Escriptora i filòsofa existencialista, Simone de Beauvoir és probablement una de les pensadores més conegudes del segle XX. A més de ser l’autora de nombroses novel·les i assaigs filosòfics, prengué partit activament en la vida política de la seva època. Juntament amb J. P. Sartre, fundà la revista Les temps modernes, un referent actual i polític del pensament francès de la segona meitat de segle. Participà activament en la defensa dels drets de les dones, especialment en la legalització de l’avortament a França. Fou una de les redactores del Manifest de les 343, on, juntament amb altres dones, afirmava haver practicat l’avortament, tot enfrontant-se a processos penals. Entre 1946 i 1949 escrigué El segon sexe, obra que només amb el transcurs del temps es convertí en un clàssic del pensament feminista, donat que en el moment de la seva publicació suposà un gran escàndol.

L’obra es considera com un punt entremig entre el moviment sufragista i el feminisme radical dels anys setanta, donat que Beauvoir fa amb ella el pas de la vindicació a la descripció de la condició femenina. L’autora es pregunta “què és una dona?”, i amb la famosa frase “ningú neix dona: s’hi arriba a ser” afirma que no existeix coincidència entre la identitat natural i la de gènere (termes que seran encunyats posteriorment). Beauvoir adverteix que la feminitat no ha de considerar-se un fet determinat per la realitat biològica o orgànica, sinó que cal entendre-la com una construcció social.

Recorrent a la història, l’antropologia, la literatura i els més diversos coneixements científics, al llarg de El segon sexe constata com les dones són definides des d’una perspectiva masculina, la qual es reserva per a si mateixa l’estatut de la universalitat, de la transcendència, identificant la feminitat amb l’esfera corporal, amb allò particular, amb allò donat.

En la relació entre els dos sexes, l’home es constitueix com el subjecte i la dona com l’objecte, de manera que allò femení emergeix com quelcom diferent d’allò humà, quelcom a què no es té accés: allò femení sempre és l’altre. Tanmateix, es tracta d’un altre absolut, no recíproc, és a dir: a diferència d’altres relacions d’alteritat, en la relació entre els dos sexes no és possible la reciprocitat, en tant que la dona, per tal de ser definida, necessita el suposat ésser essencial: l’home.