Nacida en Vélez, Málaga, el 22 de abril de 1904, republicana, militante en la Guerra Civil y exiliada durante más de 45 años, María Zambrano es reconocida actualmente como una de las voces más relevantes en el panorama filosófico del siglo XX.  Formada en la escuela de Ortega y Gasset, no tarda en trazar un itinerario filosófico original, interpretando la razón vital orteguiana en el sentido del «saber del alma», esto es, de una filosofía, que, siguiendo las indicaciones de Empédocles, sea capaz de difundir el logos dentro de las zonas oscuras del sentir (“las entrañas”).

El material sobre el que trabaja pertenece a ámbitos harto ignorados por la investigación filosófica, como el sueño, el saber femenino o la poesía. Su “razón poética” no indica solo la contaminación entre filosofía y poesía, sino la idea de una filosofía «alquímica», capaz de extraer la luz del pensamiento de materiales “viles”, cotidianos y humildes. La crítica al racionalismo dualista se convierte, pues, en Zambrano en una reflexión radical que interroga la razón a partir de lo que ella excluye y de lo que considera impuro, de sus ínferos. En este sentido su filosofía se aproxima a la de Nietzsche, pensador al que le une también el rechazo del historicismo, la denuncia de la ideología del progreso como «sarcasmo de los vencedores» y el rescate de las potencialidades revolucionarias del pasado como fuente de iluminación para el presente: una visión, esta última, que comparte también con Ernst Bloch y Walter Benjamin.  Relevante, en fin, la metáfora de la aurora recurrente en su obra, que indica la atención al renovado y cotidiano renacer del ser humano.

El de Zambrano es un pensamiento interesado en la trasformación que no niega, sino que presupone la pertenencia y que, por lo tanto, concibe la libertad como una práctica, un ejercicio de trascendencia a realizar en la vida diaria, y en la convivencia con otros seres humanos a los que nos une la pertenencia al Universo.

María Zambrano was born in Vélez-Málaga on April 22nd, 1904. She was a republican, participated in the civil war and was exiled for more than 45 years. She is currently recognized as one of the most significant voices in 20^th century philosophy. Trained in Ortega y Gasset’s school of thought, it didn’t take her long to start tracing her own particular philosophical itinerary by interpreting Ortega’s vital reason as a “knowledge of the soul”, that is, and following Empedocles, as a philosophy which is capable of spreading logos within the dark areas of feeling (“the guts”).

The material she works with belongs to areas which have hardly been explored by philosophical enquiry, such as dreams, feminine knowledge and poetry. The notion of “poetic reason” she puts forth doesn’t only designate the reciprocal contamination of philosophy and poetry, but rather points to an “alchemic” philosophy, capable of extracting the light of thought from humble, every day, “vile” material. Zambrano’s critique of dualist rationalism becomes a radical reflection which questions reason from the position of that which reason excludes and considers impure, from reason’s “hell”. In this sense, Zambrano’s philosophy is close to Nietzsche’s, with whom she shares other connections: the rejection of historicism, the condemnation of the ideology of progress as “sarcasm of the winners” and the conviction that the past holds its own revolutionary potentialities as a source of illuminating the present. This last point of view she also shares with Ernst Bloch and Walter Benjamin. Finally, it’s also worth noting that dawn is recurrently used as a metaphor throughout her work, which shows her attention to the renewed and daily rebirth of human beings.

Zambrano’s thought has a special interest in the forms of transformation which don’t deny, but rather presuppose, belonging and, thus, conceive freedom as practice, as an exercise of transcendence which must be carried out in our day-to-day life in coexistence with other human beings to whom we are joint by our belonging to the Universe.

Nascuda a Vélez, a Màlaga, el 22 d’abril de 1904, republicana, militant a la Guerra Civil i exiliada al llarg de més de 45 anys, María Zambrano actualment és reconeguda com una de les veus més rellevants en el panorama filosòfic del segle XX. Formada a l’escola d’Ortega y Gasset, no tarda a traçar un camí filosòfic original, interpretant la raó vital orteguiana en el sentit del “saber de l’ànima”, és a dir, d’una filosofia que, seguint les indicacions d’Empèdocles, sigui capaç de difondre el logos a les zones obscures del sentir (“les entranyes”).

El material sobre el qual treballa pertany a àmbits diversos predominantment ignorats per la recerca filosòfica, com ara el somni, el saber femení o la poesia. La seva concepció de la “raó poètica” no indica, per tant, només la contaminació entre filosofia i poesia, sinó la idea d’una filosofia “alquímica”, capaç d’extreure la llum del pensament de materials “vils”, quotidians i humils. La crítica al racionalisme dualista es converteix en Zambrano en la radicalitat d’una reflexió que interroga la raó a partir del que aquesta exclou i del que considera impur. En aquest sentit, la seva filosofia s’aproxima a la de Nietzsche, pensador a qui l’uneix també el rebuig de l’historicisme, la denúncia de la ideologia del progrés com a “sarcasme dels vencedors” i la recuperació de les potencialitats revolucionàries del passat com a font d’il·luminació per al present: una visió, aquesta darrera, que comparteix també amb Ernst Bloch i Walter Benjamin. Rellevant, en fi, la metàfora de l’aurora, recurrent a la seva obra, que indica l’atenció al renovat i quotidià renaixement de l’ésser humà.

El pensament de Zambrano s’interessa per la transformació, sense negar, sinó pressuposant la pertinença i que, per tant, concep la llibertat com una pràctica, un exercici de transcendència a realitzar en la vida de cada dia, i en la convivència amb altres éssers amb els que ens uneix la pertinença a l’Univers.