Diccionari de didàctica de la llengua

© Autoria: Joan Mallart i Navarra
© d’aquesta edició en línia: Serveis Lingüístics. Universitat de Barcelona, 2020 (Primera edició, 2001)

Les informacions d’aquest diccionari es van publicar per primer cop en paper l’any 2001 en l’obra titulada Didàctica de la llengua, dins la col·lecció Diccionaris d’Especialitat. Aquesta obra en paper, actualment exhaurida, va ser publicada conjuntament pel Servei de Llengua Catalana de la UB, Edicions Universitat de Barcelona i Eumo Editorial. ISBN 84-8338-281-4 (Edicions de la Universitat de Barcelona), ISBN 84-7602-352-9 (Eumo), ISBN 84-931001-7-X (Universitat de Barcelona).

Aquest diccionari forma part d’una col·lecció d’obres terminològiques que els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona (aleshores Servei de Llengua Catalana) van impulsar sota la direcció de Teresa Cabré Castellví i la coordinació de Mercè Lorente gràcies al suport econòmic del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya.

Han participat en l’elaboració d’aquesta obra:

Com a especialista (Facultat de Pedagogia de la UB)

Joan Mallart i Navarra

Com a lingüistes (Serveis Lingüístics)

Mercè Lorente (coordinadora del projecte)
Carles Tebé, Àngels Egea (tècnics responsables de terminologia)
Marta Juncadella (responsable de l’àrea d’Assessorament i Terminologia)
Teresa Granados (responsable de documentació)
Elisabet Solé (tècnica d’assessorament)
Núria Castells (tècnica d’assessorament)

En tasques diverses de suport

Víctor Pàmies (col·laborador dels SL)
Sara Tudurí (estudiant en pràctiques del grau de Traducció i Interpretació de la UPF)

L’especialista és el responsable de la selecció terminològica i de la redacció de les definicions. Els lingüistes són responsables de l’assessorament metodològic, de la revisió lingüística i de l’edició de l’obra.

Avís legal

Tots els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a la llicència Reconeixement 3.0 (CC BY 3.0) de Creative Commons si no s’indica el contrari. Se’n permet la reproducció, la distribució, la comunicació pública i la transformació per generar una obra derivada, sense cap restricció, sempre que se’n citi el titular dels drets. La llicència completa es pot consultar a creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca.

Presentació i arbre de camp
per Joan Mallart i Navarra

Un motor que ha empès aquest treball ha estat la voluntat de contribuir a la normalització lingüística en un camp relacionat precisament amb aquest mateix procés de normalització. Des de l’àmbit escolar, d’intervenció pràctica en l’ensenyament de llengües, i també des de la reflexió científica sobre l’actuació didàctica, s’han generat, manllevat o simplement utilitzat una bona quantitat de termes que componen un corpus propi i important. No hi ha dubte de l’existència d’una terminologia pròpia compartida pels mestres i acumulada a partir dels cursos de formació inicial, de les escoles d’estiu i de les activitats de formació permanent. Entre aquestes últimes destaquen especialment els cursos de reciclatge que van formar lingüísticament i didàctica milers d’ensenyants. El panorama científic actual de la lingüística aplicada ha dedicat un espai considerable a l’ensenyament lingüístic tant de primera llengua, com de llengües afegides i fins de la reeducació dels trastorns del llenguatge.

Malgrat la importància reconeguda per tothom que té aquesta disciplina, no comptem fins ara amb cap obra terminològica especialitzada en català. I si es té en compte la importància que seguirà tenint en un futur immediat davant de l’exigència del coneixement de llengües en una Europa —en un món— sense fronteres, resulta evident el buit que cobreix modestament el present treball.

Pels qui conreen aquesta disciplina, en els darrers quinze o vint anys es fa palès l’extraordinari desenvolupament de la metodologia d’ensenyament i de les bases sobre les quals es fonamenta. És clar que el professorat especialista en didàctica lingüística és expert en el coneixement de la llengua des de tots els punts de vista. Avui es reconeix la necessària interdisciplinarietat en aquest domini, com en tants altres. Per tant, un abast més ampli que el de les dècades passades provoca el fet que especialistes en algun camp podrien tenir en algun moment alguna llacuna en qualsevol de les subàrees que constitueixen el panorama de la didàctica lingüística actual.

