Pseudònim: Dàlia

Cada dia més comentaris. Si parlava molt, una pesada; si no parlava, una sonada. Massa prima, massa grassa. Massa alta, massa baixeta. Granets a la cara. Ulleres horribles, però sense elles, pitjor. Rara i lletja. Lletja i, a més, rara.

         Per això els seus pares li havien pres el mòbil, i s’havien desfet dels miralls de casa. Però ella, en secret, guardava un de butxaca. Sempre el portava a sobre. Dormia amb ell dins el pijama. El portava d’amagat a l’institut.

         Igualment, no el necessitava. Es mirava a les finestres, als aparadors de les botigues, als bassals els dies tempestuosos. A la cara de la gent. Els atacs més dolorosos, provenien d’ella mateixa.

…

Una tarda d’abril, mentre florien els cirerers, al seu cor plovia. Estava sola, dins la seva habitació. Es mirava al mirall. Un cop i un altre. Amb cada parpelleig, queia una llàgrima.

         De cop, quelcom inexplicable li va recórrer el cos, des del cap fins als peus. Va llençar un crit i, amb el crit, va llençar el mirall, que va quedar destrossat i fet bocins a terra.

         Es va ajupir i va continuar plorant, tapant-se les galtes vermelles amb els braços. No va ser fins que va sentir un soroll màgic, acompanyat d’una dolça olor de flors, que va aixecar el cap. No s’ho podia creure. Una fada, blanca i rossa, no gaire més gran que el seu polze, havia aparegut del no-res, i li va dir:

         – Hola. Ja soc aquí.

         Del mirall m’ha fet sortir el teu patir.

         Ella va quedar bocabadada.

         – Qui ets, tu? Què fas aquí? Dec estar somiant.

         – No, això que veus és real.

         Tant com la teva sang.

         Soc una fada, i si d’esperança et queda un esquitx,

         et podré concedir un desig.

         – Què dius? Això no és cap conte de fades. No sé què està passant, però si és una broma no fa gràcia. Em ficaré al llit, a veure si així s’acaba tot.

         – Escolta, sé que no estàs d’humor,

         però estic aquí per fer fora el dolor.

         El teu desig puc complir.

         Tu, només, confia en mi.

         No tenia cap intenció de sentir el patètic discurs d’aquella criatura. Ni tan sols creia que fos real. Però va pensar que, si estava somiant, així s’acabaria el malson.

         – Està bé. A veure si em desperto d’una vegada… Vull… M’agradaria… –va sospirar–. Desitjo ser bonica, que la gent m’admiri i m’accepti, que envegin la meva aparença. Això és l’únic que desitjo.

         – No em pertoca dir-ho a mi,

         però… segur que vols aquest camí?

         La bellesa és passatgera,

         sent objectiva i sincera.

         La veritat, que no es veu fora,

         és la qüestió més duradora.   

         – M’és igual el que diguis. Volies un desig i aquí el tens. Ara fes-lo realitat i desapareix d’una vegada. Vull estar sola…

         – Està bé… Per la rosa roja

         i la blanca margarida,

         aquí tens el somni de la teva vida.

         De sobte…

         Foscor.

…

Es va llevar. El mirall, bocins inclosos, havia desaparegut. Tot semblava igual al seu voltant, però ella se sentia diferent. Es va tocar la cara. Semblava més suau i fina. Els seus cabells eren sedosos i el seu cos, perfecte. El seu desig ja era real. Per fi, era bella. La noia més bella de totes.

         Es va posar una samarreta de ratlles i una faldilla que mai no s’havia atrevit a vestir, i va sortir corrents perquè feia tard a classe.

         Quan va arribar, va començar a saludar a tothom amb el seu millor somriure. La miraven esbalaïts. “És ella?” “Apa, està increïble!” “Sembla una altra persona…” “Com ha canviat!” “Tant de bo jo fos igual!”        

Sentia els xiuxiuejos i les exclamacions al seu voltant, però no li importaven. S’estimava, es valorava i s’acceptava, com ho feia la gent.

