Diccionari de materials: ciència i tecnologia

© Autoria: Pere Molera; Núria Llorca; Antoni Roca; Montserrat Cruells; Joan Viñals
© d’aquesta edició en línia: Serveis Lingüístics. Universitat de Barcelona, 2020 (Primera edició, 2009)

Les informacions d’aquest diccionari es van publicar per primer cop en paper l’any 2009 en l’obra titulada Materials: ciència i tecnologia, dins la col·lecció Diccionaris d’Especialitat. Aquesta obra en paper, actualment exhaurida, va ser publicada conjuntament pels Serveis Lingüístics de la UB i Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. ISBN: 978-84-475-3408-1.

Aquest diccionari forma part d’una col·lecció d’obres terminològiques que els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona (aleshores Servei de Llengua Catalana) van impulsar sota la direcció de Teresa Cabré Castellví i la coordinació de Mercè Lorente.

La publicació de la primera edició d’aquesta obra va comptar amb l’ajut del Comissionat per a Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya, el Col·legi Oficial de Químics de Catalunya, el Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística de la Universitat de Barcelona i la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Química.

Han participat en l’elaboració d’aquesta obra:

Com a especialistes (Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica de la Universitat de Barcelona)

Pere Molera i Solà
Núria Llorca i Isern
Antoni Roca i Vallmajor
Montserrat Cruells i Cadevall
Joan Viñals i Olià

Com a lingüista (Serveis Lingüístics)

Àngels Egea (tècnica responsable de terminologia)

En tasques diverses de suport

Francesc Grané (becari d’assessorament)
Sara Tudurí (estudiant en pràctiques del grau de Traducció i Interpretació de la UPF)

Els especialistes són els responsables de la selecció terminològica i de la redacció de les definicions. Els lingüistes són responsables de l’assessorament metodològic, de la revisió lingüística i de l’edició de l’obra.

Avís legal

Tots els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a la llicència Reconeixement 3.0 (CC BY 3.0) de Creative Commons si no s’indica el contrari. Se’n permet la reproducció, la distribució, la comunicació pública i la transformació per generar una obra derivada, sense cap restricció, sempre que se’n citi el titular dels drets. La llicència completa es pot consultar a creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca.

Presentació i arbre de camp
pels autors

Aquestes línies, primeres a llegir-se i últimes a escriure’s, tenen la voluntat d’ésser la benvinguda al lector que vol endinsar-se en el món del coneixement dels materials, a tall de guiatge per un conjunt de professors del Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica de la Universitat de Barcelona, que constitueix un grup consolidat de recerca, anomenat Caracterització i Processos en Ciència de Materials, i que, a la vegada, forma part d’un grup d’innovació docent, més nombrós i també consolidat, anomenat Estructura, Propietats i Processat dels Materials.

En aquest moment, en redactar aquesta introducció, ens vénen a la memòria els grans esforços socials, econòmics i polítics que ha fet la societat catalana per conservar l’idioma matern durant la dictadura i per normalitzar l’ús del català en tots els àmbits de la vida ciutadana, al llarg de la recent transició política. Són molts, són grans i estan en la ment de l’observador menys experimentat. Nosaltres volem contribuir, en la mesura de les nostres capacitats, a aquest objectiu tan just com evident, tan lògic com merescut.

El món de la ciència i la tècnica, cada dia més globalitzat i més proper a adaptar mots o termes anglosaxons, i, precisament per aquests motius, una mica refractari a la introducció del català en la seva tasca quotidiana, com ho demostra l’absència de revistes en català sobre aquests temes, no disposava, fins a dia d’avui, d’un diccionari de materials.

Definir un concepte, un mot, una paraula, un objecte, significa assenyalar els límits, fixar, determinar, explicar (una cosa) pels seus atributs, donar-ne una idea exacta, segons el diccionari. La qual cosa no és fàcil. Però resulta un fet experimental que quan emprem conceptes i paraules que no sabem definir en els nostres raonaments, ens aboquem directament al fracàs.

Precisament en redactar el llibre Ciència dels materials (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2007) vam veure la necessitat d’escriure una obra que contingués, en català, les definicions concretes dels termes tractats en la ciència i en la tècnica dels materials. Així ha nascut aquest llibre, tan senzill com meticulós, tan planer com precís, tan pròxim com interessant, tan útil com engrescador, tan científic com tècnic, tan complex com comprensible, que posem a l’abast de l’estudiós i que voldríem tan ple d’encert com ho és de bona voluntat.