En efecte, repassant l’arbre de camp del diccionari, es pot veure com, al costat dels termes directament relacionats amb els continguts lingüístics que són objecte d’ensenyament, n’hi ha també de relacionats amb la psicolingüística —processos i dificultats individuals—, la sociolingüística —ús de la llengua en situacions de tipus social—, o fins aquells elements que ja han transcendit a la didàctica procedents de la gramàtica del text o de la pragmàtica. Es podria qüestionar la inclusió dels termes lingüístics per diverses raons. Entre elles, l’existència en català d’obres sobre el tema. Però si s’ha decidit incorporar-los ha estat per mor d’aplegar els continguts de l’ensenyament, juntament amb els mètodes i la resta de qüestions relacionades. Tot i que s’ha procurat reduir, sense aquesta branca, l’obra hauria quedat incompleta.

A la part més especialitzada, didàctica pròpiament dita, hi ha els termes relacionats amb les teories de l’aprenentatge lingüístic, amb les metodologies específiques de l’ensenyament de la llengua en general, i de les llengües afegides. L’actualitat del treball ha fet que una font important de la terminologia fossin els dissenys curriculars de les àrees lingüístiques (de català, castellà i llengües estrangeres fins a l’educació infantil, primària i secundària), dins dels quals s’ha concedit una importància especial als mètodes, estratègies, recursos i activitats d’aprenentatge.

Entre els descriptors d’un catàleg d’àrees de coneixement, hi ha hagut
la voluntat de cobrir l’àrea de didàctica de la llengua, part de l’àrea de didàctica i organització escolar i parts menors de psicolingüística o sociolingüística. El diccionari serà útil per als ensenyaments de mestre en les diverses especialitats, i també per als estudis de pedagogia, psicopedagogia i logopèdia.

D’alguna manera, doncs, són usuaris potencials del diccionari, ultra els professionals en actiu de l’ensenyament, els estudiants de diversos ensenyaments de primer i de segon cicle a qui l’obra va adreçada preferentment. L’orientació del treball és tant acadèmica com professional; perquè la professió d’ensenyar —i d’ensenyar llengua— és una activitat pràctica certament, però que es basa en teories i que no pot avui obviar els resultats de la recerca.

L’abundància de notes respon al desig d’augmentar la informació disponible en la definició. Es tracta d’informació complementària, d’ampliació, però que no és imprescindible per a la comprensió del terme. Amb tot, s’ha reduït al màxim ja que no es tracta d’un treball enciclopèdic sinó d’una obra que pretén ser àgil.

Quant a la priorització de les formes alternatives, s’han preferit les que estan més documentades en l’ús i en els textos. Quan la migradesa de fonts en català no ha permès fixar una tradició en el terme, s’ha recorregut a les formes orals més usuals.

Les llengües d’equivalència corresponen també a les llengües que es proposen per a l’aprenentatge de l’alumnat de primària i secundària, de manera que cada una de les llengües d’equivalència compta amb un professorat especialitzat i amb una nombrosa bibliografia didàctica. D’ençà del moviment de l’Escola Activa, potser més aviat hereu de la bibliografia francesa, ara ha irromput violentament i decidida tota la influència anglosaxona.

Finalment, cal dir que en la tipologia de fonts emprada hi ha textos orals (procedents de les classes, conferències i converses del professorat i dels especialistes), obres especialitzades (monografies, actes de congressos, dissenys curriculars, articles de revista, etc.), obres de referència (diccionaris generals normatius i, sobretot, diccionaris de lingüística, la relació dels quals queda recollida a la bibliografia, però especialment diccionaris de didàctica de la llengua —en francès i en anglès— que s’han utilitzat per a la revisió de la selecció terminològica d’aquest diccionari.

Arbre de camp

L’arbre de camp presentat a continuació representa l’estructura conceptual d’aquest diccionari i ha estat la base per a la selecció de termes, de manera que tots els termes inclosos en aquest diccionari pertanyen conceptualment a algun dels punts indicats en l’arbre de camp.

1. Lingüística
1.1 Lingüística teòrica
1.2 Fonètica i fonologia
1.3 Ortografia
1.4 Lèxic i semàntica
1.4.1 Lexicologia
1.4.2 Lexicografia
1.4.3 Semàntica
1.5 Morfosintaxi
1.5.1 Morfologia
1.5.2 Sintaxi
1.6 Dialectologia
1.7 Història de la llengua
2. Pragmàtica
3. Didàctica i currículum
3.1 Aprenentatge lingüístic
3.2 Metodologia: tècniques i estratègies didàctiques
3.3 Recursos i material didàctic
3.4 Currículum lingüístic
3.5 Objectius
3.6 Continguts
3.7 Activitats d’aprenentatge
3.8 Avaluació
4. Semiòtica
5 Psicolingüística
5.1 Trastorns del llenguatge
5.2 Psicofisiologia del llenguatge
5.3 Adquisició del llenguatge
6. Sociolingüística
7. Anàlisi del discurs

Presentació de la col·lecció Diccionaris d’Especialitat
per M. Teresa Cabré Castellví

Les necessitats de comunicació del món actual, marcades pel plurilingüisme i per la importància de l’especialització, exigeixen que les llengües que vulguin sobreviure en condicions de plenitud disposin de registres propis dels usos específics i d’una terminologia moderna, contínuament actualitzada.

