Gota a gota, el terra va perdent el seu color. Aquest soroll és l’únic que impedeix que el passadís quedi engolit pel silenci. La simfonia de metalls que segons abans havia omplert cada racó de l’escola es resol en un lent degoteig. Un soroll sord que, de mica en mica, va buidant aquells ulls de tots els records que compartíem. Va buidant de sentit totes aquelles discussions que havíem tingut, aquelles que tu sempre sabies resoldre. Tots aquells moments en què plantejàvem la següent jugada: «Xxt! No diguis res, ara». La mare havia entrat a la cuina. Jo no em podia aguantar el riure. La mirada que em feia la meva germana era acusadora. Hauria hagut de dissimular aquell somriure, però els seus ulls foscos i brillants només em feien pensar encara més en la dolenteria que acabàvem de fer. La meva mare va fer un crit. De cop, el seu plat tenia un gust més salat del desitjat. La tapa del saler estava desenroscada. Les dues vam riure. Qualsevol càstig que derivés d’aquella broma valia la pena. Els seus ulls d’atzabeja, que es començaven a negar de llàgrimes d’alegria, em feien gaudir cada moment al seu costat. L’alegria, però, no era la cançó que aquelles ninetes sempre dansaven. La mort de l’avi va tornar l’aigua d’aquells ulls d’un gust agredolç. Eren llàgrimes de tristesa, però també de compassió. Jo encara no entenia bé què significava que l’avi ja no fos a cap sopar, que l’àvia estigués sola cada cop que anàvem a visitar-la. Aquells ulls, però, em deien que alguna cosa no estava bé, que s’havia de plorar, i que ella m’acompanyaria en aquell camí. Anys després les vaig entendre, les llàgrimes. L’àvia, al final, també va deixar de venir a les trobades familiars. Aquell cop, però, vaig entendre cada un dels sanglots als ulls de la meva germana. Els seus plors em van acompanyar amb més sentiment que l’altra vegada. Les dues ploràvem el mateix. Així i tot, la seva mirada a vegades també amagava secrets: «Avui a l’escola la professora m’ha felicitat per la maqueta de casa…» No vaig poder acabar la frase, tampoc ella no havia escoltat ni una paraula de les que havia dit. Aquells ulls estaven mirant algú diferent: «Escolta, només et volia donar les gràcies per haver-me ajudat amb l’examen». Era normal que la meva germana ajudés un company de classe. Sempre treia bones notes i tothom li demanava ajuda. Aquella vegada, però, va ser diferent. Els seus ulls, lluny de ser la mirada penetrant i sincera que sempre es plantava davant de tothom, s’amagaven darrere un somriure absurd. Més tard, aquelles mirades eren alegres, eren d’expectació, de nerviosisme, d’aventura. De no saber què passaria la pròxima vegada que es tornessin a trobar. És llavors quan les mirades de la meva germana van deixar de ser per a mi. Les bromes que fèiem juntes, ara eren de nenes petites. Els jocs a què jugàvem, les meves expressions, la meva manera de ser, les ximpleries que feia… Aquells ulls jutjaven cada moviment i la seva veu sentenciava el veredicte: «Soc gran ja, accepta-ho!». Ara em maleïa d’haver-me alegrat quan aquelles dues mirades van deixar-se de trobar. De sentir lleugeresa quan aquells ulls patien i s’anaven enfonsant en llàgrimes d’una solitud mai viscuda. «Deixa’m en pau! Tu què en saps de tot això!». Aquest gargall escopit de paraules era la resposta que tots rebíem quan intentàvem ajudar-la. La seguretat d’aquella mirada que temps enrere sempre posava tothom al seu lloc, ara s’havia convertit en l’orgull que la lligava a l’àncora que a poc a poc l’anava enfonsant. Les bromes van desaparèixer per ser substituïdes per silencis incòmodes. Els ulls brillants van deixar pas a parpelles caigudes i expressions mandroses. A l’escola encara va ser més difícil. Aquells ulls tenien por, buscaven constantment no trobar-se amb els seus. Amb els d’ell. Les discussions que tenien al passadís ple de gent haurien estat difícils d’entomar per a tothom. Les amenaces de no poder viure sense ella, de ser la responsable d’haver-lo enfonsat en la misèria, es tornaven violentes a mesura que passava el temps. Un dia qualsevol, finalment, tot s’ha aturat. Després de la seva entrada anacrúsica, de la batucada de trets que s’han emportat tota la gent que s’ha trobat per davant. El cor de la meva germana, motiu d’aquest tràgic concert, s’ofega en aquest degoteig. En aquest soroll pausat, dèbil però constant, que la va buidant de temps. Ara miro aquest temps esgotat, aquests records, aquestes dues ninetes i a tots els moments que hi veig. Fins que desapareixen. En aquests espills, en aquests ulls, ja només m’hi veig jo.
Pseudònim: Ego Serra