Diccionari de bioquímica clínica

© Autoria: Xavier Fuentes i Arderiu
© Edició: Serveis Lingüístics. Universitat de Barcelona, 2020 (Primera edició, 1999)

Les informacions d’aquest diccionari es van publicar per primer cop l’any 1999 en l’obra titulada Bioquímica clínica, dins la col·lecció Diccionaris d’Especialitat. Aquesta obra en paper, actualment exhaurida, va ser publicada conjuntament pel Servei de Llengua Catalana de la UB, Edicions Universitat de Barcelona i Eumo Editorial. ISBN: 84-7602-346-4 (Eumo Editorial), ISBN: 84-8338-152-4 (Edicions de la Universitat de Barcelona), ISBN: 84-931001-1-0 (Universitat de Barcelona).

Aquest diccionari forma part d’una col·lecció d’obres terminològiques que els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona (aleshores Servei de Llengua Catalana) van impulsar sota la direcció de Teresa Cabré Castellví i la coordinació de Mercè Lorente gràcies al suport econòmic del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya.

Han participat en l’elaboració d’aquesta obra:

Com a especialistes

Xavier Fuentes Arderiu (Servei de Bioquímica Clínica de la Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge i professor associat mèdic del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, responsable principal de l’obra)
Helmut Dubois, Georges Férard, Alessandro Ortisi (selecció dels termes equivalents)
Fernando Martínez Brotons (hemostàsia i coagulació sanguínia)
Maria Antònia Vilaseca Buscà (malalties metabòliques hereditàries)
Jaume Miró Balagué, M. José Castiñeiras Lacambra (revisions puntuals)

Com a lingüistes (Serveis Lingüístics)

Mercè Lorente (coordinadora del projecte)
Carles Tebé, Àngels Egea (tècnics responsables de terminologia)
Marta Juncadella (responsable d’assessorament)
Teresa Granados (responsable de documentació)

Tasques diverses de suport

Mercè Vázquez, Irene Gálvez (becàries dels Serveis Lingüístics)
Víctor Pàmies, Isabel Obradós (col·laboradors dels Serveis Lingüístics)
Lidia Arroyo (estudiant en pràctiques del grau de Traducció i Interpretació de la UPF)

Els especialistes són els responsables de la selecció terminològica i de la redacció de les definicions. Els lingüistes són responsables de l’assessorament metodològic, de la revisió lingüística i de l’edició de l’obra.

Avís legal

Tots els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a la llicència Reconeixement 3.0 (CC BY 3.0) de Creative Commons si no s’indica el contrari. Se’n permet la reproducció, la distribució, la comunicació pública i la transformació per generar una obra derivada, sense cap restricció, sempre que se’n citi el titular dels drets. La llicència completa es pot consultar a creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca.

Presentació de l’obra i arbre de camp
per Xavier Fuentes i Arderiu

Les ciències de la salut són el conjunt de disciplines cientificotecnològiques que tracten de la preservació i restauració de la salut, i el seu camp d’estudi està constituït, fonamentalment, per les propietats dels sistemes biològics humans i d’alguns animals i de les substàncies que hi poden interaccionar.

Una de les diverses disciplines que constitueixen les ciències de la salut és la bioquímica clínica —també anomenada química clínica— que, mitjançant les tècniques de la química analítica, la bioquímica i la biologia molecular, estudia in vitro magnituds bioquímiques el valor de les quals és útil per a la prevenció, diagnòstic, pronòstic i control del tractament de les malalties.

A les nostres universitats, la bioquímica clínica s’ensenya com assignatura troncal en els ensenyaments de Bioquímica i de Farmàcia, i com assignatura optativa o de lliure elecció als ensenyaments de Biologia, Medicina, Odontologia i Química; també existeixen cursos de tercer cicle sobre aquesta matèria. Els llicenciats en Biologia, Bioquímica, Farmàcia, Medicina i Química poden especialitzar-se en bioquímica clínica als hospitals docents mitjançant les oposicions corresponents. Als ensenyaments no universitaris, la bioquímica clínica forma part del currículum de la formació professional de Tècnic superior en Laboratori de Diagnòstic Clínic.

Des del punt de vista conceptual, la bioquímica clínica és eminentment
interdisciplinària: es nodreix majoritàriament dels conceptes propis de disciplines molt diverses, tals com l’automàtica, la bioquímica, l’estadística, la metrologia, la patologia, la qualitologia o la química. Aquest fet afavoreix que en la terminologia de la bioquímica clínica la relació entre conceptes i termes no sigui, en molts casos, la desitjable; així, és freqüent que diversos conceptes siguin designats per un mateix terme (fenomen anomenat polisèmia)i és encara més freqüent que un concepte sigui designat per diversos termes (fenomen anomenat sinonímia). Aquests fenòmens en els llenguatges d’especialitat no tenen cap aspecte positiu, ans al contrari, creen problemes de comunicació i consumeixen memòria (humana o artificial) que es podria estalviar.