…

Des del rebedor, va veure una cosa inesperada: havia aparegut un mirall gegantí a la paret de la seva habitació. No podia esperar per veure el seu nou rostre perfecte.

…

No entenia res. Res no havia canviat. Continuava tenint la seva cara horrible de sempre i el seu cos fastigós. El seu desig no s’havia complert?

         Què havia passat? A l’institut, l’havien admirat i somrigut.

         Aquells miralls li havien tornat una imatge que no havia descobert abans, li havien dit que era bonica.

         Llavors, ho va entendre.

         Sempre ho havia sigut.

         Va mirar-se de nou al mirall. Per primer cop va veure que irradiava una llum pura i sincera. “La veritat, que no es veu fora, és la qüestió més duradora.” Va començar a plorar, sense deixar de somriure.

…

La nostra protagonista no té nom. Podria ser Natàlia, Cecília, Cristina o Teresa. Podria ser jo. O podries ser tu.

         No importa, perquè totes som vàlides.         

Sempre.

…

D’aquí poc tornaran a florir els cirerers.

         Qui sap.

         Un dia, fins i tot tu, podries florir.

Pseudònim: Agatha

El pom de la porta girava: era la senyora. “Déu meu, quina olor d’espígol!” Donà un cop d’ull al seu voltant i dirigint-se a la Lluïsa digué: “No es descuidi de planxar-me el vestit crem i l’abric marró de seda; ho necessitaré demà a la tarda”.

El meu enuig és triangular. Isòsceles. Els vèrtexs es mouen i canvia el sentit de la recta. El triangle, però, és el mateix.

La incomunicació de les emocions en el meu nucli familiar m’incomoda, em fa sentir estranya i em provoca neguit. Les victòries a casa es celebren sense moure un múscul de la cara. Mai saps si aixecar o no les mans, si obrir el millor vi de la casa o si beurem aigua, com cada dia. En canvi, quan apareix el problema, l’expressivitat creix a la velocitat de la llum. Sempre he suportat millor la derrota que la felicitat. 

Aquest aspecte fa ballar el triangle. Però també hi ha d’altres. 

Els membres de la meva família sembla que visquin en competició. Hi ha una rivalitat que ve de bressol. El meu pare per ser el germà gran, la meva tieta per ser dona i el meu tiet per demostrar que és el més llest dels tres. Creen una tensió que és un problema no resolt entre ells, però que ens esquitxa a totes. I a mi, particularment, em fa sentir desvinculada del concepte de família. Per això vaig marxar, vaig que sí de fugida, que és un mal camp.

L’única persona que abraça el que ens fa bé és la meva àvia. Per què cap dels que hi són han après? Ella és llum i pateix, per cadascun de nosaltres. És l’únic nexe que sento, que encara viu, que ens uneix si l’alegria cau a casa. Ara ja no la tinc prop. Disposo de trenta minuts, un cop cada dos mesos, per fer un truc. Les trucades amb la meva àvia sempre tenen un patró: riem com a mínim dues vegades durant 10 minuts. Això fa viure. És la persona que escullo per perdre i guanyar el temps.

Crec que va ser en un moment que em vaig anar fonent sense adonar-me. He deixat anar a una persona, ara en soc una altra. He de tornar a construir i em fa por no cimentar prou bé. I davant del mirall:

M’he desviat del camí que tenia pensat per a mi. No sé si he anat massa lluny, però m’estic cansant d’on estic ara. Sovint penso en fer un gir de timó, sortir de matinada. Quantes vegades estarà permès començar de 0? No em sento preparada per arriscar i perdre després de tot. Començo a no ser feliç i només penso en com em quedaria a mi el seu vestit:

Entenc on és l’origen del teu dolor. La diferència i la manca d’escalfor. La normativitat que no tens t’esclafa el cervell. Somies sovint que voles: obres els braços, t’impulses lleugerament amb els peus i ja hi ets, sobrevolant el cel, sentint que el teu cos és poderós i no et limita, que ho tens tot i t’és fàcil. Però, en la realitat, no ho és.

