PRIMERA PART
RECORDS DE LA MEVA ESTIMADA
Fred, camino sol pels carrers de ciutat vella
com si, d’alguna manera, volgués amagar algún secret,
després d’haver guardat fusta al moll.
Miro al cel i ella em torna la mirada.
L’home mira i mira, i torna a mirar
com si li pogués retornar la il·luminada mirada.
Allà no fa fred, allà sempre és estiu,
una foguera enmig del mar entre sorra i sal.
Respiro lentament, l’olor del teu perfum.
Ella no ha nascut per haver d’entendre-la sinó per haver d’estimar-la.
Torno a casa, sol, una nit més,
recordant el seu olor, la seva pell salada.
Recordant el seu somriure, el so del seu riure,
La seva veu, la seva parla, la seva mirada blava.
Recordant el reflex de la lluna en la seva pell blanca.
El primer petó, aquell petó va ser per
mi com un respir, d’una bocanada d’aire fresc.
Però, a la fi tot és un simple record.
Callar i cremar el meu amor, és alhora el meu pitjor càstig.
Si les parets i els murs poguessin parlar.
Hi ha paraules amagades i preservades
dins d’aquests murs, i un petó a cada racó.
SEGONA PART
T’EXTRANY, DOLOR
Com et puc trobar a faltar entre llàgrimes,
entre els llençols, entre altres mirades?
Mai t’he tingut, i encara així et trobo en cada ullada.
Mai t’he tingut, però encara així et trobo a faltar més que mai.
Neix en mi una necessitat, la necessitat de tornar a vuere’ns,
de viure tot allò que jo m’he imaginat.
La necessitat de tornar a tenir-te entre les meves cames,
entre els meus llençols, entre els meus braços,
la necessitat de tenir-te dins el meu pit, dins meu.
Visc dels records que tu em vas deixar, quan vas decidir marxar.
Et vaig deixar marxar, jo et vig deixar anar,
i aquest va ser el meu pitjor error.
Jo, jo t’havia de guardar, protegir, sentir, estimar.
Però va ser massa per mi, no vaig sapiguer fer-ho bé.
T’extrany.
Veig caure les llàgrimes pel vidre, com cau una a una,
aquelles mateixes que jo et vaig provocar algún cop.
M’han penedeixo de no haver pogut fer més.
De no haver sapigut com abraçar-te en nits fredes d’hivern.
M’han penedeixo de no haver sapigut donar una
passa endavant, de no haver-me llençat al vuit.
Et trobo a faltar en nits d’hivern,
entre els dies grissos, entre pàgines de llibres.
Com et puc oblidar si tu mai m’has pertangut?
Com et puc oblidar si la nit encara et vol amb mi,
com si la lluna encara m’esgarrapés el cor.
TERCERA PART
L’OBLIT
Espero oblidar-me’n de tu ràpidament,
espero no tornar a parlar de tu, no tornar a escriure’t,
no tornar a recordar com sona el teu nom entre els meus llavis.
Intentaré oblidar el so del meu nom en la teva veu, i entre els teus llavis.
Ja no recordo res d’allò que vam viure algun día
Em fa mal, em fa mal no recordar-te
És un pas que em fa mal donar,
vol dir que ja no formes part de la meua vida
que ja no hi ets aquí amb mí, aquí al cor, aquí a la ment.
Vas marxar, i encara que jo no volia, va ser així.
Jo mai vaig ser la teva primera opció,
mai vas interessar-te per mi i encara així jo vaig voler estar per tu i amb tu.
Però ara és el moment de ser jo mateix.
De ser jo sense tu, de conèixer-me a mi sense tu, ser un altre versió.
Torno a casa caminant pels carrers de Ciutat Vella,
pensant en que ja no hi ets, els meus dits ja no recorden la teva pell quan et tocava.
Ni la teva olor, ni com es sentia el meu nom en la teva veu.
Tampoc recordo les lletres que conformen el teu propi nom.
Ara penso en un futur molt més proper, aquell en què pugui ser la primera opció d’algú altre.
Aquell futur on pugui ser jo mateix, sense haver d’estar a l’ombra d’algú altre.
Un futur on sigui i em senti estimat.
Ser estimat, de la mateixa forma que jo et vaig estimar a tu algun dia.
Pseudònim: Flors a Lorca