Per a l’àvia Palmira

Jo sí que sé, Joan, què és guardar fusta al moll, i sé què és córrer dins la gola del llop ns a la
llunyania, per guardar el ramat, per resguardar de la intempèrie collites escasses, per desar ls
i fusos i teixits fabrils i silenciar per la fressa de telers embogits, i sé què és córrer rabent i
cames esgarrinxades per l’herba molla d’entre el bosc o camp a través o per camins solitaris
sembrats de rocs i de fang i entrebancs, i deixar enrere un reguitzell d’esbufecs
fantasmagòrics clavats en la boira, i rastres fugissers de bafarades gebrades, obrint-se pas,
corre fas tard, no mirirs enrere no respiris no pensis en les boques obertes dels lls, no pensis
en la gana, en els petits ventres botits, corre, roja, etxa, vent, ina les veles, trepitja escola’t
per entre el rosari d’arbres encara endormiscats de la matinada, eslloma’t de sol a sol
–d’ombra a ombra– i vola, torna transcorreguda la jornada amb el pa –unes monedetes–
sota el braç i no sentis el cansament la falldilla que cruix i s’esquinça, ras!, que dringen,
clinc-clinc!, “arraulit el preu fet de l’angoixa”, deies, dius. Vola ocell, vola ràfaga ns a casa,
no parlis, roja, que no vegin, que no sàpiguen, que no sospitin, que no endevinin, que no
intueixin. Segueix el foc d’espurnes celestes que guien dins la gola del llop, l’estel que mana
cap a la masia, embrutada de misèria i pobresa, i no recordis que estàs sola i que has
d’alimentar els lls, tenen gana, ens ho han pres tot, se l’han endut entre brams dels nens
“no, sisplau, a tu no”, menja arrels, roja, les cabres esprimatxades, no queda llet, i no
t’abracis el ventre per no sentir el que allà hi palpita, ple, cal sobreviure, i empassa’t la por i
els udols i el cruixir de branques i la remor. Roja. De sobte quelcom es mou entre els arbres,
potser ulls caçadors espiant i fent la ronda, i ja no sents la pluja caient a barrals sobre el teu
cos i et cala ns el moll de l’os.
Custodia bé, entre el vestit, doblegat, rebregat, que no es mulli, el tros de paper quallat de
lletres, de paraules, un tal Joan, que sap, que també sap, que també coneix, que també ha
viscut, també, abans que tu –podria ser després– què és guardar fusta al moll.
I no estàs sol, Joan. No estem sols. Som molts i venim de lluny i altres que també saben què
és guardar la fusta al moll vindran encara i ens rellevarem i tot serà u de nou, encara,
mentrestant, després.
I per s’esdevé el miracle i arribo a casa, sota la volta del cel foradada i coberta d’espurnes de
foc d’estrelles. Panteixo intensament. Abraço amb força sobrevinguda i petonejo els nens,
tots viuen encara, i un glop de pena antiga torna i m’omple els ulls de llàgrimies que aoren
de sobte –de tristesa, d’alegria, d’esgotament, d’alleugiment, de no-sé-què– deso breument el
teu nocturn per acordió, el teu nocturn tanmateix il·luminador que vaig trobar estampat en
paper cobert de pols i mig emborronat, els contorns desfets, tombat sobre aquell tauló
rosegat pels corcs i ple de teranyines, i sento que les teves paraules se m’abraonen i
m’embolcallen i em remouen tota en un camí, ai, ja sense retorn, i deixant-lo a bon recer
recullo, així ho vull, l’escalf del teu foc amb les meves mans balbes, foc dansant a les
palpentes perdut en l’innit i que ara m’amara. Fins al moll de l’os.
Heus aquí:

Jo també
sé què és,
Joan,
guardar
la fusta
al moll