Escric això a una pàgina del diari, no crec que es pugui considerar una entrada d’aquest. Si
no, més com una carta per a la meva mare.
No sé com començar aquesta carta, mentida, si sé que he de dir primer. T’escric perquè sóc
incapaç de parlar amb tu cara a cara, són temes delicats i que heu intentat ocultar-me. Així
que ara diré coses que vosaltres ja sabeu.
Un ocell m’ha explicat la teva joventut mare, una narració sense forats. Sé que vas néixer en
una família de pocs recursos, sé que vas fer treballs que mai em deixaries fer a mi i també
sé la història darrere del nom de David Penyes. No sé ni com contar-te el fastig que he
sentit en escoltar aquesta part, però per una part t’entenc. Entenc que estaves desesperada,
que en David et va oferir això que mai se’t va permetre somniar. Però no és excusa per
haver-te ficat en el seu llit, i no només això, sinó que vas aprofitar la seva edat avançada per
quedar-te amb la seva herència.
M’han passat milions de preguntes, però la que més por em dóna saber és. En David és el
meu pare biològic? Per temps encaixa, ja que als dies de morir te’n vas anar al llit amb el
teu marit actual.
No t’estic jutjant mare, perquè el teu marit també té una història molt fosca darrere de la
vostra primera trobada. No sé si tu ho sabràs, però aquella nit el teu marit fugia d’una dona
que havia deixat embarassada i no es volia fer càrrec, per perquè l’havia violat. De veritat
espero que això no t’enxampi de sorpresa, però és el que va passar, per moltes mentides
que aquest s’inventés.
El vostre començament és molt fosc, i crec que aquest secret és l’única cosa que us manté
units. Però és més que obvi que la vostra relació ha anat empitjorant, he escoltat les
baralles que teniu cada nit.
El teu marit, ja no sé si puc dir-li pare, és un home menyspreable. El fill únic d’una de les
famílies de més poder inquisitiu de Barcelona, sempre ha fet el que li ha rotat, sense
mesura les conseqüències, sense importar a qui trepitjava. No et pots ni imaginar la
quantitat de denúncies que mai han arribat a res perquè el seu pare sempre han pagat per
el silenci de les altres persones. Encara que crec que sí que ho saps, no? Els seus pares et
pagaven perquè et quedis al seu costat, veritat?
A cada paraula estic més segura que tu i el teu marit sou tal per al qual, els dos teniu una
aura fosca que us uneix.
Jo no seré així, ho tinc molt clar. Sé que mai passaré per la necessitat que tu vas passar,
perquè per sort he nascut aquesta família plena de privilegis.. Però mai seré un ésser de
foscor com vosaltres. Vull trencar això, vull començar de nou el que vosaltres heu tacat. Per
això, escric aquesta carta, més per desfogar-me que per donar-te-la.
Gràcies per tot el que m’heu donat, però començaré a buscar-me el meu camí propi. No diré
que ús odio, perquè crec que no podré mai. Però sí que he perdut molt del respecte que us
tenia.
Ho sento mare.
Pseudònim: Marina Little