Les arrels no es poden modificar.

T’aniria bé saber dir que no més vegades. Encara no la tens, la força. És una maduixa verda. T’asseguro, però, que enrogirà i serà un dels vermells més bonics que hauràs conegut mai. Vermell interior, brillant. I quan els nos comencin a sortir d’entre les dents, que l’atrapen, quan del pensament, de l’aire imberbe, en facis so: Quina alegria més viva!

Et reconeixeràs i ens reconeixerem.

Pseudònim: Fuet de la terra

Onades de gel del gener,

   porteu a l’albada el novell bes de l’hivern

   port enfora, capità i contramestre s’allunyen del jaç.

Meneu navegants el barquerol menut!

   aneu a la mar per camins de sal i escuma,

   llisqueu en rumb cert, vers els estels.

Cap a mons de blanc, gebrats,

   canteu complantes de festa,

   i pels vostres amors us feu al mar.

Ungiu les drisses, desvetlleu les xarxes,

   mentre a bavor es decanta la nau de roure,

   i suaument s’adorm la gavina. 

Despullat el rem de les algues,

   la tallamar condueix el mascaró

   contra l’aurora, que penetra l’horitzó.

Cerca els primers rajos la vela, dibuixant llampecs

   clivellats en or i argent sobre la trama,

   camins al tapís de la bruna cotonia.

De lluny complau el miratge,

   en oníric lloure la nau dansa a l’aigua,

   com mil miralls trencats en maina.

Pseudònim: Kèmet

Fa temps que no em miro al mirall.

Em miro, però no soc qui soc. No em veig.

Miro als ulls de qui m’estimo i no em veig reflectit en les seves ninetes,
plenes d’amor per una persona estranya
que parla i actua com jo.

Fa temps que no em puc mirar al mirall.
Aquell mirall que no em serveix,
aquell mirall que no em reconeix,
aquell mirall que no em reflecteix.

L’ànima m’esgarrapa les parets des de dins la pell, les dents es moren per mossegar
aquesta disfressa inútil que em recorre des del cabell més alt fins al dit més incongruent.
Però no pot. Un jo profund ho sap, ho contempla, ho clama,
però no pot.
Però tan sols un missatge en una ampolla, que arriba ofegat a la platja,
Sota la remor suau de les onades, que a poc a poc esdevenen tempesta.

I la tempesta empeny, de nou, aquell missatge ofegat.
L’ampolla que el conté es trenca i se’m clava, i cada bocí fuig cap al cabell més alt i se’m
recorre fins al dit més inversemblant.
Però el missatge està moll, i no se l’entén.

(O jo no en vull donar sentit).

I com menys sentit li dono, més se’m claven els cristalls.
Més endins, més fort i més irresistibles en el dolor agut però invisible que tenyeix cada
centímetre d’un cos que se’m fa desconegut, que se’m fa aliè, que se’m fa estrany:
que no vull reconèixer com a meu.
Que no em pertany a mi, que pertany als altres, que sols el dolor puc entendre com a propi, que tot el que els altres miren i entenen no sóc jo, que sóc un altre, no jo, sinó el tu que vosaltres penseu que mantinc, i els fragments d’inconsciència se’m claven, més forts, i el dolor, més intens, insuportable, se’m fa llàgrimes, se’m fa soledat, se’m fa tristesa, se’m fa rebuig, se’m fa…

Prou. Prou. Prou. M’és suficient.

He acabat per trencar el mirall.

I…

De cop…

Silenci.

I…

de cop…

puc escoltar-me. M’ho permeto.

I,
a poc a poc,
torno a reunir les peces del mirall.

I,
a poc a poc,
les ajunto. I em veig, per fi, reflectida.

Pseudònim: Elm

– Hola, mama, acabo d’arribar.

– Hola, Mateu. – vaig posar-me tens en escoltar la seva veu trencada – El Lluc… Mateu, el Lluc ha mort fa unes hores.

