Passàvem les hores al carrer. Des de petits desdibuixàvem somriures entre les voreres a mig construir. Tot semblava encaixar i el vincle que ens unia mostrava la fermesa similar a un arbre centenari. Però, de cop i volta, va passar. Un ésser de bellesa única i extraordinària es va creuar en les nostres vides desbaratant-ho tot al seu pas.
Nosaltres, innocents despreocupats fins aleshores, no ho vam saber gestionar, ambdós volíem ser els escollits d’aquella majestuosa mortal d’aparença divina. Llavors, a poc a poc, els somriures es van anar diluint acompanyats del temps que no espera a ningú. Va arribar un moment que la tensió era palpable, els sentiments d’amistat contra la voluntat del desig estaven a punt de col·lidir, com un meteorit trobant-se en direcció a un altre cos estel·lar.
Així va ser, un divendres a la tarda, aparentment plàcid, de sobte el big bang va tenir lloc i la violència va caracteritzar aquells carrers que antany estaven plens de felicitat. Cop rere cop, ferides crues i salvatges tacades d’emocions complexes que no concebien un bon desenllaç van desembocar en l’antònim més sorprenent i afable, una abraçada. Finalment, vam comprendre que la idealització no és bona, que cap raó passatgera pot acabar amb un llaç realment sòlid i que res no uneix tant com una bestiesa compartida.
Pseudònim: Ciaber