A dintre de la consciència cadascú hi està sol amb ell mateix.
Mercè Rodoreda, a Mirall Trencat (1974)
Aquella matinada d’agost va ser l’última que ens vam veure. No vaig poder aclucar els ulls en tota la nit. El cor em bategava tan de pressa que vaig creure que era el meu torn de marxar a l’altre barri. I, dins meu, ho agraïa. No sabia si tornaríem a veure’ns, però estava segura que allò que amagava no podia trigar gaire a veure la llum.
Ens vam acomiadar abans de la sortida del sol. Per última vegada em va regalar un ram de dàlies violetes, el color amb què m’havia promès l’eternitat els darrers quatre anys. Els seus ulls, tot i cansats, denotaven l’esperança de retrobar-nos i de construir un futur junts. Els meus, en canvi, no paraven de ploure desconsoladament. El meu reflex al mirall del rebedor sabia que no plorava per la incertesa de si ens tornaríem a trobar, sinó perquè jo havia trencat la nostra promesa abans que marxés.
En menys d’un mes semblava una persona diferent: vaig deixar el nostre pis al barri de la Ribera per traslladar-me a un àtic a Via Laietana. Quan intentava carregar amb tota la vida que hi quedava, el mirall del rebedor es va esquerdar: ja tenia l’excusa perfecta per deixar-lo allà, amb les dàlies, que s’havien assecat. No volia tornar-me a reconèixer com la Sra. Farré en un espill, ja m’enduia prou.
La Violeta va néixer amb el sol d’un matí de l’hivern següent, abans que l’esperéssim. Desitjava que tingués alguna complicació, que no pogués respirar, que res no hagués passat. Que visqués ella o que visqués jo.
La Rosa, la seva àvia paterna, se’n va fer càrrec. Amb allò que en Jaume havia deixat abans de marxar amb l’Exèrcit, va contractar una dida. Jo no volia veure la nena i la Rosa es va convertir en la seva mare, la va acompanyar i la va protegir perquè quan fos gran, no recordés res d’aquells primers anys de vida i pogués créixer al costat del seu pare. Mentrestant, jo em tancava a les golfes i pintava, pintava, pintava. Pintava i escrivia sobre papers que abans havien estat pintats. Només en sortia una vegada al dia per menjar i era aleshores quan la Rosa compartia amb mi qualsevol informació. Mai em parlava de la nena; sabia que si ho feia, jo marxaria.
Als dos anys de l’esclat de la guerra, vam rebre una notificació: en Jaume havia entregat el seu cos a Teruel. Mai tornaria a casa, ni tampoc coneixeria la Violeta. La Rosa va anar emmalaltint d’ençà de la notícia i vaig deixar les golfes per cuidar-la cada dia. Ella només tenia ulls per a la nena, que s’adormia escoltant les seves històries, dia a dia més curtes.
Ens va deixar el març següent. Aquell dimecres, després d’acomiadar-la, vaig tornar al barri de la Ribera. Una pila de sobres amuntegats m’esperaven a la porta de meva antiga llar. La Violeta m’hi va seguir, perquè jo mai li donava la mà, i semblava que entenia totes les meves passes, tots els meus moviments i les meves mirades.
Vaig obrir la porta i vaig tractar de trobar l’olor de les dàlies en aquell ram de flors assecat tres anys enrere. Els meus ulls es van trobar en aquell mirall del rebedor una mica més esquerdat, potser com el meu cor. Vaig agafar el darrer sobre, el més recent; era una carta que anunciava una tornada imminent. Com aquella matinada, vaig començar a plorar: res havia anat com esperava. En Jaume i la Rosa havien mort i jo, en canvi, seguia allà. La Violeta m’observava a través del mirall amb els ulls entretancats, es mirava les dàlies i semblava que ho entenia a tot. I jo només volia deixar-la allà.
Quan van tocar les campanes de les quatre de la tarda, es va aixecar i, sobtadament, em va fer una abraçada, la primera de la seva vida. Em vaig quedar quieta. No em vaig adonar que havia sortit del pis i la vaig sentir baixar les escales. Quan vaig sortir al replà, vaig trobar que faltaven les dàlies, ja descolorides. I vaig saber que s’estava acomiadant.
La porta de l’edifici es va obrir i, quan vaig sentir la seva veu, vaig saltar.
En tornar a trepitjar Barcelona, només tenia un lloc on dirigir-me: casa meva. Vaig obrir la porta i la vaig reconèixer: era filla seva, però no meva, i em mirava amb els mateixos ulls que el meu company ho havia fet durant l’any i mig que havíem compartit al front. Aquells ulls innocents entenien més que jo la realitat. Em va abraçar com si m’hagués estat esperant sempre.
Pseudònim: Jean-Luc