La mare va començar a plorar, però després de dir-li que ja venia, vaig penjar. La meva maleta era l’última que encara hi havia a la cinta, així que vaig agafar-la i vaig marxar correnta. Estava en shock, no podia creure que el Lluc no hi era. No entenia que quan arribés a l’hospital, no em saludaria amb un somriure cansat ni bromejaria sobre que ell era només uns minuts més gran que jo. No podia ser.

Una lleugera brisa em va remoure el cabell en sortir de l’aeroport. No sabia si algú em vindria a buscar, així que em vaig asseure en un banc amb la maleta al costat. Vaig estar una estona en silenci, fins que vaig sentir que algú cridava el meu nom. Vaig aixecar el cap i, només veure els rínxols marrons que sortien per la finestra del cotxe, ja vaig reconèixer la Gemma. El seu rostre no brillava amb la felicitat habitual i, després de pocs segons, el seu somriure lleuger va desaparèixer.

En pujar al cotxe, els dos ens vam mirar als ulls i sense dir res, ens vam abraçar.

– El Lluc. – va xiuxiuejar ella a la meva orella.

– Ja ho sé. – li vaig dir jo.

I tots dos ens vam posar a plorar. Minuts després ens vam separar i les llàgrimes van parar de caure, però la tristesa seguia allà. Gairebé es podia escoltar com una part dels nostres cors es trencava.

La Gemma va engegar el cotxe i la vaig estar observant. Els cabells rinxolats li sortien del monyo i encara tenia els ulls vermells i les marques de les llàgrimes a les galtes. Em sentia malament, la Gemma era la meva germana petita, no era jo qui l’havia de consolar a ella, i no a l’inrevés?

Des que tenia memòria sempre havia estat així, el Lluc i jo cuidant la nostra germaneta. El pare ens va abandonar poc després que nasqués la Gemma. La mare, en canvi, era una dona a qui no espanten les adversitats i que ha aconseguit tirar endavant malgrat tot.

La Gemma i jo vam entrar a l’hospital agafats de la mà i vam caminar fins a arribar davant de l’habitació que ja coneixíem dels últims mesos. En obrir la porta, l’escenari era desolador. El cos del Lluc jeia sobre el llit tapat per un llençol blanc i la mare estava asseguda en una cadira, amb la mirada perduda i bosses sota els ulls de no dormir en dies. En veure’ns a la porta, la mare es va aixecar i, sense dir res, tots tres ens vam abraçar mentre ploràvem. Ens vam separar i va arribar la pregunta que tant temia.

– El vols veure? – em va dir la mare amb veu dolça.

Jo sabia que no estava preparat, però ho estaria mai? Vaig decidir que preferia fer-ho en aquell moment, sols ell i jo. Vaig apropar una cadira al llit perquè tot em tremolava i, a poc a poc, vaig anar retirant el llençol fins que vaig poder veure la cara del meu germà.

El color ja havia abandonat el seu rostre i els llavis començaven a posar-se morats. Per primer cop en molt de temps vaig tornar a fixar-me en com ens assemblàvem i vaig adonar-me que allà estirar podia ser-hi jo. Llàgrimes de ràbia van començar a humitejar els llençols. El Lluc i jo estàvem destinats a viure-ho tot junts, com se suposava que havia de viure sense el meu germà bessó?

Els miralls es van convertir en la meva víctima. De cop i volta, quan em mirava al mirall ja no hi veia el meu reflex trist, sinó el somriure amable del Lluc, amb el seu clotet, l’únic tret que ens diferenciava. Un dia, cegat per la ràbia, vaig trencar tots els miralls que tenia per casa. La Gemma, cansada que no li respongués les trucades o els missatges dels últims dies, em va trobar tirant al terra del meu pis rodejat per centenars de trossos de miralls i plorant. Espantada, va córrer cap a mi, tement-se el pitjor. Es va asseure al meu costat i va posar el meu cap a la seva falda.

– Veig el Lluc a tots els miralls, Gemma, però quan em giro, no hi ha ningú. – vaig xiuxiuejar.