Afortunadament, la polisèmia i la sinonímia, que afecten a totes les disciplines científiques i tecnològiques, es poden combatre seguint les terminologies i nomenclatures recomanades per les diverses organitzacions científiques i normalitzadores internacionals que s’ocupen de problemes terminològics. D’aquestes organitzacions, les que han publicat recomanacions terminològiques relacionades amb la bioquímica clínica són les següents:

Federació Internacional de Química Clínica
Unió Internacional de Química Pura i Aplicada
Unió Internacional de Bioquímica i Biologia Molecular
Organització Mundial de la Salut
Organització Internacional de Normalització
Comitè Europeu de Normalització

Vull destacar que, afortunadament, l’Institut d’Estudis Catalans, la Societat Catalana de Biologia i l’Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic han publicat versions en llengua catalana d’algunes de les recomanacions esmentades.

En aquest diccionari s’han seguit les recomanacions de les organitzacions internacionals, amb la qual cosa es contribueix a la normalització de l’ús de la terminologia científica recomanada internacionalment; normalització que, si reeixís, facilitaria la feina tant als estudiants com als professors de bioquímica clínica.

Finalment, tornant a la interdisciplinarietat conceptual de la bioquímica clínica, em fa l’efecte que aquest fet, des del punt de vista docent, és especialment rellevant si es té en compte que segons quin sigui l’ensenyament dins del qual s’imparteixi la bioquímica clínica no es troben les disciplines esmentades: a l’ensenyament de Química no s’estudia patologia, ni dins de l’ensenyament de Medicina no s’estudia química analítica, per exemple. Per això un diccionari com aquest, que recull aquesta diversitat terminològica, pot facilitar l’estudi de la bioquímica clínica.

Arbre de camp

L’arbre de camp presentat a continuació representa l’estructura conceptual
d’aquest diccionari i ha estat la base per a la selecció de termes, de
manera que tots els termes inclosos en aquest diccionari pertanyen conceptualment a algun dels punts indicats en l’arbre de camp.

1. Bioquímica analítica
1.1 Generalitats
1.2 Aspectes quimiomètrics i metrològics
1.3 Mesura de les magnituds bioquímiques
1.3.1. Tècniques separatives
1.3.2. Tècniques espectromètriques
1.3.3. Tècniques electroquímiques
1.3.4. Tècniques immunoquímiques
1.3.5. Tècniques de biologia molecular
1.3.6. Analitzadors
2. Bioquímica semiològica
2.1 Aspectes biomètrics
2.2 Aspectes bioquímics, fisiològics i fisiopatològics
2.3 Aspectes toxicològics
3. Monitoratge de la terapèutica farmacològica
4. Qualitologia
5. Direcció de laboratoris clínics
6. Components de les magnituds biològiques

Presentació de la col·lecció Diccionaris d’Especialitat
per M. Teresa Cabré Castellví

Les necessitats de comunicació del món actual, marcades pel plurilingüisme i per la importància de l’especialització, exigeixen que les llengües que vulguin sobreviure en condicions de plenitud disposin de registres propis dels usos específics i d’una terminologia moderna, contínuament actualitzada.

La comunicació especialitzada posseeix una singularitat que la fa diferent de la comunicació general, singularitat que rau tant en els factors que intervenen en el procés d’interacció comunicativa com en les característiques intrínseques dels missatges que genera.

Els tres elements destacats del procés de comunicació especialitzada són la temàtica que vehicula, els interlocutors que hi intervenen i les situacions en què es produeix.

Els temes especialitzats, a diferència dels coneixement generals que s’adquireixen de manera inconscient per experiència directa, no formen part del coneixement general dels parlants d’una llengua, sinó que han hagut de ser objecte d’un aprenentatge explícit, ja sigui a través de la transmissió verbals dels coneixements per part dels especialistes o de la transmissió de l’experiència per contacte amb el medi professional. En aquesta transmissió no solament s’aprèn el contingut d’una especialitat, sinó també la perspectiva des de la qual aquesta matèria és conceptualitzada pel grup o per l’escola científica que la imparteix. Adquirir, doncs, una formació especialitzada implica interioritzar-ne els continguts i l’òptica de la seva significació.