La comunicació especialitzada posseeix una singularitat que la fa diferent de la comunicació general, singularitat que rau tant en els factors que intervenen en el procés d’interacció comunicativa com en les característiques intrínseques dels missatges que genera.

Els tres elements destacats del procés de comunicació especialitzada són la temàtica que vehicula, els interlocutors que hi intervenen i les situacions en què es produeix.

Els temes especialitzats, a diferència dels coneixement generals que s’adquireixen de manera inconscient per experiència directa, no formen part del coneixement general dels parlants d’una llengua, sinó que han hagut de ser objecte d’un aprenentatge explícit, ja sigui a través de la transmissió verbals dels coneixements per part dels especialistes o de la transmissió de l’experiència per contacte amb el medi professional. En aquesta transmissió no solament s’aprèn el contingut d’una especialitat, sinó també la perspectiva des de la qual aquesta matèria és conceptualitzada pel grup o per l’escola científica que la imparteix. Adquirir, doncs, una formació especialitzada implica interioritzar-ne els continguts i l’òptica de la seva significació.

Els productors de discurs especialitzat són els que tenen els coneixement sobre la matèria. Només poden ser emissors de comunicacions tecnicocientífiques o professionals els qui tenen un coneixement específic de la temàtica. En canvi, poden ser-ne receptors els especialistes del tema, que alhora poden actual interactivament com a emissors en qualsevol acte comunicatiu, els aprenents d’especialista i el públic en general, que rep passivament en qualitat d’aprenent molt genèric les comunicacions especialitzades. En cada una de les tres situacions, però, es produeix un tipus de discurs diferent: en la primera, el discurs pròpiament especialitzat; en la segona, el discurs didàctic, i en la tercera, el discurs divulgatiu.

La comunicació especialitzada es caracteritza també per la restrictivitat de les situacions en què es dona. Els continguts especialitzats no se solen transmetre al marge de situacions referencials i informatives, i sempre dins d’un marc de formalitat.

Al costat d’aquests tres factors de tipus pragmàtic, l’especificitat de la comunicació especialitzada es manifesta també en les característiques lingüístiques dels textos que genera, centrades sobretot en dos plans: el pla textual i el pla lèxic.

Textualment, els textos especialitzats es caracteritzen per una configuració global específica, diferent de la que presenten altres tipus de textos, com els periodístics, els religiosos, els literaris, els jurídics, els publicitaris, etc., per l’absència de recursos freqüents en altres situacions de comunicació o per la presència de recursos infreqüentment usats en textos no especialitzats. Es tracta de textos organitzats internament, i habitualment sistemàtics.

L’especificitat, però, més rellevant dels textos especialitzats rau sens dubte en l’ùs de la terminologia i en la fraseologia pròpies de cada matèria. La terminologia té un paper crucial no solament per caracteritzar el llenguatge especialitzat, sinó també per establir i classificar els diversos llenguatges d’especialitat i per diferenciar-los entre si. I això almenys per tres raons:

La terminologia és una peça imprescindible de la representació de coneixement especialitzat i de la seva transferència, molt més important com més especialitzat és un text. No hi ha dubte que, com més alt és el nivell de consolidació i estructuració d’una matèria, més alt és el grau d’estandardització, univocitat i sistematicitat de la seva terminologia.

Amb aquesta col·lecció, els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona entra en uns àmbits terminogràficament innovadors en català. La terminologia que conté cada vocabulari és el resultat d’una recerca molt qualificada, a partir del buidatge d’obres originalment redactades en altres llengües i en els usos reals dels especialistes.

El procés de treball en què recolza la qualitat de les obres d’aquesta col·lecció és proporcional i adequat, tècnicament sistemàtic i cognitivament segur; i això perquè l’equip de treball que s’ha organitzat en cada cas mostra un equilibri entre les tres competències requerides pel treball terminològic: una competència en la matèria centrada en l’especialista, que ha estat l’autor de l’obra; una competència lingüística, que han aportat els filòlegs i les filòlogues que han assistit els especialistes, i una competència social d’adequació a la situació, per la qual han vetllat els Serveis Lingüístics, coneixedors de les necessitats terminològiques que requereix la normalització lingüística.