La Gemma em va abraçar mentre plorava i va començar a cantar. Vaig reconèixer la cançó de seguida, era la que li cantàvem el Lluc i jo quan era petita perquè s’adormís. A poc a poc, els ulls se’m van anar tancant fins que em vaig adormir.

– No et preocupis, Mat, jo t’ajudaré. – va dir la Gemma dolçament.

Pseudònim: Rosa de Neu

No sé si algun dia arribarà a la teva bústia, o si arribaràs a llegir-la quan vegis el meu nom al
sobre, però he de dir-t’ho d’alguna manera.

Cèlia, sé que potser és tard, que ha passat massa temps o que ja no existeix una solució,
però vull que sàpigues que t’estimo. T’estimo com mai he estimat a cap dona, tu vas arribar i
posar el meu món cap dalt. La teva bellesa era cegadora, el teu carisma hipnòtic i la teva
dolçor increïblement addictiva. No sé en què moment vaig passar de veure’t com una amiga
a veure’t com a la persona que volia al meu costat tota la meva vida. Perquè vas ser tu qui
vas veure més enllà de la meva màscara, vas ser tu la primera a veure el dolor que hi havia
sota el meu somriure. Per això i moltes coses més, puc dir sense por, que estic enamorada
de tu.

Pot ser, primer t’he de posar en context, però amb la següent explicació no vull fer-te pena,
sinó que entenguis el perquè van succeir les coses com varen passar. La meva família té un
pensament molt retrogradat i religiós, mai s’ha parlat de les relacions homosexuals. Era un
tema tabú que causava un entorn tens, així que ningú ho mencionava, ningú ho pensava.
He crescut amb comentaris de com era de fastigós o pecaminós aquestes accions, jo mai
participava en aquesta crema de bruixes. Però aquestes paraules són com llavors, una
vegada plantades és molt difícil treure-les si no és des de les arrels. Per això quan vaig
començar la universitat i em vaig trobar de cara amb la realitat, vaig passar a tenir una
actitud més permissiva que la meva família. Jo ho respectava, podia parlar-ho, però no seria
part del col·lectiu mai. Vaig obeir cegament quan ma mare em va presentar el fill d’una
amiga seva, comentant la gran parella que farien. Només havia d’enamorar-me d’ell.

I tots els meus plans van començar a tremolar quan vas arribar tu, tu i el teu preciós cabell
ondulat negre i llavis color cirera. Vaig quedar-me plasmada en veure’t, només podia pensar
en la teva bellesa i les ganes que tenia que et posessis al nostre grup. Màgicament, com si
algú m’hagués escoltat, et vas trobar còmoda amb nosaltres i et vas quedar, a partir
d’aquest moment els meus sentiments van anar canviant i arrasant amb tot allò el que era,
amb tot allò que pensava. Per això quan em vas besar vaig reaccionar tan malament, sentia
que havia fet moltes coses malament. Que havia fet una cosa horrorosa. I et demano perdó.

Tot va ser culpa d’aquesta llavor que la meva família va plantar, estava allà recordant-me el
fastigós que era que pensés en tu com alguna cosa més que una amiga, el pecat que era el
desig de veure’t a soles. Continuo lluitant amb aquests pensaments, però ara tinc clar que
vull estar amb tu sense importar-me res. Tu has aconseguit trencar el mirall on estava
tancada, veient-ho com si no m’estigués passant a mi. Així que acabo de trencar tot el lligam
familiar que m’enverinava per dins, seré la primera generació de la meva família en ser
lliure, ja que també he trencat el compromís que tenia amb el noi que la meva família creia
“adequat”. Ja no tinc cap pes sobre la meva esquena i m’encantaria ser lliure amb tu.

Però, com he dit abans, no sé si llegiràs això en algun moment, si això passa, no dubtis a
trucar-me. Sempre t’agafaré el telèfon, sempre t’esperaré. Perquè dóna igual la quantitat de
persones que passin per la meva vida, tu seràs l’única per a mi.

T’estimo més que a la meva ànima Cèlia, i espero poder veure’t aviat.

Adéu, amor meu.

Pseudònim: Marina Little