Christine de Pizan was a French writer of Italian origin who lived in the French court during the transition of Charles V and Charles VI’s reigns. Her literary activity began at 25 when she became a widow, already being a mother and an orphan from her father’s side. At that moment she decided to become a professional writer in order to overcome a delicate economic situation and sustain her family alongside her mother.

Her childhood education was that of a princess’s, including the study of liberal arts. Christine expresses on several occasions the intensity with which she dedicated herself to studying; to be more precise, she states that studying is her most priced treasure. Her father, “a great philosopher and wise man”, fostered Christine’s tendencies towards knowledge, while her mother nurtured her daughter’s future through the “arts of the needle”. Both sides motivated her so that what was inside her could emerge and sprout through her plume.

Christine’s work is made up of very diverse genres and topics, but she is, above all, an unavoidable model in the history of women and in occidental political thought. Her political and proto-feminist streak is fully developed in her magnum opus, The Book of the City of Ladies (1405), in which she uses an oneiric literary device to lay out the construction of a city, both physical and symbolic, built for and by women from the past, present and future. The city protects these women and is built on the arguments that they tell each other, allowing them to combat dominant misogyny by use of reason and words. This misogyny, she states, is expressed in a general judgment on women which, however, is false, for it is not rooted in reality, given that reality is composed of feminine subjectivities in which we find numerous examples of all types of virtues.

With The Book of the City of the Ladies, Christine begins the intellectual debate known as the querelle des femmes. This controversy on the feminine condition continued until the 18th century, and in it stand powerful voices of women writers who fought different misogynistic waves.

Christine de Pizan, escritora francesa de origen italiano, vive en la corte de Francia entre los reinados de Carlos V y de su hijo, Carlos VI. Su actividad literaria comienza a los 25 años cuando, siendo madre, viuda y huérfana de padre, decide dedicarse profesionalmente a escribir para hacer frente a una situación económica delicada y sacar adelante a su familia junto con su madre.

La formación que recibe desde bien pequeña es la de una princesa e incluye el estudio de las artes liberales. Christine señala en diversas ocasiones la intensidad con la que se dedica a aprender; en particular, afirma que el estudio es su tesoro más preciado. Su padre, “gran sabio y filósofo”, potencia la inclinación de Christine hacia el mundo del conocimiento, mientras que su madre sierva el futuro de su hija por medio de las “artes de la aguja”. Uno y otra motivan que deje emerger lo que hay en su interior, y que brote por medio de la escritura.

La obra de Christine incluye géneros y temas muy diversos, pero es, sobre todo, un referente ineludible en la historia de las mujeres y en la del pensamiento político occidental. Su veta política y proto-feminista toma forma en su obra magna, La ciudad de las damas (1405), en la cual se sirve de un recurso onírico para plantear la construcción de una ciudad, tanto física como simbólica, construida por y para las  mujeres del pasado, del presente y del futuro. Esta ciudad las protege y se alza con argumentos que todas ellas se dan y que les permiten combatir la misoginia dominante, con la razón y la palabra. Esta misoginia, afirma, se expresa en un juicio generalizado que, no obstante, es falso en tanto que no se fundamenta en la realidad, compuesta por el conjunto de las subjetividades femeninas, en las cuales hallamos numerosas muestras de toda clase de virtudes.

Con La ciudad de las damas, Christine inaugura el debate intelectual conocido como la querelle des femmes. Esta controversia sobre la condición femenina perdura hasta el siglo XVIII y en ella se alzan poderosas voces de escritoras que combaten diferentes oleadas de misoginia.

Christine de Pizan, escriptora francesa d’origen italià, viu a la cort de França entre els regnats de Carles V i el seu fill, Carles VI. La seva activitat literària comença als 25 anys, quan, essent mare, vídua i orfe de pare, decideix dedicar-se professionalment a escriure per fer front a una situació econòmica delicada i per tirar endavant la seva família juntament amb la seva mare.

La formació que rep des de ben menuda és la d’una princesa i inclou l’estudi de les arts liberals. Christine assenyala en diverses ocasions la intensitat amb què es dedica a aprendre; en particular, afirma que l’estudi és el seu tresor més preuat. El seu pare, “gran savi i filòsof”, potencia la inclinació de Christine envers el món del coneixement, mentre que la seva mare serva el futur de la filla per mitjà de les “arts de l’agulla”. Un i altra motiven que deixi emergir el que hi ha dins seu, i que brolli per mitjà de l’escriptura.

L’obra de Christine comprèn gèneres i temes molt diversos, però és, sobretot, un referent ineludible en la història de les dones i en la del pensament polític occidental. La seva veta política i proto-feminista pren forma en la seva obra magna, La ciutat de les dames (1405), en la qual se serveix d’un recurs oníric per plantejar la construcció d’una ciutat, tant física com simbòlica, construïda per i per a les dones del passat, del present i del futur. Aquesta ciutat les protegeix i s’alça amb arguments que totes elles es donen i que els permeten combatre la misogínia dominant, amb la raó i la paraula. Aquesta misogínia, afirma, s’expressa en un judici generalitzat que, tanmateix, és fals en tant que no es fonamenta en la realitat, composta pel conjunt de les subjectivitats femenines, en les quals trobem nombroses mostres de tota classe de virtuts.

Amb La ciutat de les dames, Christine inaugura el debat intel·lectual conegut com la querelle des femmes. Aquesta controvèrsia sobre la condició femenina perdura fins al segle XVIII i en ella s’alcen poderoses veus d’escriptores que combaten diferents onades de misogínia.