Però som plenament conscients que s’hauran esmunyit algunes deficiències, possibles mancances i definicions o equivalències errades o susceptibles de milloraments i, per aquest motiu, acceptem i agraïm, des d’ara mateix i molt sincerament, tot tipus de suggeriments, consells i recomanacions referits a mots, conceptes i definicions, donat el cas que hi hagués una segona edició.

Arbre de camp

L’arbre de camp presentat a continuació representa l’estructura conceptual d’aquest diccionari i ha estat la base per a la selecció de termes, de manera que tots els termes inclosos en aquest diccionari pertanyen conceptualment a algun dels punts indicats en l’arbre de camp.

1. Materials
1.1 Metalls
1.2 Semimetalls
1.3 Ceràmiques
1.4 Polímers
1.5 Compòsits
2. Obtenció de materials
2.1 Preparació de matèries primeres
2.2 Afinament
3. Estructura dels materials
3.1 Nivell
3.2 Naturalesa
4. Propietats dels materials
4.1 Propietats generals
4.2 Propietats mecàniques
4.3 Propietats tèrmiques
4.4 Propietats elèctriques
4.5 Propietats magnètiques
4.6 Propietats òptiques
4.7 Propietats de resistència ambiental
4.8 Propietats ecològiques
5. Conformació dels materials
5.1 Afaiçonament dels materials
5.2 Emmotllament dels materials
5.3 Pulvimaterialotècnia
5.4 Soldadura
6. Tractaments
6.1 Tractaments químics
6.2 Tractaments tèrmics
6.3 Tractaments mecànics
7. Protecció dels materials
7.1 Protecció mitjançant inhibidors
7.2 Protecció mitjançant revestiments
7.3 Altres proteccions
8. Caracterització dels materials
8.1 Tècniques espectromètriques d’anàlisi elemental
8.2 Estructures
8.3 Assaigs no destructius

Presentació de la col·lecció Diccionaris d’Especialitat
per M. Teresa Cabré Castellví

Les necessitats de comunicació del món actual, marcades pel plurilingüisme i per la importància de l’especialització, exigeixen que les llengües que vulguin sobreviure en condicions de plenitud disposin de registres propis dels usos específics i d’una terminologia moderna, contínuament actualitzada.

La comunicació especialitzada posseeix una singularitat que la fa diferent de la comunicació general, singularitat que rau tant en els factors que intervenen en el procés d’interacció comunicativa com en les característiques intrínseques dels missatges que genera.

Els tres elements destacats del procés de comunicació especialitzada són la temàtica que vehicula, els interlocutors que hi intervenen i les situacions en què es produeix.

Els temes especialitzats, a diferència dels coneixement generals que s’adquireixen de manera inconscient per experiència directa, no formen part del coneixement general dels parlants d’una llengua, sinó que han hagut de ser objecte d’un aprenentatge explícit, ja sigui a través de la transmissió verbals dels coneixements per part dels especialistes o de la transmissió de l’experiència per contacte amb el medi professional. En aquesta transmissió no solament s’aprèn el contingut d’una especialitat, sinó també la perspectiva des de la qual aquesta matèria és conceptualitzada pel grup o per l’escola científica que la imparteix. Adquirir, doncs, una formació especialitzada implica interioritzar-ne els continguts i l’òptica de la seva significació.

Els productors de discurs especialitzat són els que tenen els coneixement sobre la matèria. Només poden ser emissors de comunicacions tecnicocientífiques o professionals els qui tenen un coneixement específic de la temàtica. En canvi, poden ser-ne receptors els especialistes del tema, que alhora poden actual interactivament com a emissors en qualsevol acte comunicatiu, els aprenents d’especialista i el públic en general, que rep passivament en qualitat d’aprenent molt genèric les comunicacions especialitzades. En cada una de les tres situacions, però, es produeix un tipus de discurs diferent: en la primera, el discurs pròpiament especialitzat; en la segona, el discurs didàctic, i en la tercera, el discurs divulgatiu.

La comunicació especialitzada es caracteritza també per la restrictivitat de les situacions en què es dona. Els continguts especialitzats no se solen transmetre al marge de situacions referencials i informatives, i sempre dins d’un marc de formalitat.

Al costat d’aquests tres factors de tipus pragmàtic, l’especificitat de la comunicació especialitzada es manifesta també en les característiques lingüístiques dels textos que genera, centrades sobretot en dos plans: el pla textual i el pla lèxic.

Textualment, els textos especialitzats es caracteritzen per una configuració global específica, diferent de la que presenten altres tipus de textos, com els periodístics, els religiosos, els literaris, els jurídics, els publicitaris, etc., per l’absència de recursos freqüents en altres situacions de comunicació o per la presència de recursos infreqüentment usats en textos no especialitzats. Es tracta de textos organitzats internament, i habitualment sistemàtics.