Els productors de discurs especialitzat són els que tenen els coneixement sobre la matèria. Només poden ser emissors de comunicacions tecnicocientífiques o professionals els qui tenen un coneixement específic de la temàtica. En canvi, poden ser-ne receptors els especialistes del tema, que alhora poden actual interactivament com a emissors en qualsevol acte comunicatiu, els aprenents d’especialista i el públic en general, que rep passivament en qualitat d’aprenent molt genèric les comunicacions especialitzades. En cada una de les tres situacions, però, es produeix un tipus de discurs diferent: en la primera, el discurs pròpiament especialitzat; en la segona, el discurs didàctic, i en la tercera, el discurs divulgatiu.

La comunicació especialitzada es caracteritza també per la restrictivitat de les situacions en què es dona. Els continguts especialitzats no se solen transmetre al marge de situacions referencials i informatives, i sempre dins d’un marc de formalitat.

Al costat d’aquests tres factors de tipus pragmàtic, l’especificitat de la comunicació especialitzada es manifesta també en les característiques lingüístiques dels textos que genera, centrades sobretot en dos plans: el pla textual i el pla lèxic.

Textualment, els textos especialitzats es caracteritzen per una configuració global específica, diferent de la que presenten altres tipus de textos, com els periodístics, els religiosos, els literaris, els jurídics, els publicitaris, etc., per l’absència de recursos freqüents en altres situacions de comunicació o per la presència de recursos infreqüentment usats en textos no especialitzats. Es tracta de textos organitzats internament, i habitualment sistemàtics.

L’especificitat, però, més rellevant dels textos especialitzats rau sens dubte en l’ùs de la terminologia i en la fraseologia pròpies de cada matèria. La terminologia té un paper crucial no solament per caracteritzar el llenguatge especialitzat, sinó també per establir i classificar els diversos llenguatges d’especialitat i per diferenciar-los entre si. I això almenys per tres raons:

  • perquè el vocabulari és el punt clau de la comunicació especialitzada, ja que els termes són les unitats discursives que concentren una major densitat de coneixement especialitzat;
  • perquè el coneixement especialitzat no coincideix totalment amb el general, i, en conseqüència, el significat dels termes pot no coincidir amb el significat de les paraules del lèxic general, tot i que puguin coincidir en la forma;
  • perquè la precisió d’un text especialitzat i, per tant, un dels punts de mesura de la seva qualitat, només s’aconsegueix fent ús de la terminologia que usen els especialistes quan es comuniquen entre si.

La terminologia és una peça imprescindible de la representació de coneixement especialitzat i de la seva transferència, molt més important com més especialitzat és un text. No hi ha dubte que, com més alt és el nivell de consolidació i estructuració d’una matèria, més alt és el grau d’estandardització, univocitat i sistematicitat de la seva terminologia.

Amb aquesta col·lecció, els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona entra en uns àmbits terminogràficament innovadors en català. La terminologia que conté cada vocabulari és el resultat d’una recerca molt qualificada, a partir del buidatge d’obres originalment redactades en altres llengües i en els usos reals dels especialistes.

El procés de treball en què recolza la qualitat de les obres d’aquesta col·lecció és proporcional i adequat, tècnicament sistemàtic i cognitivament segur; i això perquè l’equip de treball que s’ha organitzat en cada cas mostra un equilibri entre les tres competències requerides pel treball terminològic: una competència en la matèria centrada en l’especialista, que ha estat l’autor de l’obra; una competència lingüística, que han aportat els filòlegs i les filòlogues que han assistit els especialistes, i una competència social d’adequació a la situació, per la qual han vetllat els Serveis Lingüístics, coneixedors de les necessitats terminològiques que requereix la normalització lingüística.

 

Error: No s'ha trobat el formulari de contacte.

Resultats trobats per a obra Bioquímica clínica (1076)

enzimoimmunoanàlisi Bioquímica clínica

enzimoimmunoanàlisi

Bioquímica clínica
  • ca
    enzimoimmunoanàlisi f
  • ca
    enzimoimmunoassaig m
  • es
    enzimoinmunoanálisis
  • fr
    dosage immunoenzymatique
  • it
    enzimoimmunoanalisi
  • de
    Enzymimmunoassay
  • en
    enzyme immunoassay
  • Immunoanàlisi en la qual es mesura l’absorbància deguda al substrat o al producte d’una reacció enzimàtica produïda per un enzim unit a un anticòs o a un antigen, que és utilitzat com a reactiu.

eosinòfil Bioquímica clínica

eosinòfil

Bioquímica clínica
  • ca
    eosinòfil m
  • ca
    eosinofilòcit m
  • es
    eosinófilo
  • fr
    éosinophile
  • it
    eosinofilo
  • de
    eosinophiler Granulocyt
  • en
    eosinophil
  • Leucòcit polinuclear amb grànuls citoplasmàtics que té afinitat amb els colorants àcids i capacitat fagocítica per als immunocomplexos.
  • nota:
    La seva concentració en la sang, o fracció de nombre respecte al total de leucòcits, pot augmentar en els processos al·lèrgics, les helmintiasis i les malalties autoimmunitàries.

