Simone Weil was a deeply committed political thinker and a leading figure in the most dramatic events that determined the history of the first half of the 20^th century, as well as one of the greatest mystics of that century. She was the author of a considerably complex and exceptionally dense oeuvre.

Amongst the most distinguishing features of her work, as well as the most problematic, we find her commitment to truth, which she understands as the “glimmer of the real”, a commitment which is expressed by her unconditional love of reality and the ruthless clarity with which she describes it. The effort to be authentic that defines her as an intellectual grants her writing universal reach. Such feature is itself compatible with the biographical trait of her writings, which originates from the fact that her thought is rooted in experience. This experience is the link between the political dimension of her contribution to Western thought and her experience of the supernatural. There is no aspect of her biography that is unconnected to her theoretical decision of adhering to the real, as well as to her ethical and political commitment of transforming it. Her idea of reality is forged by her contact with it and the realization of the demands it imposes on us.

Weil’s experiences—of her readings and studies, of factory and land work, of political and union life, of the war in Spain, as well as of God—are always extreme experiences. She experiences a reality which imposes itself on us with its necessities and that shapes the development of her thought into two main biographical and theoretical spheres—political life and religion—that intersect each other. We speak of two spheres of experience which are clearly distinguishable. The political the is continuously present throughout her trajectory; her activity in this field is rooted in the decision to be at the center of events, even if the consequences of such a decision are unpredictable. Her experience of these consequences shapes her conception of reality, the human being, and social life, as well as constitutes the medium from which she gathers the basis for her reflections and to which she permanently addresses her theoretical work. Weil’s religious experience, however, comes first. It is originally a mystical, exceptional and indescribable experience which remains as an irreducible element that sheds a particular light on her thought and her work.

Pensadora política, profundamente comprometida y protagonista de los más dramáticos acontecimientos que determinaron la historia de la primera mitad del siglo XX; asimismo, posiblemente se trate de una de las grandes místicas del mismo, Simone Weil es autora de una obra considerablemente compleja y de una densidad excepcional.

Entre los rasgos más característicos, aunque también problemáticos, de la obra weiliana, llama la atención su compromiso con la verdad, entendida como “destello de lo real”, compromiso que se expresa en su amor incondicional a la realidad y en la implacable lucidez con la que es capaz de describirla. El afán de autenticidad, que la define como intelectual, concede a su escritura un alcance universal, compatible, sin embargo, con el carácter biográfico de sus textos, nacido de la radicación de su pensamiento en la experiencia, aspecto en el que, por otra parte, se anuda la dimensión política de su aportación con la experiencia de lo sobrenatural. Nada en su biografía es ajeno a la decisión teórica de adherirse a lo real y al compromiso ético y político de transformarlo; el contacto con la realidad va fraguando en ella una idea de la misma que le hace percibir las exigencias que ésta impone.

Las experiencias weilianas –de sus lecturas y estudio, de las condiciones del trabajo en las fábricas y en el campo, de la vida política y sindical, de la guerra en España, y también de Dios- son siempre experiencia del límite, de una realidad que se nos impone con su necesidad y marca el desarrollo de su pensamiento en torno a dos grandes ejes biográficos y teóricos –la vida política y la religión- que se cruzan. Se trata de dos tipos y ámbitos de experiencia claramente diferenciados: la cuestión política constituye una presencia continua en su trayectoria; su actividad en este campo responde a la decisión de estar en el centro de los acontecimientos, aunque así obtenga imprevisibles consecuencias que van forjando su concepción de la realidad, del ser humano y de la vida social; estas experiencias constituyen el medio del que recaba la base de su reflexión y al que dirige permanentemente su trabajo teórico. La experiencia religiosa en Weil, sin embargo, es prioritaria y originariamente una experiencia mística, puntual e inefable, de carácter excepcional y que permanece como elemento irreductible que proyecta sobre su pensamiento y su obra una luz peculiar.

Pensadora política, profundament compromesa i protagonista dels esdeveniments més dramàtics que van determinar la història de la primera meitat del segle XX, i alhora també possiblement una de les grans místiques d’aquest segle, Simone Weil és autora d’una obra considerablement complexa i d’una densitat excepcional.

Entre els trets més característics, encara que també problemàtics, de l’obra weiliana destaquen el seu compromís amb la veritat, entesa com a “esclat d’allò real”, un compromís que s’expressa en un amor incondicional a la realitat i en la implacable lucidesa amb què és capaç de descriure-la. L’afany d’autenticitat, que la defineix com a intel·lectual, concedeix a la seva escriptura un abast universal, compatible, tanmateix, amb el caràcter biogràfic dels seus textos, nascut en la radicació del seu pensament en l’experiència, aspecte en què, per altra banda, s’enllaça la dimensió política de la seva aportació amb l’experiència d’allò sobrenatural. Res en la seva biografia no és aliè a la decisió teòrica d’adherir-se a allò real i al compromís ètic i polític de transformar-lo; el contacte amb la realitat va forjant en ella una idea de la mateixa que li fa percebre les exigències que aquesta realitat li imposa.

Les experiències weilianes –de les seves lectures i estudi, de les condicions del treball a les fàbriques i al camp, de la vida política i sindical, de la guerra a Espanya, i també de Déu- són sempre experiència del límit, d’una realitat que se’ns imposa amb la seva necessitat i marca el desenvolupament del seu pensament al voltant de dos grans eixos biogràfics i teòrics –la vida política i la religió- que s’encreuen. Es tracta de dos tipus i àmbits d’experiència clarament diferenciats: la qüestió política constitueix una presència contínua en la seva trajectòria; la seva activitat en aquest camp respon a la decisió d’estar al centre dels esdeveniments, encara que obtingui així conseqüències imprevisibles que van forjant la seva concepció de la realitat, de l’ésser humà i de la vida social; aquestes experiències constitueixen el medi del qual extreu la base de la seva reflexió i al qual dirigeix permanentment el seu treball teòric. L’experiència religiosa en Weil, tanmateix, és prioritàriament i originària una experiència mística, puntual i inefable, de caràcter excepcional i que roman com a element irreductible que projecta sobre el seu pensament i la seva obra una llum peculiar.