües romàniques s’assemblen —lògicament— força i, doncs, per a parlants de llengües grans i veïnes de la nostra, com l’espanyol i el francès, no ha de ser difícil de llegir el català. I segon, perquè molts dels termes tècnics són molt similars en gairebé totes les llengües, de tal manera que un diccionari de palinologia en català pot fer molt de servei a un bon nombre de científics independentment del seu idioma. Qui signa aquestes ratlles ha vist com en un centre de recerca botànica de Rússia s’usava amb profusió el Diccionario de botánica de Pius Font i Quer, escrit en espanyol, una llengua molt gran, però no pas la preponderant en la ciència, ni gens propera del rus dels usuaris. Hi podrà haver més o menys dificultats, però molt sovint —en el camp científic— un text interessant s’acaba llegint i usant per damunt de les barreres lingüístiques.

L’obra que presentem és producte de la col·laboració de tres autors —amics del prologuista, que fa aquesta funció, amb molt de gust, justament per aquest motiu— i, de manera més general, de l’existència a casa nostra d’unes sòlides escoles lingüisticobotànica i palinològica. La que uneix botànica i llengua té actualment com a figura cabdal Oriol de Bolòs, que ha recollit la tradició antiga, així com la més recent de Pius Font i Quer i Miquel de Garganta. Dels autors d’aquest diccionari, Carles Riera, doctor en filologia i llicenciat en farmàcia, és un dels valors importants de la recerca en aquest camp (el nostre gran lingüista Joan Veny l’ha anomenat centaure —els del camp de les ciències de la vida en diríem híbrid— de la lingüística i la botànica) i Maria Antònia Julià, doctora en biologia i terminòloga, es dedica ara a l’ensenyament de llenguatges d’especialitat. Pel que fa a la investigació sobre pol·len i espores, hem de dir que, també continuant treballs antics i més recents —entre els quals podem esmentar els de Pere Montserrat—, la palinologia actual a casa nostra va ser iniciada fa més o menys un quart de segle per Juan Antonio Seoane, i ell mateix i María Suárez han format un grup de recerca sòlid en aquest camp a la Universitat de Barcelona, alhora que Joan Roure n’ha organitzat un a la Universitat Autònoma de Barcelona i Isabel Mateu un a la de València. L’altre autor del diccionari —que n’ha estat el primer i principal impulsor—, Joan Martín, doctor en farmàcia i mestre, també és, a la Universitat de Barcelona, un membre destacat de la comunitat palinològica catalana. Els tres autors del treball que comentem —amb les seves formacions diverses, en part coincidents i en part complementàries— han pogut aprofitar el fet que la recerca en palinologia és una realitat quotidiana entre nosaltres, a més de la gran experiència ja existent en l’estudi del llenguatge d’especialitat de la botànica.

Aquest diccionari conté prop de 500 termes i inclou tots els que són més comuns en els laboratoris on es treballa amb pol·len i espores i en les publicacions i les classes sobre aquests temes. Algunes il·lustracions complementen bé el text. Tots els termes hi són definits i de tots es dona l’etimologia, fet poc comú en diccionaris d’aquesta mena, i sens dubte un valor afegit en el que ara comentem. Les equivalències en altres llengües (castellà i anglès) també enriqueixen l’obra i la fan encara més útil. A més, en molts casos hi ha comentaris que complementen la definició o que ofereixen dades addicionals sobre el terme en qüestió. Tot plegat dona a l’obra un punt d’erudició que la fa ser una mica més que un diccionari usual. Sens dubte, aquesta obra representa una contribució remarcable en els dos camps que abans hem esmentat: la botànica —en concret la palinologia— i la terminologia científica —especialment la de la ciència de les plantes. No dubtem que resultarà interessant i útil per a força gent, i ens congratulem que la Universitat de Barcelona, a través dels Serveis Lingüístics, l’hagi acollit en una de les seves col·leccions d’obres terminològiques.

Joan Vallès Xirau
Professor de Botànica de la Universitat de Barcelona
Barcelona, novembre de 2000

 

Error: No s'ha trobat el formulari de contacte.

Resultats trobats per a obra Palinologia (466)

acetòlisi Palinologia

acetòlisi

Palinologia
  • ca
    acetòlisi f
  • es
    acetolisis f
  • en
    acetolysis n
  • Mètode de preparació del pol·len per fer-ne una observació microscòpica, consistent a tractar-lo amb àcid acètic naixent, que destrueix la cel·lulosa i respecta l’esporopol·lenina de l’exina.
  • etim.:
    De la forma prefixada aceto- (del llatí acetum 'àcid acètic') i de la forma sufixada ‑lisi (del grec λύσις ‘dissolució’, derivat de λύω ‘deslligar’). És un terme híbrid grecollatí creat per Erdtman el 1934. Actualment es recomana no combinar en un mateix mot formants grecs i llatins, com és el cas d'acetòlisi, en què hauria estat preferible una forma com oxòlisi (amb la forma prefixada d'origen grec oxo-).

al·lèrgia Palinologia

al·lèrgia

Palinologia
  • ca
    al·lèrgia f
  • es
    alergia f
  • en
    allergy n
  • Conjunt de símptomes que es manifesten quan l’organisme reconeix com a estranya una proteïna o una substància no proteica que li és aliena.
  • etim.:
    De la forma prefixada al·l(o)- (del grec ἄλλος ‘altre’) i de la forma sufixada ‑èrgia (del grec ἔργον ‘treball’), literalment ‘el treball de l'altre’, en el sentit de treball de l'organisme davant d'una agressió aliena. Von Pirquet, metge austríac especialista en tuberculosi, va introduir el terme al·lèrgia amb el sentit de ‘manifestacions d'adaptació de l'organisme a un canvi produït per un agent extern’. Més endavant va predominar el sentit de ‘reacció enfront d'una proteïna o substància química estranya’.

alveolat Palinologia

alveolat

Palinologia
  • ca
    alveolat -ada adj
  • es
    alveolado adj
  • en
    alveolate adj
  • Dit de l’exina pol·línica que té les parets amb una estructura semblant a un rusc d’abelles en la capa basal.
  • etim.:
    Del llatí alveolatus ‘enfondit’, ‘cavat’, derivat d'alveolus (diminutiu d'alveus ‘concavitat’, ‘buit’).
  • nota:
    L'estructura alveolada és un dels quatre tipus d'organització estructural de l'exina en els pòl·lens de les plantes vivents. Els altres tipus són la columel·lada, la granulada i l'homogènia.