La Marta em mira, s’allunya una mica de mi, i m’explica amb brillantor als ulls com de bé s’ho passa amb la Bel. Em diu, “mai havia congeniat amb algú tan ràpid”. Jo li dic que me n’alegro moltíssim, molt i molt, i continuo repetint molt i molt, per omplir el silenci que cau entre nosaltres. “De debò, molt.” Hi ha tensió. Li hem estat cantant lloances a la Bel durant uns bons 20 minuts. Ens hem quedat la Marta i jo soles, després de sortir de festa amb el grup, assegudes en unes roques del parc, parlant de coses íntimes.
Ella m’explica que està explotant d’alegria per la nova amistat amb la Bel. Que ella li fa cas, vol quedar, i queden, i, em diu, “sobretot, és que m’ho passo molt bé amb ella, molt bé.” I és cert, quan les veig juntes sempre riuen, sempre es toquen. La Marta em diu que és una xeringa de dopamina. Li veig l’alegria als ulls, com es queda pensativa mirant el no-res amb un petit somriure als llavis; li veig el cos atonyinat per diferents coses i diferents persones, i penso en com d’important és que se senti valorada per algú així, algú que li retorni la passió que ella sent per la vida, que li retorni l’amor que ella dóna als altres. Les bones persones haurien de ser felices.
“No romànticament, eh”, em diu la Marta. Jo li dic, “no, no”, i ella em diu, “és que tothom s’ho pensa; m’ho van dir la Natàlia, la Laia, i no sé qui més…”. “Ah, sí?”, li contesto. “Quan va ser això?” I em diu un dia en què jo no hi era. “Ah, sí”, li dic, “jo no hi era aquell dia, crec.” La conversa cau al buit per un moment. La Marta la reprèn. “Tothom s’ho pensa, que com ella i jo som dues noies, doncs ha de ser romàntic” (per posar-nos en context, la Marta és lesbiana), i jo li dic, “no, no, t’entenc; les amistats existeixen”. Miro el terra i m’hi quedo fixada. Espero no estar deixant entreveure la meva tristor amb la mirada. Sé que aquell nivell de passió no és amistat; no ho pot ser.
La Marta em diu que és una nena de 3 anys per dins -m’ho ha dit moltes vegades, ja-, i jo sempre li responc, “ah, sí?”, perquè no m’imagino com deu ser ésser així, i no sé què més dir-li. Sempre he pensat que sóc un gran desert sec dins meu, sense gota d’aigua, sense planta brotant, sense oasi, només dunes i més dunes àsperes que s’allarguen indefinidament i freguen els seus llavis amb el cel negre. La serietat total. Nihilisme, escepticisme. El despull del miratge de qualsevol cosa bona a la vida. És una escopinada, un dit del mig, una puta nit d’estels en soledat, on pots admirar la brillantor de móns llunyans mentre et podreixes de set. La Marta, en canvi, és un pou d’il·lusió i amor; vol viure, cantar, riure, i passar-s’ho bé, i passar-s’ho bé, i passar-s’ho bé…
Això em recorda a una conversa que vaig tenir amb un company de classe al Batxillerat. Estàvem treballant algun pensador o altre a la classe de filosofia, i jo li deia al meu company que estava d’acord amb un d’ells, que si la vida no va acompanyada de reflexió, no val la pena. Ell em va contestar que pensava que hi havia persones tan immiscuïdes en la reflexió que oblidaven viure, i que allò sí que no valia la pena. Em vaig quedar callada, jo que sempre tenia resposta a tot per arrogància, tartamudejant davant del mirall que m’havia enquistat enfront dels ulls. “No és veritat això”, vaig pensar, sentint un nus a l’estómac de penediment. Em va sobrevenir un sentiment d’urgència molt gran.
Tornant a la Marta i a la seva edat de 3 anys: la Bel també és així. Vol mirar i remirar High School Musical. Les coses petites sense importància els donen vida. Parlen de bajanades i es peten de riure. S’expliquen anècdotes i es peten de riure. Quan som en grup, jo també gaudeixo molt d’això, de fer tonteries i de passar-nos-ho bé, passar-nos-ho bé, passar-nos, passar… passar. Passar. I passar i passar i passar. Tic, toc, tic, toc. El temps corre. Tic, toc, tic, toc. I ja no m’ho passo bé.
Em pregunto a mi mateixa, “Riure és agradable, però és significatiu?”
I ja no m’ho passo bé.
Quan ens quedem la Marta i jo soles, no vull passar, vull quedar-me. Vull entrar, de fet. (No sexualment… tot i que també). Vull allargar el braç i estrenyir-li el cor amb els dits. La vull conèixer a fons. No vull riure, vull plorar com ella ha plorat. Vull sentir el seu patiment. No vull ballar, vull que em pinti els seus somnis al cap. No vull explicar coses que m’han passat, vull fondre’m en els seus ulls per mirar-ho tot des d’allà. Segur que tot és més bonic.
I bé, amb tot això, que quan vaig veure la proposta d’escriure alguna cosa sobre la frase “res no uneix tant com una bestiesa compartida”, em va venir al cap el contrast entre la Bel i la Marta, i la Marta i jo. Em va venir al cap la fredor de la nit quan ella i jo parlàvem, la pena en les seves paraules i expressions quan m’explicava coses que li havien fet mal, i com després li va tornar la calidesa a les galtes al parlar de la Bel, altra vegada, i de com de bé s’ho… passen. Al marxar, la Marta es va equivocar i em va dir Bel, i jo em vaig sentir molt impotent, perquè després d’explicar-li algunes coses que m’afectaven, i després que ella fes el mateix, i després que estiguéssim juntes a soles durant més d’una hora, ella estava per una altra cosa; per les bestieses compartides, suposo.
Pseudònim: Laura Balena