“Res no uneix tant com una bestiesa compartida” (Joan Fuster)
I què en seria, sinó, de la vida, si no fos eixerida?
I qui m’ho diria, que un dia, ni jo mateixa m’ho creuria,
que aquells moments que vàrem compartir
serien l’inici d’un tèrbol seguit de crims:
Em vaig veure obligada a obrir les ales
quan seguia dins el capoll.
Em vaig veure atrapada en un món ple d’opinions;
jo no estava preparada per afrontar les meves pors,
vaig arriscar-me per tu, i al final vaig perdre(‘m) jo.
No sé en quina realitat he estat vivint.
No sé per què he tardat tant a acceptar que jo soc així.
Hi ha ferides que no es curen i que tanquen molts camins.
Per què he deixat que la meva ment hi interferís?
Fingint per encaixar en un món superficial.
Plorant pensant que em mereixia tots els mals.
Actuant contra allò que anomeno els meus ideals,
per complaure els dimonis del meu cap.
He pecat, m’he traït a mi mateixa.
M’he forçat, m’he obligat a créixer.
He perdut, m’he hagut de conèixer.
I m’he trobat que aquesta por,
no eren més que ínfimes queixes:
El temor que suposava el fet d’autoconèixer-me.
Pseudònim: Pa amb tomàquet