En un petit poble costaner, al bell mig d’un port encara actiu, hi vivia un vell fuster anomenat Enric. Tots els dies, des de l’alba fins que el sol s’amagava darrere l’horitzó, l’Enric treballava amb la fusta al seu petit taller vora el mar. Els seus mobles eren coneguts a tota la vila per la seva excel·lència i durabilitat.
Un dia, mentre l’Enric estava treballant a una taula encarregada per un mariner, un grup de nens curiosos es van apropar al taller. Entre ells hi havia el jove Martí, fill d’un pescador local, i la seva germana petita, Laia. Fascinats pel que veien, els nens van observar com l’Enric tallava, llimava i polia la fusta amb habilitat i precisió.
De sobte, en Martí va preguntar: “Vell fuster, què vol dir quan diuen ‘vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll’?” L’Enric va somriure amb melangia i va deixar de treballar un moment per mirar als nens. “És una frase antiga que vol dir que la gent no sap valorar el que tenen fins que l’han perdut”, va respondre amb calma.
Els nens van frunzir el seny, sense entendre completament. Sensible a la seva confusió, l’Enric va explicar-los una història:
“Fa molt de temps, en aquest mateix port, hi havia un vell vaixell que navegava pels mars llunyans. El seu capità, un home savi i experimentat, va recórrer moltes terres i va viure aventures emocionants. En cada port on atracaven, el capità recollia trossos de fusta a la deriva i els guardava amb cura al moll del vaixell.
Amb el temps, el vaixell es va convertir en una part de la vida del capità, com una extensió de la seva pròpia ànima. Però un dia, durant una tempesta violenta, el vaixell va ser destrossat i va enfonsar-se al fons de l’oceà, prenent amb ell tots els trossos de fusta que el capità havia guardat amb tant d’amor al moll.
Després d’aquell dia trist, el capità es va adonar del veritable valor de la fusta que havia recollit. Ja no tenia el seu estimat vaixell ni les aventures que havia viscut amb ell. Va comprendre que havia guardat fusta al moll sense adonar-se’n de la seva importància real, fins que va ser massa tard.” Els nens van escoltar la història amb admiració i comprensió. En Martí i la Laia van mirar al vell fuster amb noves perspectives, apreciant més profundament el que tenien al seu voltant. Des d’aquell dia, van valorar el treball de l’Enric i van aprendre a no subestimar mai el significat de guardar fusta al moll.
Pseudònim: Luna llena