Va riure i caure mort.
La boca ben oberta.
Les dents ben brillants.
L’alè de cervesa ben càlid.
Tots s’hi van acostar.
els ulls morbosos observant
la mirada perduda,
però encara brillant de diversió.
Congelat en el temps
el seu gran somriure.
Xavi, es deia, l’home mort.
En Xavi i les seves extremitats inertes.
En Xavi i el seu pit quiet.
“Quina mena d’acudit li has explicat?”
xiuxiueja un comensal.
“Ja saps, un clàssic”
Llorenç, es deia, l’assassí.
En Llorenç i les seves bestieses.
En Llorenç i la seva bona voluntat.
“Repeteix-lo” diu un altre.
Va riure i caure mort.
I el del costat, també.
I tothom qui ho va escoltar, també.
Els llavis tibats enmig d’una rialla.
A comissaria, un escàndol.
En Llorenç es resisteix.
“No m’obligueu” suplica.
“Ara o mai, pallasso”.
Riuen i cauen morts.
I així un darrere l’altre.
A comissaria,
al jutjat,
a la presó.
Tots riuen i moren
i quan es troben a l’altre món
segueixen rient.
“No hi ha res com una bestiesa compartida” diu Déu.
A Déu li agrada la companyia
i tenir molts convidats
que sàpiguen riure els seus acudits.
Pseudònim: Somriure