equació de Henderson-Hasselbach Bioquímica clínica

equació de Henderson-Hasselbach

Bioquímica clínica
  • ca
    equació de Henderson-Hasselbach f
  • es
    ecuación de Henderson-Hasselbach
  • fr
    équation d’Henderson-Hasselbach
  • it
    equazione di Henderson-Hasselbach
  • de
    Henderson-Hasselbach Gleichung
  • en
    Henderson-Hasselbach equation
  • pH = - log K’ + log [ HCO - 3 ] α · ρ CO 2 = - log K’ + log [ CO 2 ] - ( α · ρ CO 2 ) α · ρ CO 2

    on K’ és la constant de dissociació del H2CO3 i α és el coeficient de solubilitat del CO2.
  • nota:
    Aquesta equació és aplicable a les reaccions C O 2 + H 2 O H 2 C O 3 H + + H C O 3 produïdes a la sang.

equació de Nernst Bioquímica clínica

equació de Nernst

Bioquímica clínica
  • ca
    equació de Nernst f
  • es
    ecuación de Nernst
  • fr
    équation de Nernst
  • it
    equazione di Nernst
  • de
    Nernstsche Gleichung
  • en
    Nernst equation
  • E = R T z F I n Q , on E és el potencial d’una membrana semipermeable, R és la constant dels gasos, T és la temperatura absoluta, z és la càrrega iònica, F és la constant de Faraday i Q és el quocient entre les concentracions d’un ió difusible als dos costats de la membrana.

eritròcit Bioquímica clínica

eritròcit

Bioquímica clínica
  • ca
    eritròcit m
  • ca
    hematia f
  • ca
    glòbul vermell m [sin. no recomanat]
  • es
    eritrocito
  • fr
    érythrocyte
  • it
    eritrocito
  • de
    Erythrozyt
  • en
    erythrocyte
  • símbol Ers
  • Cèl·lula sanguínia anucleada responsable del transport de l’oxigen a tots els teixits de l’organisme, el component principal de la qual és l’hemoglobina.
  • nota:
    La mesura de la seva concentració sanguínia és útil per al diagnòstic de l'anèmia i de la policitèmia.

eritropoetina Bioquímica clínica

eritropoetina

Bioquímica clínica
  • ca
    eritropoetina f
  • es
    eritropoyetina
  • fr
    érythropoiétine
  • it
    eritropoietina
  • de
    Erythropoietin
  • en
    erythropoietin
  • m. mol. M ≈ 30 000 g/mol
  • Hormona glicoproteica sintetitzada als ronyons, reguladora de l’eritropoesi.
  • nota:
    La mesura de la seva concentració en el plasma és útil per al diagnòstic diferencial entre la policitèmia vera i l'eritrocitosi.

error aleatori Bioquímica clínica

error aleatori

Bioquímica clínica
  • ca
    error aleatori m
  • es
    error aleatorio
  • fr
    erreur aléatoire
  • it
    errore casuale
  • de
    zufällige Meßabweichung
  • en
    random error
  • Diferència entre el resultat d’una mesura i la mitjana dels resultats que s’obtindrien d’un nombre infinit de mesures del mateix mesurand, realitzades en condicions de repetibilitat.
  • nota:
    1. L'error aleatori és igual a l'error de mesura menys l'error sistemàtic. 2. Únicament es pot fer una estimació de l'error aleatori, perquè solament és possible efectuar un nombre finit de mesures.

error de mesura Bioquímica clínica

error de mesura

Bioquímica clínica
  • ca
    error de mesura m
  • ca
    error absolut de mesura m
  • es
    error de medida
  • fr
    erreur de mesure
  • it
    errore di misura
  • de
    Meßabweichung
  • en
    error of measurement
  • Diferència entre el resultat d’una mesura i un valor vertader del mesurand.
  • nota:
    Atès que en la majoria dels casos el valor vertader no es pot conèixer, en la pràctica s'utilitza un valor convencionalment verdader.

error de mesura màxim tolerable Bioquímica clínica

error de mesura màxim tolerable

Bioquímica clínica
  • ca
    error de mesura màxim tolerable m
  • es
    error de medida máximo tolerable
  • fr
    erreur de mesure maximale tolérée
  • it
    errore di misura massimo consentito
  • de
    erlaubte maximal Meßabweichung
  • en
    allowable maximum error of measurement
  • Valor màxim de l’error de mesura que és admissible sense invalidar la utilitat clínica del resultat de mesura d’una magnitud biològica.