Estimat,
Totes les veus de l’univers conflueixen en una sola. En el seu clamor més profund, ens diuen
que tu i jo no som pas els únics que vivim en aquest món; és més, no som els únics que han creat un món. I, amor meu, a través d’aquest Arc de Sant Martí, soc capaç de veure-ho tot tal com és més enllà de la tempesta. Soc capaç de recollir els fragments del mirall que sempre ens ensenyava la nostra millor versió, el focus que sempre ens enfocava amb la millor llum. Que potser vam voler volar massa prop del sol per a obviar que érem fets de cera? Vam desafiar les lleis de l’univers?
I vaig pensar en tu. Més enllà de tot plaer passat i futur, recullo encara els ossos del que un dia
va ser. Diuen que els records estan fets d’aire, però tu nades en les profunditats de la meva sang. Després de cent anys trobaran al pols del meu cos rastre d’haver-te estimat. Tu fas de dues persones assegudes en silenci una cerimònia, un ritual massa sagrat.
Estimat del meu cor, l’or del cel brilla més que mai abans de desfer-se, abans de deixar pas a
la foscor i morir: una gàbia d’or no deixa de ser una gàbia i el cel daurat ja haurà marxat abans que t’hagis adonat. Però tu, missatger de l’hivern i la primavera, rossinyol de veu desitjada, tornaràs al nostre banquet? Continuaràs caient sobre el meu cos com la nit cau sobre el món, mentre sento cruixir dels meus ossos i els nostres llavis? Com brillaven els teus ulls quan deies el meu nom, com es toquen les palmes en ballar. Com fan mal els que ja no estan.
Però vaig mirar cap a tu. Vull creure en la bona sort, en els desitjos i els miracles, en la llum
de les torxes en la foscor, però com qui trenca una gran i delicada finestra, algú pertorba la quietud dels meus mars interns. Si ja no m’hi puc veure en tu, llavors on trobarà el seu reflex aquest pobre fantasma en aquest passadís ple de miralls? El que no es diu, es plora. El que no es fa, cria pols. El que s’ignora, es podreix a les catacumbes.
Senyor, si ets aquí, digues-me per què busco l’altra cara d’una moneda per si l’or rellueix més.
Per què escodrinyo el que podria haver estat, el que hauria d’haver estat. Per què, en tenir alguna cosa a les meves mans, penso en el següent que sostindré? Sempre vaig creure que voler ser, veure i viure absolutament tot és un regal, però en haver-se descontrolat, s’està convertint en el pitjor càstig de la meva vida.
Senyor, què faré amb mi. Soc l’amfitrió de ningú, camino de nit per passadissos buits i sobre
vidres trencats. Encara tinc por, encara em sento un gos vagabund i desorientat que espera el seu amo mort. Encara espero que això sigui un horrible malson del qual algun dia despertaré. L’ànima en pena i l’horrible farsa en la qual m’he convertit serà només una febre delirant, una imitació mal feta de la meva persona. No em reconec quan em miro al mirall. He emmudit una altra vegada, soc un llop que busca el cant del seu ramat i no el troba.
Senyor, estic cansat. Fa tant de temps que persegueixo el sol que, de tant mirar-lo fixament,
sento que m’he tornat cec. Fa tant de temps que em construeixo torxes per a veure en la foscor que ja no queda foc. Si el meu cor brilla en les tenebres, que algú m’ajudi a veure’l. Sempre es desitja el que no es pot tenir? Senyor, per què sempre desitjo estar en un altre lloc allà on estigui? Estic maleït? Em creixen espines en els dits i per la gola, cada dia em faig i em desfaig, creo universos i els destrueixo.
Però, aquella nit on només existíem tu i jo, et vaig mirar als ulls: a càmera lenta, vaig veure
tota la història de la humanitat en el mirall dels teus ulls. Miralls: darrere del mirall hi ha el somni. Darrere del somni, el cel, l’horitzó i les profunditats de les aigües. I darrere de tot això, les meves mans, que volen tocar-te. Res que un cop es va trencar podrà apagar el foc que, almenys un dia, ens va envoltar.
Tu ets la foguera que escalfa el més fred dels hiverns; jo l’espurna que, fora de control, es
converteix en un incendi forestal. Gràcies per ensenyar-me que la vida, perquè sigui vida, s’ha de viure a poc a poc.
Sempre teu,
el teu cor de meló
Pseudònim: resiliència