Qui ha assaborit
fins a l’amargura
sap.
Vosaltres no sabeu
ni sabreu
mai.
Endur-se les estelles,
clavades als dits sanguejats
d’esberlar fusta,
a la llar. Calar-hi foc.
Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll.
Jo em perdo el rastre
entre miralls trencats
que trepitjo, rostres
desfigurats a cada toll.
Vosaltres no sabeu què és trontollar.
Vosaltres no sabeu què és suar
i acabar moll:
jo tinc un nenúfar al pulmó.
Per ventura no sabreu pas… el menjar sense gana?
Arrabassat.
Vosaltres no sabeu què són
vaques flaques.
Jo, que, desnerit i escardalenc, he navegat
per la plata: titil·lant, he vessat
per cada gota del seu cabal
dues llàgrimes.
Vosaltres no sabeu què lliga a la vida.
Que res no s’apaivaga del tot
si és viu,
que vibra.
Vosaltres no sabeu del fet de degotar
d’un temps
que esgota.
Què en sabreu de la mar,
d’uns llocs,
d’uns vents
sense ombres.Una mar que tot ho desgavella,
que contorba, que fa panteixar,
justament:
sense ordre.
Un temps que es dilata
i fa minvar el sentit,
un ensopiment funest i fat
que fa l’insuls i l’adust.
Vosaltres no sabeu què és aterrar,
no sabeu què és naufragar
i no sabeu què és esvanir-vos
Vosaltres no sabeu què és comptar el pas d’un temps
homogeni, buit
i engolidor.
Si sabéssiu,
no romandríeu
sinó consirosos
i abassegats.
Ai, si vosaltres sabéssiu.
Vosaltres no sabeu que el temps és fugisser
i que, a despit de tot,
sembla que no passi,
però passa
en un tres i no res.
Vosaltres no sabeu què és embriagar-se
de poesia
amb bon gust.
Enivrez-vous.
Vosaltres no sabeu què és contrició,
gratar-se el remordiment fins a la vesània,
desficiós
per allò que puny.
Vosaltres no sabeu què és patir per dèries
diàries.
Vosaltres no sabeu què és emperesir
per una abúlia i una apatia
que no tenen ni nom ni matèria.
Vosaltres no sabeu què és sentir
que obrir els ulls sigui un contratemps
i que tot siguin rèmores i batzegades a cada passa.
Vosaltres no sabeu què ésque cada dia
més coses
provoquin
esgarrifances.
Jo m’he astorat
vivint amb feredat
tot em feia basarda
i tota por m’espaterrava.
Però,
si vosaltres també sabeu què és això,
el que vosaltres no sabeu és que l’ominós
perd la seva impressió terrible quan un se sap retractar.
Jo m’he retret d’allò que em creava angoixa
i ara torno a escriure
versos
coratjosament. (Fins a la nàusea).
Versos sobre mi, vosaltres. Us vull guardant fusta.
Entre humitats i floridures.
Vosaltres no sabeu ni voleu saber què és barrejar-se amb la cosa immunda,
però és en la mescladissa on hom pot reconèixer-se.
Vosaltres no sabeu què és viure corpresos,
actuant amb vehemència i essent uns eixelebrats
cor-robats fins a l’embadaliment.
Vosaltres no sabeu què és viure sense aturar-se.
Vosaltres no sabeu què és pensar
ni voleu reflexionar: es corre el perill d’haver de recular (sense retornar).
Vosaltres no sabeu sinó avançar i mirar endavant.
Vosaltres no sabeu què significa orientar-se.
Vosaltres no sabeu què és haver de lidiar amb l’enfarfegament del món:
quan el límit és l’excés
jo
atempto iradament contra (tot llindar)
vosaltres (no podreu saber qui sou)
fins que sols quedin ells.
Vosaltres no sabeu què és l’angúnia i la caparra
l’esmorteïment
i que tot es desmanegui al vostre voltant.
Jo guardo la fusta de balsa al moll per trobar-la demà
i fer-me les preguntes que es feia Teseu.
Vosaltres sabreu.
Pseudònim: ORIL VIAR