Rosa Luxemburg fou una revolucionària i pensadora marxista. El fet que la major part de la seva producció literària sigui en forma d’articles vinculats a diaris, congressos i partits als quals va militar mostra com el seu compromís amb l’acció política no pot desprendre’s de la seva producció intel·lectual. Qüestions com l’internacionalisme, la socialdemocràcia, el reformisme o l’autodeterminació dels pobles l’acompanyaran al llarg de la seva vida. Figura tan incòmode com aclamada, fou perseguida per les seves idees i reivindicacions des de l’inici de la seva militància a Polònia fins al seu assassinat a Berlín.

Doctorada l’any 1897 amb una tesi en dret públic sobre el desenvolupament industrial a Polònia, fundadora del Partit Socialdemòcrata del Regne de Polònia (SDKP) i important membre del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), col·laborà activament en publicacions com el Leipziger Volkszeitung, el Neue Zeit o el Przegląd Socjaldemokratyczny. Les seves crítiques al reformisme, la seva defensa sòlida de l’internacionalisme o els seus estudis sobre la relació entre les avantguardes sindicalistes o partidistes i les eines revolucionàries de les masses conformen obres com Reforma social o revolució (1898/99), Vaga de masses, partit i sindicats (1906) o La qüestió nacional i l’autonomia (1909). Desenvoluparà la seva tasca docent a l’Escola Central del Partit, llavor dels seus estudis sobre economia política (Introducció a l’economia política, 1906, obra inacabada). A partir de 1914, enfront de la deriva socialxovinista del partit i juntament amb l’aprovació de la política de guerra, Luxemburg es distanciarà definitivament de l’SPD, dedicant les seves forces a la constitució de la Lliga Espartaquista (Spartakusbund, inicialment vinculada al Partit Socialdemòcrata Independent d’Alemanya); darrera ofensiva contra el patriotisme i bel·licisme imperant.

Condemnada en més d’una ocasió pels seus discursos (Jena, 1906 o Frankfurt, 1914), serà finalment arrestada, torturada i assassinada per les forces contrarevolucionàries (les Freikorps), sota la mirada còmplice de Gustav Noske (figura rellevant dins l’SPD). El seu cadàver fou llançat, conjuntament amb el de Karl Liebknecht al Landwehrkanal de Berlín: 5 mesos hagueren de transcórrer fins al rescat i sepultura del seu cos.

L’estela del seu pensament fou silenciada i condemnada per la III Internacional i l’estalinisme. La publicació completa de la seva obra a partir de 1970, així com iniciatives de la dècada dels vuitanta amb l’objectiu de recuperar i estudiar el seu pensament posaren en evidència tant la riquesa de la seva obra com la necessitat de revisar-la per a comprendre l’estat del comunisme i dels moviments revolucionaris posteriors a la Segona Guerra Mundial.