Error: No s'ha trobat el formulari de contacte.

Resultats trobats per a obra Didàctica de la llengua (1303)

hipocorístic Didàctica de la llengua

hipocorístic

Didàctica de la llengua
  • ca
    hipocorístic -a adj
  • es
    hipocorístico
  • fr
    hypocoristique
  • en
    hypocoristic
  • Dit del mot usat com a apel·latiu afectiu, familiar o eufemístic, sovint diminutiu o format per afèresi, d’un nom de persona.
  • nota:
    Per exemple, Toni (Antoni), Pep (Josep), Met (Jaume), Tuies (Gertrudis), Rat (Montserrat), Fina (Josefina), Bel (Isabel), Laia (Eulàlia).

hipòtesi de la diferència Didàctica de la llengua

hipòtesi de la diferència

Didàctica de la llengua
  • ca
    hipòtesi de la diferència f
  • es
    hipótesis de la diferencia
  • fr
    hipothèse de la différence
  • en
    difference hypothesis
  • Hipòtesi segons la qual la causa de les dificultats d’adaptació escolar són degudes a la diferència entre el codi verbal emprat pels infants de classes socials desafavorides econòmicament i el codi de l’escola.
  • nota:
    Hipòtesi formulada pel sociolingüista William Labov i l'escola de la dialectologia social, amb la teoria de la variabilitat lingüística.

hipòtesi de Whorf Didàctica de la llengua

hipòtesi de Whorf

Didàctica de la llengua
  • ca
    hipòtesi de Whorf f
  • es
    hipótesis de Whorf
  • fr
    hypothèse de Whorf
  • en
    Whorfian hypothesis
  • en
    Sapir-Whorf hypothesis
  • Hipòtesi segons la qual la visió del món depèn de la llengua que es parli, ja que la llengua condiciona el pensament dels parlants.
  • nota:
    La hipòtesi de Whorf (o de Sapir-Whorf) actualment no és acceptada en la seva formulació més radical.

hipòtesi del dèficit Didàctica de la llengua

hipòtesi del dèficit

Didàctica de la llengua
  • ca
    hipòtesi del dèficit f
  • es
    hipótesis del déficit
  • fr
    hipothèse du déficit
  • en
    deficit hypothesis
  • Hipòtesi segons la qual els infants de classes socials desafavorides econòmicament fan ús d’un llenguatge dotat de menys capacitat expressiva per a l’escola que els infants de classe alta, cosa que provoca el fracàs escolar.
  • nota:
    Molts lingüistes i sociolingüistes han criticat aquesta hipòtesi del sociolingüista Basil Bernstein, i n'han formulat teories alternatives, com ara la hipòtesi de la diferència.

hipòtesi del filtre afectiu Didàctica de la llengua

hipòtesi del filtre afectiu

Didàctica de la llengua
  • ca
    hipòtesi del filtre afectiu f
  • es
    hipótesis del filtro afectivo
  • fr
    hypothèse du filtre affectif
  • en
    affective filter hypothesis
  • Hipòtesi segons la qual l’èxit en l’aprenentatge d’una L2 depèn dels sentiments de l’aprenent, els quals intervenen com a filtre afectiu.
  • nota:
    Hipòtesi proposada per Krashen. La influència de les actituds negatives, la manca de motivació, autoconfiança, ansietat, filtren o inhibeixen les possibilitats d'aprenentatge.

hipòtesi del monitor Didàctica de la llengua

hipòtesi del monitor

Didàctica de la llengua
  • ca
    hipòtesi del monitor f
  • es
    hipótesis del monitor
  • fr
    hypothèse du moniteur
  • en
    monitor model
  • Hipòtesi segons la qual tenim un mecanisme intern responsable de fer que funcionin dos processos mentals en l’aprenentatge i adquisició d’una L2: l’organitzador conscient i el monitor conscient, de manera que és millor l’adquisició directa d’una llengua sense passar pel monitor.
  • nota:
    Hipòtesi proposada per Krashen. Si s'aprèn conscientment, es passa pel monitor i així és més difícil assolir una fluïdesa màxima en la nova llengua.

història de la llengua Didàctica de la llengua

història de la llengua

Didàctica de la llengua
  • ca
    història de la llengua f
  • es
    historia de la lengua
  • fr
    histoire de la langue
  • en
    language history
  • Història de l’origen i de les vicissituds per les quals ha passat una llengua en la seva evolució fins a la situació actual.
  • nota:
    Aquesta evolució de la llengua s'ha de relacionar amb la història de la seva cultura, literatura, i fins i tot amb la història social i política.