Sota la lluna plorant amb dolor,
Homenatge a Joan, etern honor,
Cent anys han passat, però encara viu fort,
El seu llegat és més que un tresor.
En la foscor de la nit, el cor s’embruta,
La vida com l’ona, a voltes confusa.
Amb cada vers, l’esperança s’insinua,
Al cor de la mar, la fusta rebuta.
La fusta al moll, testimoni de temps,
Històries viscudes, llàgrimes i vents,
En la mar de la vida, som navegants,
Entre onades, somrient desafiants.
Amb cada batuda, un poema sorgeix,
Com un far en la nit, la llum es desplega,
En els somnis perduts, l’esperança neix,
Entre l’ombra i la llum, la veritat es regna.
Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll,
En els secrets més profunds, el cor es consola,
Amb cada paraula, la vida es controla,
En cada reflexe, la seva llum es desvetlla.
Que en cada poema, en cada sospir,
ressoni l’eco etern del seu sospir.
Pseudònim: Aurora Boreal