bategant,
tindrem la mida de totes les coses
Joan Salvat-Papasseit
Sjećanje na more podrazumijeva i ono soli i kamenja i pjene, izmakle otoku.(…)
More. Na kraju ga uspravljamo.
(Recordar el mar també comporta aquella sal i les pedres i l’escuma. (…)
La mar. Finalment, ens hi endinsem).
Tonko Maroević
Fem tard per guardar la fusta al moll.
Com un secret que el temps desvetlla,
sota la llum tènue entre dues palmeres,
d’un bloc sobre un basalt
(on s’arrenglera el poeta de la fusta)
tot un poema inscrit raja.
Obrim el mapa tridimensional i hi col·loquem l’homenet digital:
ens permet veure el bloc de bronze
(tota la sorprenent majestuositat)
del que fora en Salvat-Papaseit;
dos turistes (a la imatge) se la miren estupefactes
“deu ser algun navegant”,
una ombra de pal selfie amaga tres figures negres
sobre el ciment portuari
“guaita aquesta estàtua, que gran”,
una parella entrada en anys a la que la captació de la imatge
els ha tallat de melic en amunt
no ha reparat en l’estàtua
(esplendorosa, fastuosa)
i les cames d’un home (només les cames) han estat eternitzades al mig d’un pas
arrossegant amb braços imaginaris una bossa verda de plàstic;
l’actuar d’allò quotidià va perdent significat,
el poema cisellat perviu.
Atracat un gran veler al capdavant, versàtil centenari,
el pailebot Santa Eulàlia
(posterior al poeta
posterior al poema)
amb els neguits, llunyans de la bonança, del port
recordem la recança:
―no hem trobat la mida de totes les coses
hem aguantat l’alè, mes no hem sentit la boca―;
el moll alegre,
al darrere, la sínia del Port Vell
(més alta que el pailebot
més alta que el poeta
més alta que el poema)
permet viatjar de Barcelona a l’illa de Hver; a vegades les ones no ens enfonsen en la intempèrie.
Pseudònim: Re Lumière