No podia deixar de pensar com n’és d’irònica la vida; tot i ser el pitjor dia de la meva vida, havia sortit el sol per primera vegada en molts dies i brillava amb força. Semblava voler dir “resisteix, aguanta, que entre tant hivern i gris, sempre acaba arribant la primavera”. Per mi, però, ja no hi haurien més primaveres, ni estius, ni dinars de Nadal. Per a mi, ja no hi hauria més vida.
Vaig aixecar el cap i vaig tancar els ulls amb força, una mica perquè em toques el sol, una mica per acomiadar-me, i amb el soroll de fons de la meva ciutat fent-se pols, vaig recordar el que seria el meu últim dia.
Aquella nit, com totes les de l’últim mes, no havia dormit gairebé gens. El pensament de què en qualsevol moment ens podia caure una bomba i destruir el pis i amb ell, tota la meva vida, m’oprimia el pit i m’arravatava l’aire. Com cada matí, amb els primers raigs de llum, vaig respirar alleugerida. Com si a plena llum del dia no hi poguessin passar, de desgràcies. Com si tot el que és lleig i dolent del món només passes a la nit, amagat, com les bestioles que surten a caçar. El matí va ser un matí de gust de cafè, que en dic jo. Ara que ja tinc catorze anys la mare me’n deixa, de beure cafè. I és agre, però dolç, com aquell matí.
Agre perquè el constant soroll de fons de les notícies, com un brunzit, se’ns colava per la gola fent-hi un nus ben fort ben fort, tant que no podíem ni menjar. I es passejava juganer pels nostres ulls, i al principi ploràvem i ploràvem, i de tant plorar ens havíem quedat secs, i ja no ens quedàvem més llàgrimes que vessar. I finalment s’acomodava en el cor, es feia boleta i allà s’hi quedava, arraulit en la foscor. I nosaltres, a mesura que aquest brunzit de notícies se’ns ficaven en el cor, cada vegada ens anàvem tornant més i més grisos. I els ulls, més i més secs.
Dolç perquè avui l’avi ha tingut un moment de lucidesa i ha reconegut a la meva germana petita. L’avi té Alzheimer i la meva germana és rossa i té uns ulls blaus com el cel de primavera, i l’avi es pensa que és la mare, perquè la mare de petita també era rossa com ella. Els ulls els continua tenint del mateix blau, i a mi em fa molta enveja perquè jo els tinc marrons, i la Lesi, que és la meva germana i me l’estimo, però a vegades l’estrangularia, em diu que són de color caca per fer-me enfadar.
L’avi s’ha quedat mirant fixament a la Lesi, i juganer ha dit; “Lesi, avui et cuinaré un pastís de llimona, el teu preferit, els cinc anys s’han de celebrar en gran!”. La mare i jo ens hem quedat mirant, estupefactes, tant que ni tan sols escoltàvem les incansables notícies, recordant-nos, una vegada més, que la situació era crítica.
La Lesi ha obert els ulls com taronges, s’ha quedat callada uns segons i després ha esclatat a riure, “avi, com ets, si a mi no m’agrada el pastís de llimona, a mi el que m’agrada és el de xocolata!”. I l’avi, potser perquè l’Alzheimer li fa ballar les paraules, potser perquè avui s’ha despertat juganer, li ha dit, molt serio, “tu sí que ets una llimona”. Aquesta breu frase, que en principi no té gaire sentit, ha fet esclatar de riure a la Lesi, que s’aguantava la panxa amb les dues mans, i obria i tancava la boca, molt fort, molt ràpid, com si volgués agafar tot l’aire de la sala. La mare també va riure, i jo no la veia riure des que havia començat la guerra. Abans tot eren arrugues al front, “el pare ha de marxar a servir el seu país”, i apa una arruga al front, “no podem marxar de Kiev, que faríem amb l’avi?” i apa, una de nova entre la cella esquerra i la dreta. Ara per primer cop reia, i reia tant que ja no en quedaven, d’arrugues, i obria molt els ulls i els tenia tan blaus que a mi no m’estranyava gens, que el pare s’hagués enamorat d’ella.
I jo també vaig riure, i no reia per això de la llimona, reia perquè quan fa tant de temps que no rius, riure és com respirar quan portes molta estona a sota l’aigua, que els pulmons ja et demanen aire. És una sensació gairebé física, els pulmons no et parlen, però tu saps que necessites aire.
El cor no t’ho diu, tanmateix quan tens catorze anys i el teu país ha entrat en guerra, i ja no veus a les teves amigues, ni vas a classe de piano, ni veus a la teva família ser feliç, el cor et demana que riguis.
I l’avi ens mira a les tres amb un somriure, i puja a la Lesi a la falda i amb la mà esquerra agafa la mà de la mare, i amb la dreta, la meva. I penso que com unes mans poden semblar tan rugoses i a la vegada ser tan suaus. I a la cuina es fa un silenci i l’avi ens mira als ulls i penso que ara si, que ens reconeix, que se’n recorda del seu país, la seva llengua i cultura, de l’àvia i també del pare, però només ens diu “res no uneix tant com una bestiesa compartida”.
I jo penso que si, que l’avi té raó, que les llimones ens han tornat a unir, i que no en són tant, de bestiesa. Que entre el groc de la llimona i el blau dels ulls de la mare i de la Lesi s’hi forma la bandera més bonica de totes les banderes.
I de sobte el cel ens cau a sobre, i ja no hi ha groc, ni blau, ni llimones, només vermell, molt de vermell.
I penso com n’és d’irònica la vida, que tot just avui que celebràvem els cinc anys de vida de la Lesi, tot just avui que l’avi tornava a la vida, justament avui, ens arrabassen la vida entre les mans.
Vaig aixecar el cap i vaig tancar els ulls amb força, i amb el soroll de fons de la meva ciutat fent-se pols, em vaig acomiadar de la mare, el pare, l’avi i la Lesi. De les meves amigues i de les classes de piano. I de les llimones, també em vaig acomiadar de les llimones i de totes les bestieses insignificants que ara, em semblaven el tresor més valuós del món.
Pseudònim: Lesi