L’aigua colpejava feroçment la flamant vidriera del saló del casalot. Allà, amb l’escalfor de les
flames recorrent-li tot el cos, l’Eulàlia romania ajaguda a la seva vella butaca de pell. Les
delicades marques del seu rostre indicaven que uns quants anys la separaven de la jove de la
fotografia que coronava la xemeneia. En ella apareixia somrient, aliena a tot el que l’envoltava, i el que més la sorprenia, semblava feliç. No és que ara no ho fos, però feia molt de temps que ja no ho mostrava físicament. La vida l’havia atrapat en una espiral de desgràcies que l’havien
convertit en la dona dura i freda que era en l’actualitat. Poc després que aquella fotografia es
prengués, l’Andoni, el seu marit, havia mort sobtadament en estavellar-se el seu cotxe contra un arbre en un dia de pluja com aquell. Llavors, ella s’havia vist sola i amb quatre criatures a les que tirar endavant, de les quals només una encara era viva, la seva única filla.
De sobte, el soroll d’un tro va ressonar per tota la casa i una llampada va il·luminar la finestra
fugaçment. Va ser suficient una mil·lèsima de segon perquè la seva imatge reflectida en el vidre mullat la transportés a unes quantes quadres d’allà, a un acollidor apartament de dues plantes del centre de la ciutat. En aquell dúplex, una dona que devia rondar els quaranta anys esperava ansiosa el moment en què la tempesta que devorava l’exterior deixes pas a un cel clar i serè que li permetés fugir de la presó en la qual feia molt temps que vivia. Les galtes se li omplien de llàgrimes que recordaven els gotarrons que ara omplien el carrer mentre pensava en totes les vegades que havia volgut marxar d’aquella casa i no havia sigut capaç.
Ella, que s’havia criat a l’ombra del seu germà gran i dels seus germans petits, se sentia
completament invisible. Tothom es fixava en el físic i el caràcter que l’Andoni havia heretat del
seu progenitor, i en aquells bessons d’ulls blaus i galtes rosades tan bufons, però ningú mai la
veia a ella, la que quedava just enmig. Amb un dolor tan gran que quasi no podia respirar, no va poder evitar viatjar amb nostàlgia a l’últim cop que havia sentit que algú notava la seva
existència, el matí d’aquell fatídic accident que li havia arrabassat a la persona que més
estimava, el seu pare. Ell sempre li donava el seu lloc i la feia sentir especial, i després de la
seva mort ningú l’havia tornat a mirar amb aquells ulls plens de tendresa i admiració. Així que,
acabats de complir els divuit anys, la va sorprendre ser presa de les mirades penetrants d’un jove alt i robust que havia anat a comprar al mercat on treballava ajudant a la seva mare. No l’havia vist mai abans, però des de la primera vegada que el va veure va sentir com si per ell fos l’única persona que existia en el món. El que no sabia en aquell moment era que el que semblava un idil·li propi de les novel·les romàntiques que tant li agradava llegir s’acabaria convertint en el pitjor dels malsons.
La Júlia, per contra, als seus quinze anys no passava desapercebuda per enlloc. Deia el que
pensava sense embuts i feia front a qui si li posés per davant. No podia negar que era néta de la seva àvia, amb qui estava molt unida, al contrari que la seva mare. Els crits provinents del pis de baix la van estremir. No podia consentir que aquell infern durés un dia més. El cos de la dona que li havia donat la vida s’apagava lentament i les cicatrius i contusions que simulaven cadenes cada cop eren més visibles. Va esperar que tornés el silenci i va fer una trucada. No va passar molta estona fins que va sonar el timbre. Era l’hora de trencar aquelles reixes invisibles i deixar de ser presoneres. Va veure com la seva mare dubitava, però per primer cop se sentia amb força, les tres generacions juntes aconseguirien allò que tant havia anel·lat. Ja no hi havia marxa enrere.
Pseudònim: Lady Rose