L’especificitat, però, més rellevant dels textos especialitzats rau sens dubte en l’ùs de la terminologia i en la fraseologia pròpies de cada matèria. La terminologia té un paper crucial no solament per caracteritzar el llenguatge especialitzat, sinó també per establir i classificar els diversos llenguatges d’especialitat i per diferenciar-los entre si. I això almenys per tres raons:

  • perquè el vocabulari és el punt clau de la comunicació especialitzada, ja que els termes són les unitats discursives que concentren una major densitat de coneixement especialitzat;
  • perquè el coneixement especialitzat no coincideix totalment amb el general, i, en conseqüència, el significat dels termes pot no coincidir amb el significat de les paraules del lèxic general, tot i que puguin coincidir en la forma;
  • perquè la precisió d’un text especialitzat i, per tant, un dels punts de mesura de la seva qualitat, només s’aconsegueix fent ús de la terminologia que usen els especialistes quan es comuniquen entre si.

La terminologia és una peça imprescindible de la representació de coneixement especialitzat i de la seva transferència, molt més important com més especialitzat és un text. No hi ha dubte que, com més alt és el nivell de consolidació i estructuració d’una matèria, més alt és el grau d’estandardització, univocitat i sistematicitat de la seva terminologia.

Amb aquesta col·lecció, els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona entra en uns àmbits terminogràficament innovadors en català. La terminologia que conté cada vocabulari és el resultat d’una recerca molt qualificada, a partir del buidatge d’obres originalment redactades en altres llengües i en els usos reals dels especialistes.

El procés de treball en què recolza la qualitat de les obres d’aquesta col·lecció és proporcional i adequat, tècnicament sistemàtic i cognitivament segur; i això perquè l’equip de treball que s’ha organitzat en cada cas mostra un equilibri entre les tres competències requerides pel treball terminològic: una competència en la matèria centrada en l’especialista, que ha estat l’autor de l’obra; una competència lingüística, que han aportat els filòlegs i les filòlogues que han assistit els especialistes, i una competència social d’adequació a la situació, per la qual han vetllat els Serveis Lingüístics, coneixedors de les necessitats terminològiques que requereix la normalització lingüística.

 

Error: No s'ha trobat el formulari de contacte.

Resultats trobats per a obra Materials (942)

corrosió biològica

Materials
  • ca
    corrosió biològica f
  • es
    corrosión biológica f
  • en
    biological corrosion n
  • Corrosió produïda per éssers vius, que inclou la degradació de materials produïda per fongs i altres plantes sapròfites, que generen àcids corrosius, i també la incrustació de crustacis sobre les superfícies metàl·liques, que generen corrosió per l’aeració diferencial.

corrosió electroquímica

Materials
  • ca
    corrosió electroquímica f
  • ca
    corrosió humida f
  • es
    corrosión electroquímica f
  • es
    corrosión húmeda f
  • en
    electrochemical corrosion n
  • en
    wet corrosion n
  • Corrosió que experimenta un metall en contacte amb la humitat, que provoca l’aparició de zones anòdiques, que es dissolen, i de zones catòdiques, que en presència d’electrons combinen l’oxigen amb l’aigua i donen ions.

corrosió per aeració diferencial

Materials
  • ca
    corrosió per aeració diferencial f
  • es
    corrosión por aireación diferencial f
  • en
    corrosion by differential aeration n
  • Corrosió electroquímica molt localitzada, que té lloc a l’interior de gotes caigudes en una superfície metàl·lica, a l’interior d’esquerdes superficials, al fons d’esquitxades de fang, en superfícies unides per caragols o reblades i a la zona de l’acer on s’han incrustat animals marins, casos tots en què la zona del metall on l’oxigen arriba amb més dificultat actua d’ànode de la pila galvànica de corrosió, mentre que la resta de la superfície del metall, que està en contacte amb el medi agressiu exterior, actua com a càtode.

corrosió per corrents erràtics

Materials
  • ca
    corrosió per corrents erràtics f
  • es
    corrosión por corrientes vagabundas f
  • en
    stray current corrosion n
  • Corrosió generada per corrents elèctrics procedents de trens elèctrics, de processos de soldadura a l’arc o d’aparells que tenen fuites elèctriques, que circulen de manera incontrolada per canonades i altres instal·lacions metàl·liques, i produeixen veritables piles de corrosió, en què el lloc per on entra el corrent actua com a càtode i el lloc per on surt actua com a ànode i es va dissolent.