Escletxes de llum que colant-se pels tímids foradets de la persiana blanca arriben com
llances al rostre, encara adormit, i fent trenes de llum i penombra, juguen amb quatre flocs
de descabellats cabells bruns.
Es desperta, enterbolida, el seu cos jove i cansat jau, per fi, sol, en un racó d’aquest llit
gran. Silenci. No se sent ni la mínima remor a casa; fora, les gavines matinen.
Deixa transcorre uns segons (que esdevenen minuts), agafa el mòbil, té un missatge de la
Maria, recordant-li l’esperat esmorzar i decideix, malgrat que li suposi una quimera, que farà
l’esforç; al cap i a la fi, li venia de gust dies enrere.
S’aixeca, no es renta el rostre ni es mira… d’esma i tranquil·la, camina descalça en
búsqueda d’aquell cafè que tant li agrada, aquell moment que és seu i de ningú més i que,
probablement, sigui el més conscient del dia.
Xarrupa l’escalfor amarga que omple la tassa de porcellana gran, i que de tant com n’és de
neta i brillant, s’hi enmiralla . I tanca els ulls, i bufa suau per refredar allò que vol mantenir
calent alhora, com si volgués calmar el dany que una ferida li fa a un infant.
I sense saber perquè, el seu cervell (encara lluny dels efectes de la cafeïna) comença a
funcionar, a recordar cada segon de l’ahir. I intenta callar-la, la ment, però no pot. Són molts
els matins de trencadisses que es reflexen a la tassa entre els dits. Però avui ja sí, ni es
mira ni li fa falta perquè ja sap com es veurà; en fa massa de temps de vespres foscos i de
matins d’empolainar el que vol dissimular.
I la truca:
– Maria, em pots acompanyar? Vull denunciar-lo, no em preguntis res ara…. Ja t’ho
explicaré però necessito buidar l’ànima. No vull amagar més la trencadissa que porto dins i
també fora, que el mirall del vestidor està més intacte que el meu cos i reflexa bocins de
persona humana atacada per una bèstia. No, no em cal mirar-m’hi, el meu jo trencat i
apedaçat el tinc nítidament dibuixat al cervell-.
Pseudònim: Mon17